5.6.10

Un dels nostres

A continuació podeu llegir l'article que vaig escriure per l'últim número de la revista 23Perico, un especial dedicat a Raul Tamudo.

Un dels nostres

No explicaré qui és en Tamudo, ni cap dels 129 gols que ha marcat a la lliga amb l’Espanyol, ni els 340 partits que ha disputat defensant la blanc i blava, ni cap detall de la final de Mestalla amb el seu gol de murri, tampoc parlaré de la final a Madrid on va obrir el marcador i ens va guiar cap a la quarta copa del rei de la nostra centenària història. Ni res de les cel·lebracions donant-li petons a l’escut com faríem molts de nosaltres. No parlaré de les llàgrimes que el van acompanyar en el seu viatge cap a Glasgow ni de l’alegria que va sentir al retornar de la seva visita amb el doctor del Rangers. Ni de com plorava quan ens vem salvar en l’agònic final de lliga davant la Real Sociedad. Tampoc esmentaré les imatges que em venen al cap d’aquell famós Tamudazo, i del silenci posterior d’uns i els crits d’eufòria d’altres. De gols impossibles com aquell que va fer a Balaidos la temporada 2003 - 2004 o la magnífica jugada que es va inventar per marcar-li al Sevilla en un partit del 2006.

Explicaré que ha significat per mi en Tamudo. Un orgull, un lluitador que mai ha baixat els braços. Sempre conduint l’equip en els bons i no tan bons moments, amb un esperit de superació acollonant, i exprimint totes les seves forces per aconseguir deixar el nom de l’Espanyol el més amunt possible. Discret, sense paraules, un noi reservat i fins i tot tímid però que al camp s’ha deixat anar, s’ha mostrat valent i encoratjador i ha omplert d’orgull a tot l’espanyolisme.

Desprès d’anys aguantant bromes i la superioritat amb el nostre rival ciutadà en Tamudo ha ajudat a tota una generació, fent que els nens vagin contents a classe, mostrin ogullosos les seves samarretes de l’Espanyol amb el dorsal 23 i tinguin un jugador amb el qual identificar-se. Els seus gols han donat diumenges d’alegria a tota una generació, dilluns de tranquil·litat a molts nens que estan en minoria a les seves classes, a molts treballadors que a la feina han d’aguantar als rivals més prepotents i a moltíssims avis que desprès d’anys de patiment veuen en Tamudo un dels símbols més importants de l’Espanyol.

Callat i noble, ha parlat al camp durant anys tot i que sempre hi ha hagut detractors de la seva feina i de la seva posició al vestuari. Ha rebut moltes acusacions injustes per part d’ignorants que no són capaços de reconèixer el joc i el saber estar d’un jugador d’origen humil i combatiu. Ens ha representat de luxe sempre que ha anat convocat amb la selecció espanyola i ha estat conegut i reconegut pels nostres rivals. Home mediàtic i imatge del club. Els equips contraris sempre han mostrat temor quan en Tamudo estava en punta i amb la pilota als peus avançava cap a porteria. Ha provocat penals, targetes, faltes, expulsions i ens ha deixat un cúmul d’accions dignes d’un gran jugador.

Elogiant la seva figura em quedo amb un partit a Alacant jugat el setembre de 2002. L’equip entrenat llavors per Juande Ramos disputava una eliminatòria de copa a partit únic. Ens van eliminar amb un just 1 a 0. Ni Boghossian, Xavi Roca. Maxi “La Fiera” Rodríguez ni d’altres “cracks” que s’havien fitxat per a lluitar per Europa van aconseguir vèncer a un equip que transitava per 2ª B sense pena ni glòria.
Jo estava present al Rico Pérez per veure aquell partit. La decepció va ser força gran, ja que per història i jugadors hauríem d’haver passat aquella eliminatòria, però ja se sap, el futbol és així, no hi ha rival petit i tots els tòpics que es puguin aplicar. A l’acabar el partit l’autocar esperava als jugadors a l’entrada del camp. Cares llargues, mirades perdudes i pocs comentaris. L’únic que es va apropar a nosaltres va ser el capità d’aquell Espanyol. Un noi de Santa Coloma que ja feia temporades que ens havia enamorat amb els seu estil de joc. Ens va firmar i es va fer una foto amb nosaltres i va donar les gràcies als presents, que com a molt seríem deu persones les que ens haviem desplaçat i haviem estat aguantant aquell espectacle futbolístic aburrit i pesat.

