Fracasar

És un terme molt dur...però tots l'hem viscut alguna vegada. El fracàs, alló que volem evitar de totes les maneres però que tot i així acabem patint sempre. Realment ser de l'Espanyol et fa veure el món des d'una órbita totalment diferent, et permet observar el que dia a dia és més comú viure...i malauradament, el fracàs sempre apareix per una banda o altre.

Hi ha dies en que el més important és l'Espanyol, n'hi ha d'altres que no...avui és un dia d'aquests, on tot és igual, no importa res i cap cosa és important. Avui és un d'aquells dies, on veritablement m'és igual si en Rufete està lesionat, si el partit de Copa va ser un desastre o si algún dia podrem gaudir d'un camp propi. M'he adonat que per sobre de l'Espanyol (al que li dec part de la meva il·lusió per sentir-me viu) hi ha coses que m'afecten molt més i que realment sense aquestes coses i petits detalls no som (o més ben dit, no sóc res)...

I ja em perdonaràs però no puc seguir...continua tu sol, sé que ara estàs bé però em fa mal el cor de pensar que no t'estimo com abans...perdona'm Espanyol...durant un temps no estaré al teu costat, com he fet dia si i dia també durant molts i molts anys...però tot i pensar que mai diría això, no em puc amagar...continua sol perqué jo t'abandono!

Crec que he triat un bon moment per fer-ho perquè ara estàs bé, i encara que a Montjuic només siguem 7000 incondicionals...no crec que em trobis a faltar. Deixaré la meva bufanda penjada darrere la porta, com sempre, però aquesta vegada no l'agafaré els diumenges per demostrar-te que t'estimo, que t'animo i que m'és ben igual el que em diguin els altres perquè jo tinc una fe cega en tu...deixaré el carnet (que amb tan d'orgull porto a la cartera)...el deixaré en un racó de l'habitació i també desenganxa-re les imatges dels dies passats en que celebrabem junts aquell gol del Tamudo o la Copa que ens va apropar a les estrelles...ho sento, ho sento en la meva ànima i em fa mal el cor de veure que ara per ara no hi ha res que puguis fer.

No és culpa teva, però són masses coses, que em limiten i no em permeten seguir endavant. Avui quan tornava a casa he tornat a sentir aquella sensació que vaig tenir a Glasgow...la pluja queia i jo em mullava però tot m'era absolutament igual...doncs això. Que la pluja cau i si em mullo m'és igual...

Només et puc dir una cosa: T'ESTIMO però ara mateix no puc seguir al teu costat...ho sento...haig d'abandonar! Ni que sigui per un temps...pensa que tornaré al teu costat com abans, però ara no puc.

Sensacions d'un derbi

Són moltes les coses que es poden dir sobre el derbi. El dissabte hi havia molts nervis, era una ocasió única per avançar als altres i dir que Barcelona és blanc i blava!

Vaig pujar a Montjuic amb un refredat que vaig agafar al camp de l'Osasuna (de moment el primer desplaçament de la temporada) i sense haver menjat res. Afortunadament em vaig trobar a l'amic Jordi que em va convidar a una cervesa i així vaig aconseguir calmar mínimament els nervis, després de parlar una estoneta amb ell i fer broma vaig entrar al camp i allí em vaig trobar al Xavi, amb el qual vem fer un change de loteria de les nostres penyes.
L'ambient era maco, molts colors, moltes banderes i cares conegudes amb les quals comentavem les sensacions d'aquell derbi. Després i ja instal·lat al lloc on em poso normalment vaig mirar-me la grada, vaig veure a l'Emilio (que estilo tienes ondeando la bandera!) i d'altres amics i coneguts que com jo estaven fets un feix de nervis...minuts després va començar el partit i la Corporació d’expoliadors de la cultura i l’esport de Catalunya ens van fotre un golet, això si, aquesta vegada amb el peu i no amb la mà. El fet del gol em va molestar molt, ja que al moment vaig començar a rebre trucades perdudes d'alguns babaugranes que conec.

No entendré mai perqué em fan aquestes perdudes, ja que jo mai ho faig i quan el Barza guanya alguna cosa encara sóc tan gilipollas de felicitar a aquesta gentussa, és més, tot i l'odi que tinc envers a aquesta institució fundada per un suïs mai he trucat a cap culerot per restregar-li per la car un gol o resultat, i considero que fent aquestes trucades demostren el seu baix nivell ètic, la seva nul·la capacitat mental i les grans mancances humanes que tenen. I ja paro que m'estic posant dels nervis.

Després destacar que l'afició del conjunt suïs va llançar una bengala contra els pericos que hi havia abaix...suposo que la premsa manipuladora i tendenciosa de TV3 no ho va veure això.

A la mitja part vaig aprofitar per comprar-me un entrepà al bar de l'estadi, cosa que em va costar bastant...mentre feia cua em vaig assabentar de que bona part de l'afició dels altres havia accedit a l'estadi sense entrada, quan molts de nosaltres no vam poder entrar a L'Orinal l'any passat perqué als senyors mossos no els hi va sortir dels picarols (si ho voleu recordar cliqueu aquí). Com podeu veure tot era ràbia dins meu, cosa que va desaparèixer quan en Coro, una vegada més, va fer aquell gol que empatava el partit mentre la grada embogia i esclatava d'euforia veient com els crack d'en Raijart no podien amb els nois de Valverde.

El partit va seguir amb l'equip atacant a la porteria de la ballarina Valdés però ja no es va moure el marcador. Després a recollir les banderes que havien quedat per la grada i acabar de comentar el partit amb el Xavi. De tornada em vaig tornar a trobar al Jordi i vem acabar com haviem començat, fent broma i rient-nos plegats. Tot i que entre el gol que ens van fotre els altres, les trucadetes perdudes, el comportament dels Boixos i la merda d'entrepà que em vaig menjar a l'estadi vaig tornar a casa un xic malhumorat.

I ja per acabar: Barcellona siamo noi!

Ens agrada l'himne?

Trobar una cançó que identifiqui al club i que agradi a tothom no és fàcil.
A l'Espanyol sembla que ens agradi discutir i sempre busquem motius per fer-ho, quan no és una cosa n'és una altre i així sempre hi ha debat sobre la taula.
Fa un parell d'anys, amb l'Espanyol de Lotina vorejant el descens la pregunta era ¿Dani o Espanyol 3.0?, l'any passat va sorgir el debat de ¿Gorka o Kameni? i aquest any com que l'equip va bé i estem en un gran moment esportiu i a nivell de directiva un dels debats que hi ha sobre la taula és ¿t'agrada l'himne?

A mi personalment m'agrada, de fet m'agraden tots els himnes de l'Espanyol, però trobo que no és una cançó que enganxi gaire. Potser hauriem de fer un himne que l'afició canti i que sigui representatiu per a la gran majoria de pericos. La directiva va fer un intent per animar al jovent i es va fer la versió rock de l'himne actual, la versió del grup Statuas d Sal va aconseguir enganxar a la gent, però la directiva no li va donar continuitat i sempre hem acabat escoltant la versió més light.
De totes maneres jo segueixo considerant com a himne el mític "Espanyol Alé Espanyol Alé" mentre veig a tota una grada entregada amb les bufandes enlaire, perquè quan veig això s'em il·luminen els ulls de blanc i blau.

A vosaltres quin himne us agrada més?

Catalonia ¿terra d'acollida?

No escriuré res sobre el DVD propagandístic i goebbelià que ha editat la Generalitat de Catalunya (colla d'hipòcrites!).

És posar-me a parlar del tema i em bull la sang, per això deixo aquí una imatge que penso que exemplifica prou bé quina mena de situació estem vivint.

Per acabar vull afegir que si les natilles són el Ronalpiños i en Ronalpiños és Catalunya...Catalunya és una natilla!

Els nostres polítics i tota la colla de brétols del Departament d'Educació (o maleducació) són tan consistents com aquestavainilla envasada que ens ven aquest estranger que desconeix el terme ortodòncia. Sense res més a afegir marxo "raudo y veloz" a desfer-me d'un video de les 3 bessones (crec que era Les 3 bessones a la terra dels oprimits) que li vem regalar al meu germà quan era petit. Santa inocència!

Els campus d'estiu...

Sóc un futbolero i comparteixo aquesta passió amb el bàsquet. Des de petit he jugat a bàsquet, sempre defensant els colors de l'equip del meu barri, el Club Bàsquet Guinardó.

A l'equip èrem tots amics i gaudiem jugant a bàsquet, a vegades guanyavem i a vegades perdiem però sempre erem una pinya i això ens feia forts. Van passar els anys i alguns companys ho van deixar, van venir d'altres jugadors nous i sempre s'integraven tots al nostre equip, èrem com una família, encapçalats pel nostre gran capità. L'Aran era un jugador especial, sempre motivant als companys i sempre concentrat abans dels partits, a vegades quan no tenia el dia o no li entraven els tirs s'emprenyava però mai defallia i sempre lluitava per superar-se. Per mi l'Aran era un referent, era el Tamudo del nostre equip.

