Barcelona de nit

Des de dilluns Barcelona és un caos. La subestació eléctrica del passeig Maragall va fallar juntament amb altres subestacions de la ciutat i va deixar a bona part de gent sense llum. A tots ens va afectar de manera diferent, uns treballant (per aixecar el país) i d'altres de vacances.

Jo estava treballant i m'ho vaig prendre com una anècdota perquè pensava que seria una situació passatgera, que passats uns minuts tornaria la llum, però lluny de tornar les coses van anar a pitjor. Sortint de treballar vaig tenir la sort de trobar-me a dos Guàrdies Urbans que regulaven el trànsit com bonament podien i vaig sortir viu al creuar la Travessera de Dalt, després agafo el bus i en 20 minuts ja estava a casa. A l'arribar i després de pujar 4 pisos caminant vaig dinar tranquil·lament i després em vaig veure obligat a fer una migdiada, quan vaig despertar no havia canviat res. Va arribar la nit i a casa encara havíem de sopar, el meu pare es va posar a cuinar envoltat d'espelmes mentre la meva mare i jo posavem la taula, després de sopar en un ambient romàntic gràcies a la llum de les veles ens vem unir a les protestes de tot el barri, els veïns van sortir al balcó equipats amb caceroles i tot tipus d'objectes que fèssin soroll. El meu pare i jo vam agafar la trompeta de l'Espanyol i el megàfon blanc i blau per fer saber a Fecsa Endesa el nostre estat de ràbia. També haig de reconèixer que amb el megàfon, tot de veïns babaugranes i l'anonimat que proporciona la foscor vaig deixar anar algún càntic perico...jejejeje!

A tot això, era indignant veure des de casa (visc a dos carrers de la subestació de Maragall) com bona part de Barcelona passava la nit il·luminada i l'altre part havíem de fer mans i mànigues per salvar les empanadilles del congelador. Desgastat per les protestes vaig anar a dormir ja que a l'endemà tocava matinar per anar a treballar.

Quan em vaig despertar tot havía canviat, la llum funcionava, el congelador semblava que tornava a ser el de sempre i les croquetes i els gelats aguantaven. Però alguna cosa em sonava estranya...un soroll intens i constant, al sortir al carrer vaig veure que passava, un generador de grans dimensions situat al costat de casa ens donava l'elèctricitat que tant demanàvem però a la vegada ens negava la tranquil·litat que sempre ha acompanyat al bell barri del Guinardó. Tot això va passar entre dilluns i dimarts, afortunadament dimecres va ser un dia tranquil tot i haver de soportar el maleït soroll del generador però avui ja ha estat massa. He sortit a treballar amb un xic de mal de cap pel constant soroll del (de)generador i mentre esmorzava a la feina he aprofitat per mirar la programació, a Tv3 fan el partit del Barza contra el conegut Dundee United, després fan un reportatge de Monsieur Henry i més tard un del jugador d'handbol Lionel Messi...sort que el company de treball és madridista i els 2 hem "rajat" del Barza quedant-nos molt i molt a gust.

Això m'ha indignat una mica (però no tan com el tema de la llum) i he seguit el dia de manera normal fins que he plegat i he arribat a casa. Només arribar el meu germà m'ha donat la trista notícia de la mort del congelador de la nevera, els canvis en la corrent han pogut amb ell, després de molts anys congelant els nostres gelats, croquetes, empanadilles, fins i tot entrepans, el nostre congelador havia soportat totes les nostres patadetes, cops amb la porta...

Abatut per la notícia i després de veure el congelador sense vida he anat a dinar, tot dinant he posat la tele i de cop i volta ha fet com un pet i ha deixat de funcionar, 2 morts en un dia, primer The Congelator i més tard la tele. He acabat de dinar i m'he sentat al sofà per mirar la tele, que no funcionava però m'agrada mirar-la. Passats uns minuts un petit soroll ens ha comunicat la desaparició de la llum, i després d'un parell d'hores ha tornat.

Aprofito ara per escriure aquest post i deixar anar la ràbia que tinc dins, Barcelona és una ciutat que va de moderna i fa pena, fa pena per moltes coses, primer de tot per no estar a l'alçada de situacions com la viscuda aquests dies però sobretot fa pena per tenir un club suïs afincat a la ciutat (això no té res a veure però ho dic i em quedo molt i molt a gust).

Ara vaig a dormir i intentar aclucar l'ull mentre haig de soportar tota la nit el soroll del nostre estimat (de)generador.