Només pel detall d’aquell noi de Santa Coloma ja va pagar la pena fer tants quilòmetres. No costava res firmar uns autògrafs i posar bona cara davant d’una afició que mai abandona al seu equip. I això és el que va fer en Tamudo. I si ja l’admirava, des d’aquell dia que encara el vaig admirar més. Perquè em va omplir d’orgull el seu gest honrat i sincer.
I amb detalls d’aquests, saludant, fent-se fotos amb la gent, parlant bé de l’afició, encoratjant als pericos amb els seus gestos des del camp s’ha guanyat el cor de tots nosaltres.
L’altre dia, davant d’Osasuna es va despedir de tota la gent que l’ha animat, que ha plorat d’emoció i cridat d’alegria amb els seus gols, que ha protestat amb les faltes que ha rebut, que ha somrigut davant de la ira de molts rivals que no han sabut encaixar les derrotes. Sempre serà un dels nostres i sempre recordarem amb orgull els bons moments que hem viscut amb en Tamudo al camp i totes les jornades de glòria que ens ha donat. I d’aquí segur que passarà a l’olimp de l’espanyolisme, al més gran altar blanc i blau, a la memòria de tots els pericos que només tenen paraules d’agraïment cap a Tamudo.

Guim GG
Soci 3914

26.5.10

A Besalú

El passat dilluns 24 de maig, aprofitant que era dia festiu vaig passar el dia a Besalú, una volta pel bonic poble medieval i algunes fotos des del pont que dona accés a la zona del barri jueu. Tot plegat va ser un dia tranquil i relaxat amb estones agradables de passeig i turisme.
A tot això em va sorprendre l'enganxina d'un cotxe aparcat ben a prop de l'esglèsia parroquial.


Tot i semblar contradictori aquest adhesiu i el que hi ha just al costat, em va alegrar i em va resultar ben curiós veure aquesta imatge. I es pot dir que a terres gironines també criden ben fort allò de Visca l'Espanyol!

13.5.10

Sempre Tamudo

Marxa el més gran davanter dels últims temps i només podem donar-li les gràcies per tot el que ens ha donat i ens ha fet viure.


Gràcies 23. Sempre Tamudo!

6.5.10

Fent números

No és que juguem gaire bé però crec que podríem estar molt millor si no fos pels àrbitres i les seves decisions.
Aquí van els números:

Espanyol - Xerez: Sumem un punt empatant a 0. L'àrbitre no veu un penal clar sobre Coro. - 2 punts.

Barça - Espanyol: Derrota 1 a 0. Penal inexistent de Baena. -1 punt.

Valencia - Espanyol: Derrota 1 a 0. Perdonen l'expulsió a Albelda, quan la temporada passada van expulsar a Rufete per una jugada idèntica. Finalment al minut 92 Zigic va marcar el 1 a 0 amb tot el Valencia volcat a l'atac. -1 punt.

Espanyol - Mallorca: Empat a 1. Penal inexistent de Victor Ruiz. 2 possibles penals a Moisés Hurtado i a Ivan Alonso. -2 punts.

Málaga - Espanyol: Derrota 2 a 1. Clar penal a Ivan Alonso amb empat al marcador. La jugada era targeta vermella per a Munúa. Més tard el Málaga va fer el 2 a 1 definitiu. - 3 punts.

Espanyol - Villarreal: Empat a 0. Expulsió injusta a Callejón, és evident que es va tirar i no era penal però prèviamente li fan una falta que no pita l'àrbitre ni el linier que estava davant. L'expulsió arriba quan l'Espanyol controlava el partit i més atacava.

Valladolid - Espanyol: Empat a 0. Gol mal anul·lat a Osvaldo i penal a Ben Sahar. - 2 puntos.

Espanyol - Sporting: Empat a 0. Possible penal sobre Ben Sahar. - 2 punts.

Zaragoza - Espanyol: Derrota 1 a 0. Penal inexistent de Pareja i per tant no hi hauria d'haver expulsió del central. - 1 punt.

Com que no tot serà perjudicar ni queixar-se dels àrbitres quan no guanyem faig un petit recordatori d'alguna altre jugada polèmica.