Amb tots l'equip va anar creixent i ens vem convertir en un equip ambiciós, un gran bloc capaç d'assolir fites que mai ens haviem plantejat. En un parell d'anys vem arribar a les fases i al primer partit ens van guanyar, a l'any següent vem anar passant fases fins arribar a la "final four" on vem perdre. Però seguiem sent una família. I crec que una de les coses que més ens va unir van ser els CAMPUS D'ESTIU.

A l'estiu uns quants de l'equip anàvem als Campus organitzats pel FC Barcelona (secció bàquet) i allí passàvem per mil i una històries que forjaven la nostra amistat dia rere dia. El meu pare sempre deia que era bo que anés al campus del Bar$a perquè "l'enemic l'has de conèixer des de dins" i sempre em deia que mentre no fos culé tindría un plat a taula. Allí al campus entre tirs i jugades inverosímils vem conèixer grans llegendes del bàsquet espanyol i alguns jugadors del club babaugrana.

Els 12 dies que passavem lluny de casa ens permetien fer el boig, jugar a bàsquet i expremer fins l'últim segon totes les hores lliures que teniem. Durants els 3 anys que uns quants de l'equip vem anar allí ens van passar un munt d'històries que m'agrada recordar:


Jo, sempre mostran el meu sentiment blanc i blau vaig modificar lleugerament totes les samarretes que ens donàven, al pit hi havia un logo amb l'escut del Bar$a que jo ben preparat amb un rotulador m'encarregava de guixar. Fins i tot una vegada em vaig enganxar un escut de l'Espanyol sobre la samarreta i tots els nois de l'habitació es van posar a cantar "Perico que vuela..." fins que va entrar un entrenador i els hi va dir "muy bien valientes, del Bar$a teníais que ser...".

Una de les anècdotes que vaig viure va passar en un entrenament, quan estàvem a punt de fer-nos la foto d'equip i un noi va dir "Barçaaaa" i un dels entrenadors (que era perico) va dir que allò no era el Barça, allò era un Farsa i que tot allò que veiem era pura manipulació per part del club. Més tard vaig parlar amb aquell entrenador i em va dir que ella era perico però que a Can Barça no ho veien amb bons ulls, en guardo un gran record d'aquell entrenador.

També ens obligaven a cantar l'himne al menjador i jo com a bon perico canviava l'estrofa que tots coneixem...Tenim un nom que fa pudor! Merda Merda Meeeerda! Alguns em miraven estranyats i d'altres tambés deixaven anar alguna que altre perla.

Una altre història que va passar quan m'estava dutxant i sentía com el noi de la dutxa del costat cantava un munt d'improperis contra l'Espanyol i també contra la Penya. Aquest noi, d'una capacitat mental nula va decidir treure la roba bruta a fora de la casa on dormíem i la va col·locar sobre d'una barana, tal com va marxar vaig agafar la roba i la vaig llençar barana avall, en un petit precipici que hi havia, el noi va sortir i proferint insults a tort i a dret va baixar a collir la roba per tornar-la a deixar al mateix lloc i jo, evidentment vaig fer el mateix...així fins a cinc vegades. La roba estava bruta i pudenta i el noi desesperat perquè no sabía qui li tirava la roba cada vegada. Va ser un petita venjança per tots els insults que ell havia cantat anteriorment. I com que no en teniem prou, a la nit amb l'ajuda d'alguns companys vem aprofitar que dormía per embrutar tot el seu llit i també la seva cara amb pasta de dents i crema d'afeitar...les típiques bromes que es fan quan un té 14 anyets.

També vaig tenir la sort de ser un dels escollits (juntament amb els meus companys) de fer un viatge a Eivissa i allí jugar diversos partits defensant la samarreta del Bar$a, la experiència va ser d'allò més positiva...sobretot perquè vem guanyar el partit.


És per això que li dono les gràcies al FC Barcelona (secció bàsquet), perquè aquells campus d'estiu ens van unir i potser per això ara guardem tan bon record del nostre equip de bàsquet.

Gràcies (encara que només sigui per això) Barça!

Avui fa un any...

Tal dia com avui vaig començar de manera espontània aquest blog. Va ser un diumenge mentre escoltava el partit de l'Espanyol per la ràdio, el partit era un avorrit Villarreal - Espanyol que va acabar amb empat a zero, ja que l'àrbitre va anul·lar un gol de Pandiani als últims minuts perquè la pilota havia sortit fora (cosa que només va veure el senyor del xiulet i el seu assistent).

Des d'aquell partit i fins avui han passat un munt de coses, un inici de lliga fluix, l'eliminació de la Copa, partits històrics a la UEFA, la victòria a casa davant de l'etern rival, la heroica final de Glasgow i les llàgrimes posteriors, el Tamudazo... Però si haig de triar una cosa em quedo amb l'esclat que ha fet l'Espanyol, un club que està creixent, una afició cada vegada més nombrosa, uns colors que es coneixen arreu del món, en definitiva el que tots anomenem...La força d'un sentiment!

També vull destacar que el fet de formar part d'aquest món de "Bloggers Pericos" m'ha permés conèixer gent nova i compartir grans moments, ha estat un plaer conèixer al Xavi, en Josep Maria, en Salvatella o l'Emilio (tot i que la nostra trobada va ser molt breu i només vem tenir temps de creuar-nos 4 paraules després de la magnífica victòria davant del Werder). A tots ells i a tots els que sempre heu tingut un temps per llegir les meves sensacions blanc i blaves us dono les gràcies.

Entre tots farem un Espanyol més gran. Visca l'Espanyol!

Sarrià present

Per mi Sarrià era com el pati de l'escola. Quan era petit i anava a l'escola on realment m'ho passava bé era al pati. Allí tots els nens jugàvem a pilota intentant imitar als nostres ídols, normalment tots volíen ser com en Romario, Koeman, Bakero però jo preferia ser com Arteaga, Raducioiu o fins i tot Albesa. El pati servía per oblidar-se de les aburrides classes i per nosaltres era com una terapia. Sortíem a jugar a futbol i per uns moments èrem els reis del món, cridàvem, saltàvem i fins i tot ens donàvem alguna que altre patada però en el fons èrem els nens més feliços de la terra...

Doncs per mi Sarrià era el mateix, el meu pare em portava agafat de la mà, amb la meva antiga bufanda blanc i blava i el mític RCD Español imprés en color blau al centre. Mentre ell gaudia del partit amb tranquil·litat en el seu seient de la tribuna nova jo em posava a peu de camp per veure de ben aprop els meus ídols, Mendiondo, Escaich, Mino, Francisco, Pacheta, Ouedec, Cobos i tots aquells que jo imitava quan jugava al pati de l'escola.

Allí gaudia dels gols, ja que alguna vegada havia tocat algún jugador que s'apropava a celebrar-lo prop nostre, vaig quedar meravellat amb l'empenta i cridòria del Gol Sud i allí oblidava que el dilluns calía tornar a classe i que havia d'estudiar les comunitats autònomes, fraccions matemàtiques i un munt de vocabulari anglès.

M'agradava molt sentir el retronar dels petards que es llançaven i quedava al·lucinat quan tot el públic cantava bufanda en mà el meravellós "Espanyol alé Espanyol alé", també vaig proferir les meves primeres paraulotes i entre aquells seients i les tanques de color verd vaig anar forjant el meu espanyolisme i va crèixer en mi aquest sentiment blanc i blau.

I sempre 5 minuts abans d'acabar el partit jo pujava i veia els últims instants assegut sobre els genolls del meu pare. Després de camí a casa jo li explicava totes les jugades que havía vist i ell em recordava el nom d'alguns jugadors que jo no coneixia. Per això quan fa 10 anys el bell i vell camp de la carretera de Sarrià va quedar fet una runa vaig plorar tan, perquè per mi era com si el pati hagués desaparegut i no tingués cap lloc on anar a jugar.

Ara, preparant el retorn a Cornellà torno a sentir que tinc 6 anys, vull anar al nou estadi i gaudir com ho feia de petit, ara ja no somiaré en ser com els meus ídols, sóc gran per ser un Tamudo, un Zabaleta, un Riera o un Rufete però seguiré vivint els partits amb la mateixa passió que quan anava a La Bombonera de Sarrià agafat de la mà del meu pare.

I com diu la cançó: Vamos, vamos a Cornellà! Recuerda el viejo Sarrià...

I vosaltres? No teniu ganes d'estrenar Cornellà?!

____________________________________

Si voleu saber que en pensa en Josep Sánchez Llibre no us podeu perdre aquesta entrevista, aquí ha dit que és optimista sobre las posibilitats de l'equip i creu que "per començar bé a Cornellà-Prat hem de classificar-nos, com a mínim, per la UEFA, o intentar aconseguir un títol, en aquest cas la Copa del Rei. Tenim equip per fer-ho i la nostra afició s'ho mereix".

