La fi d'un somni

Ara que ja han passat uns dies de la final perduda a Glasgow explicaré el viatge i les sensacions que vaig tenir.

Després de dies sense dormir i carregat de nervis va arribar l'anhelat dimecres 16 de maig. Només arribar a la Terminal B em vaig trobar amb en Jordi, un bon amic, i després de veure que m'havia equivocat de lloc vaig anar cap a la Terminal A. Allí em vaig creuar amb el José Corbacho, que anava tot pintat de blanc i blau i amb la faldilleta perica. Mentre feia cua per pujar a l'avió va passar per allí el Sandro Rosell, però aquest no anava pintat ni duia el kilt posat.

A l'avió tot eren nervis, fins que les hostesses ens van donar un petit esmorzar, això em va calmar i desprès d'omplir la panxa em vaig quedar dormit. Estona després vaig despertar i vem arribar a l'aeroport de Prestwick, allí només baixar de l'avió vaig ensopegar i no em vaig menjar el terra de miracle.

Després de tenir un primer contacte amb la gent d'Escòcia un autocar ens va recollir i ens va portar fins a Glasgow, després de tres quarts d'hora de donar voltes per la ciutat el conductor ens va deixar en mig d'un parc (es deia Green Glasgow) i va venir la policia a dir que allí no ens podia deixar. Tot era una mica caòtic però es va ajuntar l'humor dels 4 avis i dels 4 joves que estavem a l'autocar i ens vem fer un fart de riure, mentre veiem com el conductor es desesperava perquè no coneixia aquella ciutat (es va extendre el rumor per l'autocar que el conductor era culé) i semblava que no volgués que arribèssim al nostre destí. Passat aquest mal tràngol l'autocar ens va deixar davant de la Fan Zone del Sevilla. D'allí vem anar fins a la zona on estaven tots els pericos i ens vem trobar de cara amb el gran Mauricio Pochettino. Després de fer el turista i fer-nos fotos amb els policies, gaiters i amics que ens trobàvem per allí vem buscar un lloc per dinar, unes hamburgueses en un pub on estaven donant el partit de Copa que l'Espanyol va guanyar l'any passat i entre hamburguesa i hamburguesa celebràvem els gols de Tamudo, Luís Garcia i Coro.

La pluja no desanimava la festa i després de dinar vem donar una volta per Glasgow. Vem entrar en un cafè on vaig mantenir una conversa prou interessant amb 2 iaies britàniques, les quals em van preguntar perquè tothom anava vestit de blanc i blau o de vermell. Jo amb el meu anglès (bastant limitat) els hi vaig explicar el motiu i vem acabar prenent-nos una xocolata desfeta tots junts, la veritat és que em van sorprendre dues coses, la hospitalitat d'aquella gent i que entenguèssin el meu anglès. Després d'això, volta per la ciutat, enviar un parell de postals la família, trobada amb coneguts i a buscar l'autocar.

L'autocar ens vhavia de portar fins a Hampden, i de camí al camp vem continuar amb les bromes que haviem començat a l'anada i més quan el conductor va marxar sense el guia (¿Dónde está el guia, el guia dónde está?), cal dir que el conductor no era el mateix que ens havia portat al matí, però aquest tampoc coneixía gaire els camins de Glasgow.

A Hampden van començar els nervis de debó, vaig aprofitar per comprar-me una bufanda del Manchester City (ja explicaré un altre dia els motius) i per fer-me les fotos amb la imatge de l'estadi al fons. Allí a l'estadi em vaig assabentar que molts dels pericos s'havien quedat a Barcelona per una estafa amb els vols i vaig començar a sentir una ràbia i una tristesa molt gran. Després quan he sabut que els que s'havien quedat eren gent que veig cada diumenge a La Curva, deixant-se la veu, animant, que dia rere dia treballen perqué la nostra grada tingui més color em vaig entristir molt. Després ja va començar el partit i va passar el que va passar, que els nostres van demostrar que és la força, l'orgull i el valor però que una vegada més l'atzar no està amb nosaltres. Vaig sortir plorant de Hampden, la pluja em va deixar empapat, trepitjava bassals, el meu germà em parlava, a la sortida un noi d'uns 30 anys plorava com un nen petit, però jo em vaig tornar invisible, a la meva ment només hi havia espai per a 2 imatges...la de la gent que mereixia estar allà amb nosaltres i que per culpa d'uns miserables es va quedar a Barcelona i la imatge de la cosina del meu pare, que sempre ens ha acompanyat des del millor lloc del cel blanc i blau.

Després a l'autocar la gent no estava per bromes, i tot i així alguns deixàven anar comentaris prou divertits que arrencaven somriures dels més joves. L'autocar ens va portar fins a Edimburg i allí vem agafar l'avió fins a Barcelona.

Ara que ja ha passat tot, em considero una persona afortunada d'haver viscut una nit com la del 16 de maig, haig de reconèixer que mai havia plorat tan per l'Espanyol (ni amb el gol de Coro ni quan vem baixar a 2a).

"NO HAY TÍTULO MÁS GRANDE QUE LLEVARTE EN EL CORAZÓN"

El meu periquito

Al setembre em vaig comprar un periquito, era blanc i blau i ens feia molta companyia a casa amb el seu cantar. Després d'una votació popular li vam dir Coro i va passar a formar part de la nostra família. Li parlàvem com si fos una persona, li explicàvem els resultats de l'Espanyol i de tan en tant el treiem de la gàbia per a que gaudís de la llibertat. Però avui, dia 13 de maig, un any després del gol de Coro i casualment el dia de l'aniversari del meu pare el nostre periquito ens ha deixat. S'ha quedat apagat en un raconet de la gàbia, mentre la periquita estava tota l'estona al seu costat, donant-li copets per animar-lo. Pot semblar una tonteria, però quan li agafes carinyo a un animalet com aquest sap greu que s'en vagi. Ara la periquita (que es diu Ane) s'ha quedat sola i trista i és que el Coro era l'ànima d'aquella gàbia.

Que estigui en el cel blanc i blau i ens acompanyi volant fins a Glasgow!

Personatges de Sarrià

Recordo molts diumenges de la meva infantesa, quan el meu pare em portava a Sarrià i allí passàvem la tarda gaudint (o no) amb el nostre equip. A mi m'aburria molt el futbol i sempre trobava distracció amb algun còmic o amb alguna llauna que feia servir de pilota. Però de les mil imatges que tinc del vell camp de Sarrià n'hi ha una que sempre he recordat amb gràcia. Potser alguns de vosaltres també ho recordeu. Hi havia un home (que es deia Dámaso) que anava per tot el camp amb un timbal molt gros i anava animant a tots els pericos, es va fer famós per les seves disfresses, recordo un partit contra el Barza (un dels meus primers derbis) on aquest personatge anava vestit de Guàrdia Urbà i amenaçava (tot fent broma) en multar a aquells que fòssin culés. A vegades anava pel gol nord, altres pel gols sud i de tan en tan es deixava caure per la tribuna nova (que era on jo estava). Ara que penso això veig que m'he fet gran i espero que algún dia els meus fills puguin gaudir amb l'Espanyol i amb el Nou Sarrià com jo ho vaig fer a Sarrià i al costat del meu pare. Visca l'Espanyol!