També ens perdonen un penal en contra en el partit davant del Tenerife, però no té gaire importància ja que vem perdre 4 a 1.
Contra el Depor a Cornellà ens van anul·lar un gol legal d'Ivan Alonso tot i que el partit va acabar en victòria nostre per 2 a 0.
Amb el València a casa també li van anul·lar un gol legal a Zigic, però el València es va imposar 0 a 2.

Sumant aquests puntets podriem tenir 14 punts més. Clar està que amb això no vull justificar el mal rendiment de l'Espanyol ni els molts errors que cometem a pilota aturada o els canvis incomprensibles de Pochettino, però fent un balanç general crec que ens han tret molt més del que ens han donat. Us imagineu on podríem estar amb 14 punts més? I sobretot, lo tranquils que hauriem passat les últimes jornades.

I com va dir ahir Pochettino en roda de premsa: "El arbitraje ha sido sospechoso".

29.4.10

Ajuntament de Barçalona

Aquesta és una imatge de la web de l'Ajuntament de Barcelona. La imatge parla per si sola i és una mostra més del que ens toca aguantar a tots els que no som del FC Barcelona.


Indignant, patètic i tendenciós el comportament d'aquesta instituació envers tots els ciutadans (lliures?) de la ciutat.

Però bé, tot i el seu rebuig i menyspreu contra els que no professen el sectarisme blaugrana sempre hi haurà algú amb força per cridar ben fort Visca l'Espanyol!

15.4.10

Pericos de Montmeló Fanzine 3

Els amics de Pericos Montmeló em van fer una entrevista l'altre dia. Primer de tot vull agrair que hagin pensat en mi per a l'entrevista i encoratjar-los perquè segueixin com fins ara, lluitant contra els problemes que es troben al poble i aconseguint fer-se veure amb el seu nou local, amb la parada de llibres preparada pel dia de Sant Jordi, amb els desplaçaments on estan presents i d'altres fets que fan que mica en mica aquesta penya vagi creixent. A continuació deixo l'entrevista que em van fer i novament els hi dono les gràcies.


1. Com, quan i per què vas entrar a treballar com a fisioterapeuta del femení C del RCD Espanyol?


A l'octubre de 2008 ens van dir a la universitat que l'Espanyol buscava fisioterapeutes per als seus equips del futbol base femení. Em vaig posar en contacte amb els responsables. En Pepe Guijarro (fill del mític Pepe Guijarro, fisioterapeuta del primer equip durant molts anys) em va fer una entrevista i passats uns dies em van dir que comptaven amb mi i que em faría càrrec com a fisioterapeuta del Femení C. Tot i que durant la temporada també vaig fer de fisio amb el Femení B, Femení Cadet i els dos Infantils Femenins.
El fet de treballar en un club com l'Espanyol també em va permetre conèixer com funciona el món de la fisioteràpia i el dia a dia d'un equip.

2. Què és per a tu ser empleat i defendre els colors de l’equip que estimes?


És un orgull i una responsabilitat molt gran. Cal donar exemple sempre i deixar l'Espanyol ben alt.

3. Des de fa uns mesos col·labores amb la nostra penya posant el teu granet de sorra. Què et va dur a fer-te soci de la Penya Espanyolista Pericos de Montmeló tot i ser i viure a Barcelona?


En primer lloc la bona relació amb la gent que conec de la penya. Em sembla una penya jove i amb molta iniciativa, dinamisme i ganes de fer moltes coses a nivell social. Els problemes que ha viscut la penya, amb discriminacions o actituds totalment rebutjables per part de gent del poble també m'han animat a ser partícep de Pericos Montmeló.
Com a fisioterapeuta a l'Espanyol destaco el suport que hem rebut per part de l'afició, sobretot a Montmeló, on es va jugar la final de la Copa Catalunya entre l'Espanyol i el Barça. Vem perdre 2 a 0 i la gent de Pericos Montmeló no va deixar d'animar-nos en tot moment, al vestuari les jugadores comentaven la força que els hi havien donat aquells ànims i que tot i perdre se sentien guanyadores morals. L'animació per part de la penya blanc i blava contrastava amb els de l'altre equip, que només se'ls escoltava per protestar i mostraven una prepotència insultant.

4. Ets soci d’alguna altra penya blanc-i-blava? En cas afirmatiu, ocupes algun càrrec o col·labores activament dels actes que organitza?