Aquest diputat de CiU al Congrés va visitar el plató de Grada Perica, el programa televisiu en blanc i blau de E-noticies.com, i va assegurar que "si l'Espanyol marxa de Montjuïc no és per culpa de l'Ajuntament de Barcelona. Després de la pérdua de Sarrià la directiva es va marcar l'objectiu de recuperar patrimoni i un estadi propi". Però també va dir que el tracte municipal al club “no va agradar a part de la nostra directiva"

Aquí teniu la interessant entrevista:

http://www.e-noticies.tv/grada-perica/josep-sánchez-llibre,-diputat-ciu-1173.html

Els pericos estem de dol

Vull enviar la nostra abraçada, amistat i condol a l'amic de la nostra família Jordi Puyaltó, ha mort la seva mare Carmen Quintana. I en aquests moments tan durs vull fer-li arribar la nostra estima. Jordi, som amics teus i estem amb tu, una forta abraçada i molts ànims.

Dir de la teva mare que parir a una persona com tu i estimar-te és prou important perqué la seva pèrdua ens afecti a tots.

Que ens acompanyi sempre des del cel blanc i blau.

Penya Blanc i Blava de Sant Feliu de Codines

La Penya Blanc i Blava de Sant Feliu de Codines va començar ahir, de manera oficial, una nova aventura. Aquesta localitat vallesana va tenir durant mols anys un penya activa i dinàmica. Per motius que desconec va deixar de mantenir aquesta activitat i mica en mica es va anar apagant fins que recentment un grup de joves del poble van decidir tornar a activar el sentiment perico i van refundar la penya.

Al juliol vaig tenir el plaer d'assistir als actes de refundació i a la presentació de tot l'equip directiu, les amistats que em lliguen a Sant Feliu de Codines m'han permés pujar sovint al poble i gaudir de l'Espanyolisme amb la gent d'allí. Després d'uns mesos difícils on buscar local, pagar les quotes i fer els carnets era una prioritat la penya ha aixecat el vol de manera oficial.

Per la festa major de Sant Feliu aquests joves van montar un "chiringuito" blanc i blau i es van donar a conèixer a la gent del poble i voltants. També vaig poder gaudir de l'ambient que es viu al seu local en un dia de partit, concretament va ser la 2a jornada amb un Betis - Espanyol on tot i acabar el partit amb un regust amarg per l'empat la gent d'allí va fer que sortís amb un somriure d'orella a orella.

I ahir es va fer el sopar de presentació, amb uns 60 convidats i personatges ilustres com Iñaki (ex-jugador de l'Espanyol), José Luís Morlanes (una de les persones més importants per aconseguir el somiat camp de Cornellà - Prat), Anna María Fusté (fervent lluitadora espanyolista i molt estimada per tots nosaltres), Ramón Rius (President de la FCPE) i Pere Pladevall (alcalde de Sant Feliu i perquito declarat).

Regnava un ambient de germanor i d'espanyolisme que feien d'aquell sopar una gresca constant. Després de tastar el deliciós pastís blanc i blau es van fer diferents discursos on va destacar l'explicació clara del senyor Morlanes sobre el futur del nostre camp, els ànims d'en Ramón Rius per tirar endavant la penya i les paraules sempre sinceres del mític Iñaki, també va parlar l'alcalde i va deixar veure els seus colors tot recordant com de petit visitava Sarrià. Com a cloenda de l'acte l'Anna, la joiosa presidenta, va agraïr la presència de tots els assistents i va tenir un emotiu record pel seu pare, qui ens va deixar massa aviat i sempre recordarem com el gran perico que era. Des d'aquí agraïr a la gent de Sant Feliu el tracte que han tingut amb nosaltres i molt especialment agraïr a l'Anna i el Josep tot el que han fet. Aquest agraïment també és extensible a la resta de gent que he tingut el plaer de conèixer, gràcies Marc, Eli, Abelius, Jordi (La Pena), Xavier (el de les matrícules), Marta, Lluís i tots els altres que em deixo.

I també em fa gràcia dir que formo part de la junta ja que ocupo el càrrec de vocal i és una cosa que em fa molt il·lusió.

Gràcies per tot! Visca l'Espanyol i llarga vida a la Penya de Sant Feliu de Codines!

Herois i Déus

Sempre he tingut ídols i jugadors als quals admirava molt. Els jugadors que defensaven la blanc i blava eren per mi herois i sempre que els veía somiava en ser com ells algún dia.

Els jugadors de l'Espanyol sempre han estat els referents més propers, el primer ídol que vaig tenir va ser el davanter Escaich, amb els anys em vaig adonar que fallava bastant però el meu desconeixement futbolístic em feien veure en ell un crack mundial.

Després n'he tingut altres com Jordí Lardín, Toni, Ouedec, Cavallero, Soldevilla o més recentment Pochettino, Zabaleta i Tamudo.

Però si haig de triar em quedo amb un dels que més he admirat, aquest ha sigut el gran Moisés Arteaga, un home que no deixava indiferent a ningú i a vegades era l'objectiu de les crítiques del tribuneros de Sarrià. Per mí era un crack mundial, amb una cama esquerra exquisita i una tècnica impressionant, de fet quan jugàvem a Sarrià em posava ben aprop de la banda per poder veure'l bé i enviar-li crits d'ànim. Després a Montjuic gaudia sempre amb aquelles jugades per la banda, amb les bicicletes que de tan en tan deixava anar o amb els gols de mestre que feia.

Fora del camp també era un home entranyable, ja que en alguna ocasió l'havia saludat i comentat que m'encantava i sempre tenía una gràcia especial per dir les coses.

La seva samarreta amb el 19 a l'esquena i la imatge de l'Arteaga com a capità del centenari aixecant la Copa són coses que encara van fer més gran la llegenda d'aquest modest jugador, per mí el millor. I com deia aquella pancarta: Haga Arte Arteaga!

I quins van ser o són els vostres ídols?!

La difícil vida de l'estudiant perico

Els nens poden arribar a ser molt cruels i més si es troben davant d’un perico.
Quan jo era petit i cursava segon de primària havia d’aguantar els comentaris i bromes dels nens de la classe, era ben típic sentir com cantaven allò tan original de "A 2a oé!" i com aconseguien treure’m de polleguera amb els seus insults impropis per a nens de 8 anys. Segurament els nens que tan m’increpaven i que demostraven una desmesurada estima envers a l’altre club de la ciutat em tenien enveja, perquè ells no havien trepitjat mai el camp del seu equip i ni tan sols coneixien part de la seva trista història. En canvi jo, anava cada diumenge a gaudir del futbol a Sarrià, em coneixia a tots els jugadors i sempre em feia fotos amb els meus ídols.
Un dilluns plujós desprès d’una gran jornada per a l’equip espanyolista i dolenta per als veïns, els nens de la classe em van rebre sense insults, van passar a l’acció i l’objecte de la seva ira va ser el meu paraigües blanc i blau. No van parar fins a deixar-lo inservible mentre proferien un munt de disbarats contra el meu estimat club i mentre m’empentaven per tota la classe. Aquell dia estava ben disgustat, vaig arribar a casa plorant i dient-li al meu pare que no volia ser de l’Espanyol perquè els nens de la classe em pegaven, el meu pare em va dir que em fes del Barça i així no tindria aquest problema. Jo, lluny de decebre al meu pare i decebre’m a mi mateix vaig agrair profundament als brètols de la meva classe totes aquestes humiliacions i des d’aquell dia que m’omple d’orgull pertànyer a la família espanyolista.

Aquell punt d’inflexió va servir per a reaccionar davant les accions més típiques d’un hooligan que d’un nen de primària. Recordo amb nostàlgia el dia en que l’Espanyol va guanyar contundentment la Copa Catalunya per 5 a 1 contra aquell equip dirigit per Johan Cruyff . A l’endemà vaig entrar a l’escola amb la meva samarreta de l’Espanyol i tot eren mirades d’odi i ràbia, el meu somriure era com la pitjor de les bufetades o el més gran dels insults. A partir de llavors les coses van començar a canviar i era molt divertit veure com un grup de 10 valents blaugranes no podien amb un humil perico.

A partir de llavors les classes no eren el mateix, es mantenia un tens respecte cap a l’Espanyol i els nens es comportaven prou bé. Aleshores em vaig trobar amb un cas ben curiós, ja passats uns anys quan feia cinquè de primària els dilluns no havia d’aguantar els comentaris impertinents dels companys de classe, qui m’increpava i deixava anar "perles" contra l’Espanyol era una de les professores. Això em va deixar terriblement al·lucinat perquè no era normal veure entrar a la agradable i respectable tutora i dir "felicitats a tots menys al Guim, perquè el Barça va guanyar i l’Espanyol va tornar a perdre". Com aquestes i van haver moltes més.