I ja per acabar una frase de Tomás Guasch:

Parte de Barcelona continua a oscuras

Ya: desde aquel gol de Tamudo

Copa de la Reina 2007

La nostre aventura va començar el divendres 29 de juny a les 23'00. El meu germà i jo ens vam preparar per a la final de la Copa de la Reina. Vam agafar un parell de samarretes, bufandes, banderes i la trompeta. Després de fer un bon sopar vam marxar cap a Sadrià, lloc de partida de l'afecció espanyolista. allí van aparèixer els primers problemes, ens van comunicar que l'expedició de l'Espanyol havia tingut problemes a l'aeroport i encara no havien arribat les maletes personals de les jugadores ni tota l'equipació i botes de joc. La gent ho tenia molt clar, tot i els dubtes aniriem a Madrid...tots els presents vam pujar a l'autocar i així va començar el nostre viatge cap a la capital.

Durant el viatge vam anar parlant i coneixent un munt de pericos, cantant alguns càntics blanc i blaus i dormint com podíem en els sempre incòmodes seients d'autocar. Després de fer un parell de parades vam arribar a Madrid, allí ens va costar molt trobar el camp de joc i es pot dir que vam fer una ruta turística per aquell barri madrileny. Ens va deixar l'autocar i vam anar de cap a esmorzar, els més atrevits es van menjar un bon entrepà de calamars i d'altres en teníem prou amb un entrepà de pernil. Després de satisfer la nostra gana vam enfilar camí cap al camp García de la Mata i vam començar a penjar les banderes juntament amb altres pericos curveros que estaven en la nostra expedició. Les jugadores estaven fora del vestuari espernat unes maletes que no arribaven, el camp es començava a omplir d'aficionats pericos i granotes (que eren molts més que nosaltres) i des de megafonia s'informava de la situació.

Finalment i amb molt de retard va començar el partit, les nostres noies van sortir molt mentalitzades i al minut 3 la golejadora Adriana va marcar un gol que ens feia esclatar d'alegria. Més tard i després d'un fora de joc que vam veure tots excepte el línier i l'àrbitre el Llevant va empatar. Les nostres una mica desanimades es van fer enrere i quan ja s'arribava al descans van rebre el segon gol. Mitja part i les jugadores que marxaven al vestuari amb cares tristes. Nosaltres intentàvem animar-les i transmetre el nostre suport. Ens vam ajuntar uns 10 pericos i vam animar a l'equip en tot moment, picant a la tanca i deixant-nos la veu, movent les bufandes i aixecant les banderes, tocant la trompeta i de tan en tan hidratant-nos amb una bona cervesa.

La segona part va començar amb un Espanyol més decidit i buscant l'empat però els nervis, la precipitació i la lamentable actuació arbitral no van permetre la reacció de les noies. Més tard va arribar l'expulsió de la Olga i el Santi. Personalment em quedo amb el detall de la Olga "Chola", que després de l'expulsió i de camí al vestuari va passar per davant nostre i ens va donar les gràcies pel suport i per haver anat fins a Madrid per veure-les. Lluny de tot això les gràcies les donem nosaltres per com ens han fet gaudir i per les bones estones de futbol que hem viscut amb el seu bon joc. GRÀCIES NOIES!

Més tard i després de cantar ja sense veu i veure com les noies jugaven amb el cor el Llevant va marcar el definitiu 3 a 1 en temps de descompte. Les nostres van quedar destrossades en veure com l'esforç de tota la temporada no tenia recompensa en forma de Copa, però nosaltres els hi vam fer saber que el que havien aconseguit era tot un orgull. Algunes van marxar cap al vestuari amb el cap cot i entre llàgrimes, d'altres es van quedar estirades sobre la gespa veient l'eufòria de les valencianes. Però totes ens van aplaudir i agrair el nostre suport, algunes van llençar la samarreta al públic i d'altres es van acostar per donar-nos la mà.

Després i una mica tristos vam sortir amb l'autocar camí a Barcelona, vam fer una parada tècnica per dinar i estirar una mica les cames. Ja ben alimentats l'autocar va seguir el seu trajecte i nosaltres tot i el cansament vam seguir cantant una bona estona a l'autocar i més quan el conductor va posar una pel·lícula erótica, nosaltres li dèiem al conductor que aquella peli ja l'havíem vist però la va deixar seguir...entre càntic i bromes vam arribar a Barcelona, sense la Copa de la Reina, amb molta son i un mal d'esquena considerable però sobretot amb el gran orgull d'haver estat recolzant al femení.