Sóc membre de la Penya Juvenil 1991. No ocupo cap càrrec però ajudo en tot el que puc i sovint veiem junts els partits o fem algun sopar.

5. Alguna anècdota curiosa (que es pugui explicar) del llarg de la teva carrera com a fisioterapeuta de l’Espanyol?


Ufff...n'hi ha moltes. Des de les tonteries que hem fet als autocars en desplaçaments a bromes amb les jugadores abans, durant o desprès d'un partit.
També era divertit quan, mentre feia exercicis de recuperació amb alguna jugadora al gimnàs, coincidiem amb algun jugador del primer equip i feiem broma. A destacar el sentit de l'humor d'en Sergio Sánchez i l'amabilitat d'en Coro, Moisés i d'en Jarque, jugadors amb els quals haviem coincidit alguna vegada.
Els partits i els desplaçaments han donat lloc a situacions curioses i còmiques. Un àrbitre es va deixar les targetes al vestuari i va parar per anar-les a buscar. En un partit a Ripoll es va aturar el partit uns minuts perquè van entrar 2 gossos al camp i van començar a perseguir la pilota.
Em sorprenía molt quan anavem a jugar algun partit per Catalunya i rebiem insults, era molt típic escoltar un "Feixistes!", cosa que contrasta amb els insults que vam rebre en un torneig a València, on ens deien "Catalanes de mierda! Separatas!". També hem escoltat en més d'una ocasió crits tant originals com "A 2a!" i d'altres tonteries.
Els entrenaments també han donat lloc a moments curiosos, sobretot quan jugava algun partidet amb elles.
En definitiva, un munt de petites anècdotes però em quedo sobretot amb les bromes dels viatges, especialment quan alguna jugadora es quedava dormida a l'autocar.

6. Ets soci de l’Espanyol al sector de La Curva. Què en penses d’aquest grup? Creus que pot anar encara més enllà? I del tema de les banderes?


La Curva s'ha convertit en un referent dins del panorama espanyol. Per mi és un grup que engloba una gran part de pericos amb unes idees molt clares i que mica en mica està tenint un gran ressò dins de l'espanyolisme. Encara es poden aconseguir més coses, mentre hi hagi optimisme, ganes de treballar i col·laboració per part de tothom.
Pel que fa al tema de les banderes, crec que és un tema delicat perquè es poden ferir sensibilitats. Respecto les que pugui portar cadascú, tot i que per mi la única bandera que pot defensar realment el nostre club i amb la que de ben segur ens identifiquem tots és la blanc i blava.

7. Col·labores amb la revista 23 Perico i també tens un bloc espanyolista. Com veus el fet que cada cop hi hagi més moviment de pàgines blanc-i-blaves, tant de paper com a internet?



És un reflex del gran moviment i les ganes de crèixer de la massa social espanyolista. La necessitat de fer-se sentir en un món dominat pels pensaments d'una majoría. Qualsevol mitjà és bo per donar-se a conèixer. Des de 23 Perico a un blog, passant per un fanzine com aquest.

8. Creus que la FCPE, encapçalada per Alberto Ariza, està fent una bona feina per a potenciar les penyes?



Sincerament, no conec gaire la tasca que està desenvolupant l'Alberto Ariza, però penso que les penyes estàn sobrevivint amb dificultat, ja que és una tasca dura i molt poc agraïda.

9. Com vas sentir, juntament amb tot l’equip del femení C, la tragèdia de Dani Jarque?



Quan el nostre etern capità ens va deixar jo estava de fisioterapeuta fent la pretemporada amb el Femení B. Les jugadores estaven afectades i a Sadrià es respirava un ambient de tristesa.

10. Carta blanca



Agraïr a la gent de Montmeló que hagin pensat en mi per aquesta entrevista. Molts ànims i força per seguir endavant amb aquest projecte i un record per tots aquells pericos que ens acompanyen des del cel blanc i blau. Salut i Espanyol!

Guim Gómez Garcia.
Soci RCDE 3914
Soci Pericos Montmeló 61






13.4.10

4 anys i 1 dia

Si. Avui ja fa 4 anys i 1 dia que l'Espanyol va guanyar la Copa del Rei, la quarta de la seva història. Una nit al Bernabeu, on els gols de Tamudo, Luis Garcia i Coro ens van fer embogir i ens van portar cap a la victòria.