Una vegada en unes colònies a Girona va entrar a l’habitació abans de que marxéssim a dormir i en veure que jo lluïa un pijama de l’Espanyol va exclamar "quin pijama més lleig, però és normal, és de l’Espanyol". Les meves queixes i fins i tot les explicacions que demanaven els meus pares no van servir de res perquè sempre m’havia d’escoltar les tonteries d’aquella senyora que ens havia d’educar i formar com a persones.

Afortunadament va acabar el curs i vaig arribar a la ESO. L’institut era un món nou i allí vaig esclatar definitivament contra la opressió culé, amb 13 anys i en aquell procés d’avanç cap a l’adolescència on els nens fan el gamberret i no es callen la boca jo defensava sempre el meu equip i no m’amagava mai dels meus colors.
Aquell any l’Espanyol va conquerir la Copa i jo vaig tenir el privilegi de viure aquella final en directe, el dilluns següent vaig anar ben cofoi amb la samarreta del club i ja de camí a l’institut vaig sentir com un senyor des d’una furgoneta m’insultava. Jo, ofegat encara d’alegria li corregia les seves paraules "s’ha equivocat senyor! No sóc un cabró, sóc un campió!".
A classe tots els professors, companys i amics em felicitaven mentre recordaven el gol de murri que havia fet en Tamudo.
Bé, tots els professors no em van felicitar, la de matemàtiques, una dona murciana, obertament declarada seguidora del Barça que portava més de trenta anys vivint i treballant a Catalunya i era incapaç de pronunciar una sola paraula en català em va dir que no es podien portar samarretes d’aquest tipus a classe. Jo cansat de les matemàtiques i sobretot de la professora vaig dir "si la gent porta samarretes de l’altre equip de la ciutat i ningú els hi diu res crec que tampoc m’ho han de dir a mi i més avui que som campions". Aquestes paraules la van deixar bocabadada i com a càstig em va fer sortir a la pissarra per resoldre unes equacions.

Situacions i vivències com aquestes han anat forjant dins meu aquest espanyolisme i els atacs per part de nens o professors han aconseguit refermar els meus sentiments i posicionar-me de manera clara davant dels meus principis.

Per tot això i més, dono les gràcies als companys de classe que tan van fer pel meu espanyolisme.

Museu Olímpic i de l'esport

Fa uns dies vaig anar al Muesu Olímpic i de l'esport. Era un lloc molt interessant amb tot de material esportiu que mostrava l'evolució d'esports com el futbol, bàsquet, waterpolo, atletisme, hockey, handbol, ciclisme... Un espai més petit recordava el gran éxit de les Olimpíades del 92 on Barcelona va ser la capital mundial de l'esport.

També hi havía un parell de ninots, un d'ells vestit amb la samarreta de l'Espanyol i l'altre amb la del club suïs afincat a la nostra ciutat. Això va donar lloc a una curiosa fotografía...

Benaventurat perico, felicitats; tu ets la Catalunya real!

Fa uns dies vaig llegir un interessant article a Pericosonline, en Xavi Salvatella parlava sobre la Catalunya real i el que representa l'Espanyol. Em vaig identificar molt amb tot el que deia i aprofito per penjar aquí l'article.

Benaventurat perico, felicitats; tu ets la Catalunya real!
Aclaparat, encara avui, per les exemplars declaracions d’integració de les noves i caríssimes incorporacions del rival ciutadà, em proposo –un cop més- a predicar en el desert. I és que em fa sonar el flabiol –per no dir-ne d’altra- que, malgrat la potència mediàtica de l’imperi propagandístic del Barcelona, ningú s’alci per dir que és fantàstic que l’assalariat Yaya vulgui aprendre català però que el país no pot seguir fent el ridícul d’aquesta manera; o sigui, donant importància cabdal a falsos titulars parits en la taula de treball d’un cap de premsa amb la lliçó de la defensa de la causa difusa molt ben apresa.I és que és en aquests termes en els que la reflexió a nivell intern es fa un cop més improrrogable. Per què som incapaços de vendre satisfactòriament la marca Espanyol si ella és, a dia d’avui, qui millor representa la Catalunya real? I sinó, veiem-ho en uns prescindibles però diàfans exemples. Qui millor que l’Espanyol simbolitza en l’esport els problemes dels joves del país per accedir a una casa pròpia i deslliurar-se de lloguers que ofeguen? Qui millor que l’Espanyol per a identificar-hi, mitjançant les escales mecàniques que no tiren, els trens que no surten avui, i demà tampoc? Som la Catalunya real. La que vota fragmentada en moltes opcions polítiques i la que no vota. La que parla en català, en castellà, o en el que li rota. La que accepta a tothom i no es mira als de l’altre barri per sobre l’espatlla. La que té en l’esport un reclam de sentiment esportiu (què sinó) i no una espècie d’absurditat per veure-hi en el seu equip un exèrcit invisible de la terra. Benaventurat perico, felicitats. Som la Catalunya real, som la Catalunya real, assimila-ho d’una vegada. Assimila-ho perquè això és un tret característic molt favorable, un actiu pel demà del tot important. Ara només falta que, com el país, paris de queixar-te, et miris al mirall, t’agradis, i surtis al carrer a canviar les coses. A dir-li al món que l’Espanyol, i per tant tu, sou la Catalunya real. I que es deixin estar de micros automàtics, que ja no cola. I que el futur és nostre. Els hi agradi o no. A ells i als seus nous fills de la Moreneta amb dret a proclama fàcil, però no a convèncer-me a mi, fill de la terra, perico per decisió. Valen?

Xavi Salvatella

El cel és blanc i blau

Des d'aquí envio tota la meva força i ànims per a la família d'Antonio Puerta i tot el sevillisme.

Descansi en Pau

Coneixent espanyolistes

Casualitats de la vida...a l'hotel on estàvem passant uns dies de vacances vam conèixer a un matrimoni perico. Nosaltres sempre anem amb la nostra samarreta blanc i blava o amb la tovallola de l'Espanyol perquè aquell poble està inundat de babaugranes.

Un día que teniem les tovalloles penjades a la terrassa perqué s'eixuguèssin els veïns del costat ens van dir que ells també eren socis i vam gaudir d'una agradable conversa comentat les 2 finals de Copa viscudes i el somni de Glasgow. És curiós i molt il·lusionant conèixer pericos tan lluny de casa i més quan veus que molta gent de l'hotel i del poble llueixen samarretes amb els colors d'un cantó de Suïssa.

Tot i estar de vacances hem seguit enganxats a l'Espanyol, al matí, quan llegiem la premsa ens assabentàvem de tot encara que la informació blanc i blava era més aviat escassa. D'aquesta manera m'he adonat de les dificultats que tenen alguns pericos per estar al día de tot el que envolta el nostre club. Em vaig enrecordar de l'Emilio i del Ferruti que viuen l'Espanyol des de la distància, afortunadament ens queda internet per conèixer notícies periques, perquè els diaris de la Comunitat Valenciana parlen ben poc de l'Espanyol. Ara que ja estic a Barcelona toca retornar a la rutina, a llegir els contats diaris que parlen de nosaltres i a mirar les manipulacions tendencioses de Tv3.

Als que encara esteu de vacances...aprofiteu aquests dies i gaudiu de l'estiu!

Ens veiem demà al Ciutat de Barcelona!

De vacances

Després d'uns dies de feina i treballant per pagar tot el que vaig gastar a Glasgow han arribat les vacances, uns dies amb la família per descansar i carregar piles. Aquest any, com tans d'altres anem al tranquil poble d'Altea situat a la Costa Blanca alacantina.

Allí el meu germà i jo ens passem el dia a la platja, prenent el sol fins a posar-nos com el Kameni i lluïnt pels carrers del poble la nostra samarreta del Màgic. També aprofitem per anar a veure alguns partits de la Premier que donen en un pub anglés del poble i passar una tarda tranquila amb una bona cerveseta negre i la samarreta del City a la vista de tots els hooligans d'allí.

Bé, avui el post és molt curt, però encara no he acabat de fer la maleta i tinc una mica de feina.

També aprofito per dir-vos que he canviat el logo que encapçalava aquest blog, l'amic Xavi n'ha fet un de ben original que mereix ser vist per tots els pericos. Xavi lo teu és el disseny (glòria eterna al fotoxop...jeje!).

Apa, cuideu-vos molt i ens veiem al Ciutat de Barcelona!

Barcelona de nit

Des de dilluns Barcelona és un caos. La subestació eléctrica del passeig Maragall va fallar juntament amb altres subestacions de la ciutat i va deixar a bona part de gent sense llum. A tots ens va afectar de manera diferent, uns treballant (per aixecar el país) i d'altres de vacances.

