13.5.07

El meu periquito

Al setembre em vaig comprar un periquito, era blanc i blau i ens feia molta companyia a casa amb el seu cantar. Després d'una votació popular li vam dir Coro i va passar a formar part de la nostra família. Li parlàvem com si fos una persona, li explicàvem els resultats de l'Espanyol i de tan en tant el treiem de la gàbia per a que gaudís de la llibertat. Però avui, dia 13 de maig, un any després del gol de Coro i casualment el dia de l'aniversari del meu pare el nostre periquito ens ha deixat. S'ha quedat apagat en un raconet de la gàbia, mentre la periquita estava tota l'estona al seu costat, donant-li copets per animar-lo. Pot semblar una tonteria, però quan li agafes carinyo a un animalet com aquest sap greu que s'en vagi. Ara la periquita (que es diu Ane) s'ha quedat sola i trista i és que el Coro era l'ànima d'aquella gàbia.

Que estigui en el cel blanc i blau i ens acompanyi volant fins a Glasgow!

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Tot i que es un animal que no demostra mai que t'escolti ni que t'entengui... sempre se'ls hi agafa carinyo, per ser un perico, per ser blanc i blau o perquè es digués Coro. Fa uns tres anys s'ens va escapar un perico blanc i blau que li deien Willo (en "honor" al meu pare) i sempre tinc algun moment que m'en recordo d'ell!

;)

Ptns Guim!

Aida

Emilio ha dit...

Que putada. Lo siento Guim. Tendrás que comprarte otro, aunque solo sea por Ane.

Spitfire ha dit...

Ho sento... Jo també en vaig tenir un al qual el vaig posar Coro de nom ;) Malauradament també va passar a millor vida, i ara el seu substitut es diu Rufo (i viu ben acompanyat per la Rufa).

De totes maneres, no sé si em duraran gaire... doncs el meu gat els hi fot unes mirades que esgarrifen! Una abraçada!

Anònim ha dit...

Lo siento mucho Guim. No habrá podido aguantar la tensión que estamos viviendo los pericos últimamente. Ya sabes que a la vuelta de Glasgow Ane necesitará un nuevo compañero, así que ya sabes...

Quizás el compañero se pueda llamar Glasgow, o UEFA... Quién sabe...

Josep Maria ha dit...

Yo también tenía en mi niñez, uf...una colección y de recien nacidos ya los llevaba sobre el hombro y sin que se me escaparan volando. (Bueno, una vez si... se me escapó uno y por el pasillo fue a parar al baño, a la cisterna del agua del wc... quedo remojado toda la plumita, pero sano e indemne, jeje).
Pero dejé de tenerlos por que llegue a sentir más la ausencia de uno solo que la de demasiadas personas de este inmundo mundo...
¡¡¡Vinga, a guanyar la UEFA.!!

-23-oca_008 ha dit...

Lo siento... a pesar de ser un animal bien es cierto que se les tiene cariño, pero ahora a la periquita no la puedes dejar sin compañía...