Passats aquests anys encara tinc molt presents alguns detalls d'aquell dia. El Paseo de la Castellana innundat per aficionats pericos i entremig l'autocar dels jugadors, recordo veure a Fredson i De la Peña picant al vidre de l'autocar i cantant. L'entrada al Bernabeu, un camp majestuós, impressionant tot ell, amb dos aficions entregades. El gol de Tamudo en el primer minut, l'empat del Saragossa, el 2 a 1 de Luis Garcia desprès d'una magnífica jugada per la banda de Tamudo. El tercer, un gol de Coro marcat amb el cor i que ja sentenciava la final. L'expulsió de César, que ple d'impotència va llençar unes banderes contra el públic. I ja per arrodonir la magnífica nit, en Luis Garcia novament va fer un gol que posava el definitiu 4 a 1 al marcador. Desprès, recollir la copa, cel·lebracions, alegria, riure i tornada amb l'autocar cap a Barcelona.


Si. Avui fa 4 anys i 1 dia que l'Espanyol va guanyar la Copa del Rei. I sembla que va ser ahir.

29.3.10

Voltant per la ciutat

Aprofitant que aquests dies de setmana santa em quedo a Barcelona, ahir vaig sortir a donar una volta per la ciutat. Un passeig pel barri del Poblenou i només sortir del metro aquesta imatge. Em va alegrar el matí veure aquesta blaconada tan espanyolista. Tot un goig!

9.3.10

Barcelona blanca (i blava)

Ahir va nevar a Barcelona. Amb el meu germà vem estar jugant com dos nens petits al terrat de casa. Boles de neu, ninots, caigudes, volteretes, guerra de neu amb el nostre veí... Allunyats del caos circulatori, de problemes amb la neu i d'altres circumstàncies que van convertir a bona part de Catalunya en un gran caos vem gaudir d'una tarda molt entretinguda.
I tot i que els núvols van convertir a Barcelona en un paissatge completament blanc, nosaltres vem posar el toc de color blanc i blau.
Visca l'Espanyol!

25.1.10

De penals i robatoris

Fa dies que volía escriure sobre aquest tema però he estat enfeinat, com vaig dir la setmana passada, i no tenía el temps suficient per posar-m'hi. Ara ja em veig gairebé obligat a fer un article sobre el tema arbitral perquè s'està arribant a uns extrems exageradament indignants.

El partit d'ahir va ser un cúmul de despropòsits arbitrals, l'àrbitre va xiular amb un criteri nul i totalment dirigit. Entenc que els àrbitres són humans i es poden equivocar, ho entenc i intento posar-me en la pell d'un àrbitre i la dificultat que han de tenir al decidir en segons una jugada que pot canviar el decurs del partit, però quan veig segons quins comportaments em resulta impossible creure que s'equivoquen de manera no intencionada.

Necessito arguments per creure que s'equivoquen, però és que els mateixos àrbitres em donen motius suficients per creure que en totes aquestes polèmiques hi ha una intenció molt clara i és perjudicar a l'Espanyol (desconec el motiu, però álguna cosa hi ha perquè no és normal).
Veig jugades exactament iguals per part de l'equip contrari i el jugador rival no veu sancionada la seva acció, quan ho fa un jugador dels nostres no només li assenyalen la falta, també veu targeta groga. Quin criteri fan servir els àrbitres?

Som l'únic equip de primera divisió al qual no li han xiulat cap penal a favor. I llavors surt algún il·luminat i diu "Si no s'ataca és més probable que no et xiulin penal" i jo replico "Com? En tots els partits que portem de lliga no ens han fet cap penal perquè ataquem poc?".

Ahir però es va veure que això va més enllà d'errors puntuals. L'Espanyol va estar jugant 2 minuts amb 10 jugadors al camp ja que un cop va sortir Moisés Hurtado lesionat l'àrbitre no va deixar entrar a Jordi Amat (¿?). Que algú m'expliqui perquè no el deixaven entrar. Es que no ho entenc, de debò. No ho puc entendre i em bull la sang quan veig com en la majoría de partits els senyors del xiulet fan alguna de les seves.

En fi, que no vull parlar més d'aquest tema perquè hi podría estar hores i hores.

13.1.2007 RCDE 3 Barça 1. Imatge del senyor del xiulet fent de les seves.