Jo estava treballant i m'ho vaig prendre com una anècdota perquè pensava que seria una situació passatgera, que passats uns minuts tornaria la llum, però lluny de tornar les coses van anar a pitjor. Sortint de treballar vaig tenir la sort de trobar-me a dos Guàrdies Urbans que regulaven el trànsit com bonament podien i vaig sortir viu al creuar la Travessera de Dalt, després agafo el bus i en 20 minuts ja estava a casa. A l'arribar i després de pujar 4 pisos caminant vaig dinar tranquil·lament i després em vaig veure obligat a fer una migdiada, quan vaig despertar no havia canviat res. Va arribar la nit i a casa encara havíem de sopar, el meu pare es va posar a cuinar envoltat d'espelmes mentre la meva mare i jo posavem la taula, després de sopar en un ambient romàntic gràcies a la llum de les veles ens vem unir a les protestes de tot el barri, els veïns van sortir al balcó equipats amb caceroles i tot tipus d'objectes que fèssin soroll. El meu pare i jo vam agafar la trompeta de l'Espanyol i el megàfon blanc i blau per fer saber a Fecsa Endesa el nostre estat de ràbia. També haig de reconèixer que amb el megàfon, tot de veïns babaugranes i l'anonimat que proporciona la foscor vaig deixar anar algún càntic perico...jejejeje!

A tot això, era indignant veure des de casa (visc a dos carrers de la subestació de Maragall) com bona part de Barcelona passava la nit il·luminada i l'altre part havíem de fer mans i mànigues per salvar les empanadilles del congelador. Desgastat per les protestes vaig anar a dormir ja que a l'endemà tocava matinar per anar a treballar.

Quan em vaig despertar tot havía canviat, la llum funcionava, el congelador semblava que tornava a ser el de sempre i les croquetes i els gelats aguantaven. Però alguna cosa em sonava estranya...un soroll intens i constant, al sortir al carrer vaig veure que passava, un generador de grans dimensions situat al costat de casa ens donava l'elèctricitat que tant demanàvem però a la vegada ens negava la tranquil·litat que sempre ha acompanyat al bell barri del Guinardó. Tot això va passar entre dilluns i dimarts, afortunadament dimecres va ser un dia tranquil tot i haver de soportar el maleït soroll del generador però avui ja ha estat massa. He sortit a treballar amb un xic de mal de cap pel constant soroll del (de)generador i mentre esmorzava a la feina he aprofitat per mirar la programació, a Tv3 fan el partit del Barza contra el conegut Dundee United, després fan un reportatge de Monsieur Henry i més tard un del jugador d'handbol Lionel Messi...sort que el company de treball és madridista i els 2 hem "rajat" del Barza quedant-nos molt i molt a gust.

Això m'ha indignat una mica (però no tan com el tema de la llum) i he seguit el dia de manera normal fins que he plegat i he arribat a casa. Només arribar el meu germà m'ha donat la trista notícia de la mort del congelador de la nevera, els canvis en la corrent han pogut amb ell, després de molts anys congelant els nostres gelats, croquetes, empanadilles, fins i tot entrepans, el nostre congelador havia soportat totes les nostres patadetes, cops amb la porta...

Abatut per la notícia i després de veure el congelador sense vida he anat a dinar, tot dinant he posat la tele i de cop i volta ha fet com un pet i ha deixat de funcionar, 2 morts en un dia, primer The Congelator i més tard la tele. He acabat de dinar i m'he sentat al sofà per mirar la tele, que no funcionava però m'agrada mirar-la. Passats uns minuts un petit soroll ens ha comunicat la desaparició de la llum, i després d'un parell d'hores ha tornat.

Aprofito ara per escriure aquest post i deixar anar la ràbia que tinc dins, Barcelona és una ciutat que va de moderna i fa pena, fa pena per moltes coses, primer de tot per no estar a l'alçada de situacions com la viscuda aquests dies però sobretot fa pena per tenir un club suïs afincat a la ciutat (això no té res a veure però ho dic i em quedo molt i molt a gust).

Ara vaig a dormir i intentar aclucar l'ull mentre haig de soportar tota la nit el soroll del nostre estimat (de)generador.

I ja per acabar una frase de Tomás Guasch:

Parte de Barcelona continua a oscuras

Ya: desde aquel gol de Tamudo

Copa de la Reina 2007

La nostre aventura va començar el divendres 29 de juny a les 23'00. El meu germà i jo ens vam preparar per a la final de la Copa de la Reina. Vam agafar un parell de samarretes, bufandes, banderes i la trompeta. Després de fer un bon sopar vam marxar cap a Sadrià, lloc de partida de l'afecció espanyolista. allí van aparèixer els primers problemes, ens van comunicar que l'expedició de l'Espanyol havia tingut problemes a l'aeroport i encara no havien arribat les maletes personals de les jugadores ni tota l'equipació i botes de joc. La gent ho tenia molt clar, tot i els dubtes aniriem a Madrid...tots els presents vam pujar a l'autocar i així va començar el nostre viatge cap a la capital.

Durant el viatge vam anar parlant i coneixent un munt de pericos, cantant alguns càntics blanc i blaus i dormint com podíem en els sempre incòmodes seients d'autocar. Després de fer un parell de parades vam arribar a Madrid, allí ens va costar molt trobar el camp de joc i es pot dir que vam fer una ruta turística per aquell barri madrileny. Ens va deixar l'autocar i vam anar de cap a esmorzar, els més atrevits es van menjar un bon entrepà de calamars i d'altres en teníem prou amb un entrepà de pernil. Després de satisfer la nostra gana vam enfilar camí cap al camp García de la Mata i vam començar a penjar les banderes juntament amb altres pericos curveros que estaven en la nostra expedició. Les jugadores estaven fora del vestuari espernat unes maletes que no arribaven, el camp es començava a omplir d'aficionats pericos i granotes (que eren molts més que nosaltres) i des de megafonia s'informava de la situació.

Finalment i amb molt de retard va començar el partit, les nostres noies van sortir molt mentalitzades i al minut 3 la golejadora Adriana va marcar un gol que ens feia esclatar d'alegria. Més tard i després d'un fora de joc que vam veure tots excepte el línier i l'àrbitre el Llevant va empatar. Les nostres una mica desanimades es van fer enrere i quan ja s'arribava al descans van rebre el segon gol. Mitja part i les jugadores que marxaven al vestuari amb cares tristes. Nosaltres intentàvem animar-les i transmetre el nostre suport. Ens vam ajuntar uns 10 pericos i vam animar a l'equip en tot moment, picant a la tanca i deixant-nos la veu, movent les bufandes i aixecant les banderes, tocant la trompeta i de tan en tan hidratant-nos amb una bona cervesa.

La segona part va començar amb un Espanyol més decidit i buscant l'empat però els nervis, la precipitació i la lamentable actuació arbitral no van permetre la reacció de les noies. Més tard va arribar l'expulsió de la Olga i el Santi. Personalment em quedo amb el detall de la Olga "Chola", que després de l'expulsió i de camí al vestuari va passar per davant nostre i ens va donar les gràcies pel suport i per haver anat fins a Madrid per veure-les. Lluny de tot això les gràcies les donem nosaltres per com ens han fet gaudir i per les bones estones de futbol que hem viscut amb el seu bon joc. GRÀCIES NOIES!

Més tard i després de cantar ja sense veu i veure com les noies jugaven amb el cor el Llevant va marcar el definitiu 3 a 1 en temps de descompte. Les nostres van quedar destrossades en veure com l'esforç de tota la temporada no tenia recompensa en forma de Copa, però nosaltres els hi vam fer saber que el que havien aconseguit era tot un orgull. Algunes van marxar cap al vestuari amb el cap cot i entre llàgrimes, d'altres es van quedar estirades sobre la gespa veient l'eufòria de les valencianes. Però totes ens van aplaudir i agrair el nostre suport, algunes van llençar la samarreta al públic i d'altres es van acostar per donar-nos la mà.

Després i una mica tristos vam sortir amb l'autocar camí a Barcelona, vam fer una parada tècnica per dinar i estirar una mica les cames. Ja ben alimentats l'autocar va seguir el seu trajecte i nosaltres tot i el cansament vam seguir cantant una bona estona a l'autocar i més quan el conductor va posar una pel·lícula erótica, nosaltres li dèiem al conductor que aquella peli ja l'havíem vist però la va deixar seguir...entre càntic i bromes vam arribar a Barcelona, sense la Copa de la Reina, amb molta son i un mal d'esquena considerable però sobretot amb el gran orgull d'haver estat recolzant al femení.

Boicot

He decidit fer boicot a totes aquelles empreses que s'ajuden del Barza per a promocionar-se i vendre's. Utilitzant als mercenaris que treballen al club suïs volen oferir un producte i a més a més convèncer als clients. És curiós veure a un jugador (amb una dentadura semblant a la d'un cavall) com llueix el seu somriure mentre menja una Natilla i com sa mare i germà també es colen a l'anunci. Anuncis com el de Llet Nostra (a parrtir d'ara Llet Seva) on en Puyol (molt semblant a Tortel Poltrona) ens intenta dir que està així gràcies a la llet aquesta quan tots sabem que al Barza no li diuen FC Nandrolona perqué si.

D'altres estan molt més aconseguits i mostren les veritables arrels del conjunt babaugrana..."Fúbo Clú Barselona amigo!" tal i com deia Estrella Damm (també patrocinador del nostre Espanyol).

I es que realment és molt trist veure com per tal de vendre's, la imatge del Barza arriba cada vegada més lluny, a les bosses del Sorli Discau ja hi apareix l'escut aquest que té forma d'orinal, als paquets de crispetes del Caprabo regalen adhesius del Ronalpinhos...i moltes més coses que afortunadament no conec.

La manera que tinc de sobreviure a la invasió suïsso-blaugrana que ens envolta és no consumir aquests productes. Per començar he deixat de menjar natilles i ara consumeixo les de la marca "La Fageda" que és un empresa catalana que bona part de la seva plantilla està composta per treballadors amb algunes minusvalíes. La tasca d'aquesta empresa és molt important i integradora perqué d'aquesta manera donen una oportunitat a totes aquelles persones que per motius mentals o físics no poden trobar una feina fàcilment. Tampoc consumeixo Llet Nostra i estic pensant de comprar-me una vaca i servir-me jo mateix la llet quan ho necessiti. El problema és que la vaca hauria de tenir-la al balcó i resulta una mica estret.

El tema d'Estrella Damm no el boicotejaré tant perquè també patrocina al nostre club i a més, que fariem nosaltres sense una bona cervesa abans dels partits...

Animo a tots els pericos a fer un boicot a tots aquests productes i demostrar que la resistència perica segueix més viva que mai.

PD: Escric això des d'un ciber ja que per un malentés amb Telefonica (empresa que patrocina al Barza) m'he quedat sense connexió a Internet.

Y todo esto porqué?!

Tot comença quan quedem amb el Xavi per anar fins a la Plaça Artós i d'allí baixar fins a l'Orinal, a Plaça Artós ens trobem amb els primers coneguts i compartim un cerveseta mentre xerrem i cantem una mica en contra de la púrria culé.

En partits com el d'ahir, anomenats "d'alt risc" l'afició visitant ha d'anar fins al camp del rival amb la protecció policial per evitar incidents. El punt de trobada de tots els pericos era la Plaça Artós i la hora de sortida amb els Mossos era a les 18'00. La cosa va començar malament ja que no vem sortir d'allà fins les 18'30, vem trigar mitja hora per fer un recorregut d'uns 200 metres i ens van tenir aturats durant 20 minuts a General Mitre. No ens donaven cap explicació i quan algú es dirigia als agents les respostes d'aquests eren molt desafortunades (més que un cos policial semblaven porters de discoteca). Quan ja vem arribar al camp ens van dirigir fins a una de les portes d'entrada (no sé com es diu el carrer però estavem situats entre la Maternitat i l'Orinal). Allí els Mossos ens van rodejar i un parell d'integrants de tota l'expedició espanyolista es van sortir de la zona acordonada (amb permís dels Mossos) i van estar parlant amb encarregats de seguretat del Barza o Mossos o algú que allí tallava el bacallà. Allí hi havia uns 300 pericos, molts amb entrada i altres amb carnets per accedir a 3a graderia. A tot això eren les 20'30 i tot seguia igual. De cop i volta un parell de joves es quiexen de l'actitud xulesca i amenaçadora dels agents i la resposta d'aquests és un bon cop de porra. Molta gent amb entrada i daltres amb carnet no ens podiem moure d'allí, la resposta dels Mossos es ben clara: NO.
El partit ja havia començat i els pericos cantavem animant als nostres jugadors...va arribar el primer gol de l'Espanyol i aquell racó de carrer va esclatar d'eufòria, una euforia que els Mossos es van encarregar de reprimir a cops de porra. Passada una estona va arribar la indignació dels pericos allí presents que gràcies a la radio no entenien com un àrbitre podia donar per vàlid un gol marcat amb la mà. Mentre els Mossos es reien de nosaltres i a la mínima que podien repartien amb la seva porra. A la mitja part va venir un Mosso i ens va dir que podriem entrar tots, que mica en mica aniriem entrant tots. Va passar mitja hora i seguiem fora fins que ens van dir els Mossos que no podriem entrar i que ens tornaven de volta cap a la zona de Sarrià.
Tot anava més o menys bé fins que a l'alçada de la Diagonal els Mossos van començar a repartir, al costat meu anava una amiga que va rebre de valent, el pare d'aquesta noia es va posar darrera per protegir-la i els Mossos seguein repartint, a mi em van clavar un cop de porra en plena esquena. I tot això perquè? Seguiem caminant per la Diagonal i un Mosso em va fer una senyal amb la mà i em va dir que no m'apropés tan a ell, quan jo m'apartava es dirigeix cap a mí i em dona un cop de porra al braç, des del moment en que vaig rebre (vaig rebre per fer-li cas) fins que vem arribar a Sarrià vaig seguir amb la mirada a aquell impresentable de Mosso i quan ja no hi havia gent em vaig dirigir a ell i li vaig demanar de manera educada el seu número de placa, ell molt amablement em va dir: "Vete a la mierda subnormal" i em va clavar un cop sec al pit.
Nosaltres som tractats com gossos i com a delinqüents i mentre a Montjuic veus com els assassins de'n Frederic Rouquier es passejen per la grada com si res i d'altres membres de Boixos Nois agredeixen a famílies amb nens petits i els Mossos donant cops de porra a la gent que llueix la blanc i blava. Tot plegat: PATÈTIC.

Afortunadament vem arribar sencers a la Plaça Artós, després d'aguantar la ineptitud i xuleria barata dels Mossos vem gaudir del gol del Tamudo i la felicitat del nostre cos era totalment oposada a la cara de l'emperador Laporta. En definitiva tothom va quedar retratat...per una banda els pericos, que van demostrar la seva resistència davant del tracte vexatori i humiliant d'aquesta policia i per altra banda la prepotència culé que ni fent trampes pot amb nosaltres, perquè després diguin que els àrbitre van a favor del Madriz.

Conclusió: Ser de l'Espanyol està associat a una idea determinada (que està lluny de ser la real) i no ens volen a Catalunya. Millor dit, Culerunya, ja que l'equip suïs afincat en aquesta terra s'ha apoderat de tots els simbols del nostre catalanisme...ben trist tot plegat.
I com diu la dita: Culé i home de bé no pot ser. Visca l'Espanyol!

Blue Moon

Crèixer sent de l'Espanyol i defensant els colors blanc i blaus et fa ser d'una manera diferent. Sempre he admirat les minories i és per això que simpatitzo amb un equip que em recorda profundament a l'Espanyol... el Manchester City.

Fa uns anya vaig veure la pel·licula "There's only one Jimmy Grimble" on s'explica la història d'un noi del City que juga a fútbol i ha de soportar continuament les bromes dels seus companys d'equip que són del United. Ràpidament em vaig identificar amb aquell personatge, un noi normal i senzill que vivía apasionat per conèixer la història del seu estimat City, els companys de l'United es caracteritzaven per la prepotència, la ignorància i el seu baix nivell cultural.

A partir d'aquí vaig identificar els aficionats reds amb els blaugranes que tots els pericos ens trobem a diari (a classe, el treball...). Des de llavors que vaig començar a seguir l'actualitat del City i sentir-me un citizen més.

Recordo amb carinyo un partit amistós de pretemporada que va enfrontar el City amb el conjunt suïs del FC Barzalona i que va oferir TV3 (la seva). Vaig gaudir plenament, sobretot en veure els dos gols que van rebre els babaugranes. El resultat final va ser de 2 a 1 a favor dels anglesos i aquell día a casa ens vam sentir com si hagués guanyat l'Espanyol.

Després d'un temps sense prestar gaire atenció a l'actualitat del conjunt de Main Road (ara amb el nou estadi City of Manchester) uns amics em van regalar la samarreta i vaig tornar a enganxar-me a l'equip on l'estrella llavors era en Robbie Fowler. L'estiu passat lluint la meva samarreta per Guadalest (un poblet d'Alacant) vaig tenir una trobada ben curiosa, a la plaça del poble, refrescant-me de la calor vaig veure una família d'anglesos que anaven amb les samarretes del ManU i quan em van vaure amb la samarreta del City van deixar anar unes paraules que vaig entendre a la perfecció...la meva resposta va ser un somriure i vaig dir amb un accent anglés casi perfecte: Thank you!

Els insults d'aquells bulldogs anglesos vestits de vermell em van servir per reafirmar-me encara més en el meu sentiment citizen i també per sortir reforçat en el meu esperit de resistència perica.

A Glasgow vaig aprofitar per comprar-me la bufanda del City i completar així la meva col·lecció de vestimenta blue. I com diu la cançó...Blue moon you saw me standing alone, without a dream in my heart, without a love of my own, blue moon!

Ja per acabar vull deixar un petit diàleg de la pel·licula d'en Jimmy Grimble

Entrenador del Manchester United: - Quieres jugar en el United?

Jimmy Grimble: - Tengo una oferta mejor.

Entrenador del Manchester United: - Hay algo mejor que el United?

Jimmy Grimble: - El City.

La fi d'un somni

Ara que ja han passat uns dies de la final perduda a Glasgow explicaré el viatge i les sensacions que vaig tenir.

Després de dies sense dormir i carregat de nervis va arribar l'anhelat dimecres 16 de maig. Només arribar a la Terminal B em vaig trobar amb en Jordi, un bon amic, i després de veure que m'havia equivocat de lloc vaig anar cap a la Terminal A. Allí em vaig creuar amb el José Corbacho, que anava tot pintat de blanc i blau i amb la faldilleta perica. Mentre feia cua per pujar a l'avió va passar per allí el Sandro Rosell, però aquest no anava pintat ni duia el kilt posat.

A l'avió tot eren nervis, fins que les hostesses ens van donar un petit esmorzar, això em va calmar i desprès d'omplir la panxa em vaig quedar dormit. Estona després vaig despertar i vem arribar a l'aeroport de Prestwick, allí només baixar de l'avió vaig ensopegar i no em vaig menjar el terra de miracle.

Després de tenir un primer contacte amb la gent d'Escòcia un autocar ens va recollir i ens va portar fins a Glasgow, després de tres quarts d'hora de donar voltes per la ciutat el conductor ens va deixar en mig d'un parc (es deia Green Glasgow) i va venir la policia a dir que allí no ens podia deixar. Tot era una mica caòtic però es va ajuntar l'humor dels 4 avis i dels 4 joves que estavem a l'autocar i ens vem fer un fart de riure, mentre veiem com el conductor es desesperava perquè no coneixia aquella ciutat (es va extendre el rumor per l'autocar que el conductor era culé) i semblava que no volgués que arribèssim al nostre destí. Passat aquest mal tràngol l'autocar ens va deixar davant de la Fan Zone del Sevilla. D'allí vem anar fins a la zona on estaven tots els pericos i ens vem trobar de cara amb el gran Mauricio Pochettino. Després de fer el turista i fer-nos fotos amb els policies, gaiters i amics que ens trobàvem per allí vem buscar un lloc per dinar, unes hamburgueses en un pub on estaven donant el partit de Copa que l'Espanyol va guanyar l'any passat i entre hamburguesa i hamburguesa celebràvem els gols de Tamudo, Luís Garcia i Coro.

La pluja no desanimava la festa i després de dinar vem donar una volta per Glasgow. Vem entrar en un cafè on vaig mantenir una conversa prou interessant amb 2 iaies britàniques, les quals em van preguntar perquè tothom anava vestit de blanc i blau o de vermell. Jo amb el meu anglès (bastant limitat) els hi vaig explicar el motiu i vem acabar prenent-nos una xocolata desfeta tots junts, la veritat és que em van sorprendre dues coses, la hospitalitat d'aquella gent i que entenguèssin el meu anglès. Després d'això, volta per la ciutat, enviar un parell de postals la família, trobada amb coneguts i a buscar l'autocar.

L'autocar ens vhavia de portar fins a Hampden, i de camí al camp vem continuar amb les bromes que haviem començat a l'anada i més quan el conductor va marxar sense el guia (¿Dónde está el guia, el guia dónde está?), cal dir que el conductor no era el mateix que ens havia portat al matí, però aquest tampoc coneixía gaire els camins de Glasgow.

A Hampden van començar els nervis de debó, vaig aprofitar per comprar-me una bufanda del Manchester City (ja explicaré un altre dia els motius) i per fer-me les fotos amb la imatge de l'estadi al fons. Allí a l'estadi em vaig assabentar que molts dels pericos s'havien quedat a Barcelona per una estafa amb els vols i vaig començar a sentir una ràbia i una tristesa molt gran. Després quan he sabut que els que s'havien quedat eren gent que veig cada diumenge a La Curva, deixant-se la veu, animant, que dia rere dia treballen perqué la nostra grada tingui més color em vaig entristir molt. Després ja va començar el partit i va passar el que va passar, que els nostres van demostrar que és la força, l'orgull i el valor però que una vegada més l'atzar no està amb nosaltres. Vaig sortir plorant de Hampden, la pluja em va deixar empapat, trepitjava bassals, el meu germà em parlava, a la sortida un noi d'uns 30 anys plorava com un nen petit, però jo em vaig tornar invisible, a la meva ment només hi havia espai per a 2 imatges...la de la gent que mereixia estar allà amb nosaltres i que per culpa d'uns miserables es va quedar a Barcelona i la imatge de la cosina del meu pare, que sempre ens ha acompanyat des del millor lloc del cel blanc i blau.

Després a l'autocar la gent no estava per bromes, i tot i així alguns deixàven anar comentaris prou divertits que arrencaven somriures dels més joves. L'autocar ens va portar fins a Edimburg i allí vem agafar l'avió fins a Barcelona.

Ara que ja ha passat tot, em considero una persona afortunada d'haver viscut una nit com la del 16 de maig, haig de reconèixer que mai havia plorat tan per l'Espanyol (ni amb el gol de Coro ni quan vem baixar a 2a).

"NO HAY TÍTULO MÁS GRANDE QUE LLEVARTE EN EL CORAZÓN"

El meu periquito

Al setembre em vaig comprar un periquito, era blanc i blau i ens feia molta companyia a casa amb el seu cantar. Després d'una votació popular li vam dir Coro i va passar a formar part de la nostra família. Li parlàvem com si fos una persona, li explicàvem els resultats de l'Espanyol i de tan en tant el treiem de la gàbia per a que gaudís de la llibertat. Però avui, dia 13 de maig, un any després del gol de Coro i casualment el dia de l'aniversari del meu pare el nostre periquito ens ha deixat. S'ha quedat apagat en un raconet de la gàbia, mentre la periquita estava tota l'estona al seu costat, donant-li copets per animar-lo. Pot semblar una tonteria, però quan li agafes carinyo a un animalet com aquest sap greu que s'en vagi. Ara la periquita (que es diu Ane) s'ha quedat sola i trista i és que el Coro era l'ànima d'aquella gàbia.

Que estigui en el cel blanc i blau i ens acompanyi volant fins a Glasgow!

Personatges de Sarrià

Recordo molts diumenges de la meva infantesa, quan el meu pare em portava a Sarrià i allí passàvem la tarda gaudint (o no) amb el nostre equip. A mi m'aburria molt el futbol i sempre trobava distracció amb algun còmic o amb alguna llauna que feia servir de pilota. Però de les mil imatges que tinc del vell camp de Sarrià n'hi ha una que sempre he recordat amb gràcia. Potser alguns de vosaltres també ho recordeu. Hi havia un home (que es deia Dámaso) que anava per tot el camp amb un timbal molt gros i anava animant a tots els pericos, es va fer famós per les seves disfresses, recordo un partit contra el Barza (un dels meus primers derbis) on aquest personatge anava vestit de Guàrdia Urbà i amenaçava (tot fent broma) en multar a aquells que fòssin culés. A vegades anava pel gol nord, altres pel gols sud i de tan en tan es deixava caure per la tribuna nova (que era on jo estava). Ara que penso això veig que m'he fet gran i espero que algún dia els meus fills puguin gaudir amb l'Espanyol i amb el Nou Sarrià com jo ho vaig fer a Sarrià i al costat del meu pare. Visca l'Espanyol!

Dolça ressaca

Ahir, partit de UEFA...al matí un examen important per mantenir les bones notes dels últims exàmens i al meu cap només un preocupació: UEFA!
Vaig fer l'examen pensant en el Tamudo, Pandiani, Klose, Gorka, Frings, Diego...i només acabar de contestar totes les preguntes vaig seguir pensant ens les banderes blanc i blaves i en les bufandes de tota una afició entregada...a l'acabar la classe vaig anar a comprar una Coca - Cola (suposo que per calmar els nervis) i mentres em passejava amb la jaqueta de l'Espanyol vaig sentir una veu que deia: "Nos vemos en Glasgow". Era un xaval jove, que anava amb la samarreta de l'Espanyol i vem estar una bona estona parlant sobre el partit i les sensacions que teniem, era la primera vegada que veia a aquell noi però era com si ens coneguèssim de tota la vida. Quan ens vem despedir vaig donar una volta abans de tornar a classe i vaig veure un matrimoni alemany amb la samarreta del Werder...no podia deixar de pensar en el partit.
A l'acabar la classe vaig quedar amb el Joan per deixar-li un carnet i fer la tertúlia perica.
Vaig dinar ràpid (com de costum) i rapidament vaig marxar a treballar cap a l'ambulatori...mirava el rellotge i les hores no passaven, de tan en tan apareixía l'informàtic, que també es perico, i deixava anar alguna frase com "Donde estan no se ven en Europa los culés" o altres com "Somos pericos! La mejor gente que hay...".
Així van passar les hores fins que a les sis vaig plegar, vaig passar per casa per agafar la samarreta i la bufanda i vaig començar el meu camí cap a Montjuic per trobar-me amb el Xavi (Spitfire). Allí el vaig conèixer, vem compartir una bona cerveseta mentre comentavem les semifinals i altres anècdotes...entre mig de càntics i bengales van aparèixer uns bons amics i també en Xavi Salvatella...això va donar peu a una mini trobada de la blogosfera perica. Més tard vaig veure una cara coneguda, era el noi que m'havia saludat al matí, vem parlar animadament i ens vem desitjar sort.
Després de compartir aquesta bona estona vaig entrar al camp...la resta ja es pot imaginar, gols, passió, càntics i futbol en estat pur...després del partit em vaig despedir d'en Xavi i vaig conèixer fugaçment a l'Emilio i ja vem dir que a Glasgow anirem amb la faldilleta (i amb calçotets a sota per si fa aire)...
Ja de baixada vaig quedar amb el Joan i el Jordi (2 bons amics i millors pericos) de camí al metro cantavem i fèiem el famós "Espanyol oé oé" amb els cotxes que baixaven de la muntanya màgica. Al metro també vem fer algun càntic tot i que vem trobar a faltar que el conductor fes sonar el clàxon. Quan vem sortir del metro unes veus llunyanes ens van començar a cridar, eren uns exaltats aficionats al futbol que ens felicitaven per la victòria i ens convidaven a prendre una cervesa. No vem rebutjar l'oferta i mentre somiavem amb trepitjar terres escoceses degustavem amb plaer l'última cervesa de la nit.
Vaig arribar a casa i de cap al llit. Aquest matí m'he aixecat amb mal de cap i he hagut de fer un sobreesforç per agafar el metro i anar a classe. Quan he arribat m'han donat la nota de l'examen i jo preocupat pel resultat m'he endut una gran il·lusió. He tret un 8 amb 3 i he pensat que tan de bo totes les ressaques fòssin tan dolces com la d'avui...

Després del gol del Pandiani la grada va embogir. Aquesta foto la va fer el meu pare i ara està espernat ofertes per a ser fotògraf professional

He tornat!

Demano disculpes per tot aquest temps que he estat desaparegut, he anat molt malament de temps i no he pogut dedicar cap moment al blog. Ara tornaré ha escriure però d'una manera diferent...s'ha acabat fer cròniques dels partits i em dedicaré a parlar més de totes les sensacions que em produeix l'Espanyol.
Bé, ara de moment no sé que posar perquè des de que va acabar el partit de diumenge jo (i milers de pericos també) estic pensant en el Werder Bremen. Els nervis em tenen fatal i això que aquesta setmana tinc alguns exàmens prou importants, és a dir que entre el partit de UEFA i les assignatures que haig d'estudiar acabaré fotut...
Doncs això és tot, ens veiem aquest dijous a la porta 2 a compartir una bona cerveseta (tinc ganes de conèixer a Spitfire i que m'expliqui la seva conversa telefònica amb el Luisfer i també ganes de conèixer a l'home més perico d'Ibiza...).
A guanyar!

Aquest sóc jo amb la meva primera samarreta de l'Espanyol, i espero poder-la lluïr a Glasgow

Punt a punt

RCD Espanyol 1 - Villarreal CF 1

Partit obert on els dos equips podrien haver marxat amb els 3 punts.
Ha començat atacant el conjunt de Castelló però s'ha trobat amb un Kameni impressionant que ha salvat dos ocasions de gol. El "Tigre de Yaundé" també ha fet una magnífica estirada en una pilota que anava bombejada i que finalment ha acabat en còrner.

Aquestes ocasions i el domini del Villarreal han fet despertar als nostres que han començat a tenir la pilota i a crear ocasions de gol. Al minut 28 en Luís García ha llençat rapidament una falta i el murri Tamudo ha engaltat la pilota i ha marcat el primer gol del partit (cada vegada més a prop de Marañón).
L'Espanyol seguia inquietant la porteria dels visitants però els del Villarreal no s'han arrugat i buscaven amb insistència el gol de l'empat.
Amb 1 a 0 en el marcador s'ha arribat a la mitja part. Durant el descans han sortit al camp els nois del Juvenil A que s'han proclamat campions de lliga. La grada ha ovacionat a l'equip i La Curva ha mostrat una pancarta que deia "Que n'aprenguin! Juvenil A campió!"
Després de que els nois entrenats per Oscar Perarnau donèssin la volta d'honor han sortit els jugadors de l'Espanyol i del Villarreal al camp.

La 2a part ha començat igual que la primera, ocasions pels de La Plana i un Espanyol que buscava la oportunitat per fer el 2 gol. Però al minut 53, en Forlàn ha marcat un gol esplèndid, la pilota ha entrat per l'escaire i en Kameni només ha pogut mirar com la pilota arribava al fons de la xarxa. A partir d'aquí el partit s'ha tornat boig, ocasions per l'Espanyol i pel Villarreal. L'àrbitre també s'ha tornat boig i ha mostrat un criteri nul. Els canvis de Valverde tampoc han fet efecte, ni costa ni Pandiani ni Moha han pogut ser el revulsiu que l'equip necessitava.
Tot i acabar amb un punt més ha tocat patir, sobretot quan en Cani ha enviat als núvols una ocasió impossible de fallar.
Finalment empat i ja tenim 36 punts que ens apropen més a la permanència. Ara a pensar en el Maccabi i a seguir somiant amb Galsgow.

El somni de Glasgow

Des de la meravellosa UEFA 88 que l'Espanyol no arribava a vuitens d'aquesta competició europea i ara, 19 anys després tornem a estar il·lusionats i seguim somiant amb la possibilitat d'arribar a Glasgow.

Aquest és un breu resum del que s'ha aconseguit fins ara:

FC Artmedia Bratislava 2 - RCD Espanyol 2
En el partit jugat a Eslovàquia l'Espanyol va fer un partit dolent i va empatar a 2 amb gols de Riera i Pandiani. Es va lesionar greument en David Garcia.
RCD Espanyol 3 - FC Artmedia 1
Tot i jugar malament l'Espanyol es va imposar amb un gol de Coro i 2 del Rifle Pandiani.
Una vegada superada l'eliminatòria davant d'aquest feble rival esperava la lligueta amb equips durs com Ajax o Sparta.

Sparta Praga 0 - RCD Espanyol 2
L'equip de Valverde no estava tenint bons resultats a la lliga ia la UEFA va aconseguir canviar la situació, a Praga es van imposar per 0 a 2 amb gols de Luís Garcia (de penal) i Riera. El partit va servir per veure el debut de Julián López de Lerma.

RCD Espanyol 6 - SV Zulte Waregen 2
Aquest partit va servir per mostrar la fermesa de l'Espanyol a Europa. El 6 a 2 davant el modest Zulte va significar la major golejada dels blanc i blaus a la UEFA. Els gols els van aconseguir Coro, Pandiani (2), Luís García (2) i un gol en pròpia de la feble defensa belga.

Ajax Amsterdam 0 - RCD Espanyol 2
Impecable partit jugat a l'Amsterdam Arena. Amb una actuació estelar de tot l'equip i magnífics gols de Pandiani i Coro que permetien classificar a l'Espanyol per a jugar els setzens de final.
Aconseguir guanyar a l'Ajax va esperonar als homes de Valverde que van començar a creure en les seves possibilitats i a mostrar el seu joc eficaç, els habituals suplents (com Lacruz, Velasco, Costa...) van aprofitar les oportunitats i tant l'equip com l'afició ja començaven a somiar amb Glasgow.


RCD Espanyol 1 - FK Austria Wien 0
Partit de tràmit que va servir per que Pandiani marqués un gol més i per seguir invictes a Europa. En aquest partit va debutar el jove del filial Àngel i va tornar a l'onze inicial en David García que no jugava des del partit davant l'Artmedia a Bratislava.

Després de fer una lligueta extraordinària amb un balanç de 4 victòries amb 11 gols a favor i 2 en contra va tocar a setzens el Livorno.

AS Livorno Calcio 1 - RCD Espanyol 2
El partit a porta tancada va permetre a Pandiani sumar un gol més i entrar a la història de l'Espanyol com el jugador amb més gols en competició europea defensant els colors de l'Espanyol. L'altre gol el va fer Moha en una magnífica jugada individual.
RCD Espanyol 2 - AS Livorno Calcio 0
Partit fàcil i còmode per l'Espanyol que es va avançar amb un gol de Lacruz i a la segona part va rematar la feina amb un golàs de Coro.

Ara a vuitens ens espera el difícil Maccabi Haifa i mentres seguirem somiant amb les terres d'Escòcia.

Glasgow ens espera!