28.9.07

Herois i Déus

Sempre he tingut ídols i jugadors als quals admirava molt. Els jugadors que defensaven la blanc i blava eren per mi herois i sempre que els veía somiava en ser com ells algún dia.

Els jugadors de l'Espanyol sempre han estat els referents més propers, el primer ídol que vaig tenir va ser el davanter Escaich, amb els anys em vaig adonar que fallava bastant però el meu desconeixement futbolístic em feien veure en ell un crack mundial.

Després n'he tingut altres com Jordí Lardín, Toni, Ouedec, Cavallero, Soldevilla o més recentment Pochettino, Zabaleta i Tamudo.

Però si haig de triar em quedo amb un dels que més he admirat, aquest ha sigut el gran Moisés Arteaga, un home que no deixava indiferent a ningú i a vegades era l'objectiu de les crítiques del tribuneros de Sarrià. Per mí era un crack mundial, amb una cama esquerra exquisita i una tècnica impressionant, de fet quan jugàvem a Sarrià em posava ben aprop de la banda per poder veure'l bé i enviar-li crits d'ànim. Després a Montjuic gaudia sempre amb aquelles jugades per la banda, amb les bicicletes que de tan en tan deixava anar o amb els gols de mestre que feia.
Fora del camp també era un home entranyable, ja que en alguna ocasió l'havia saludat i comentat que m'encantava i sempre tenía una gràcia especial per dir les coses.
La seva samarreta amb el 19 a l'esquena i la imatge de l'Arteaga com a capità del centenari aixecant la Copa són coses que encara van fer més gran la llegenda d'aquest modest jugador, per mí el millor. I com deia aquella pancarta: Haga Arte Arteaga!

I quins van ser o són els vostres ídols?!

24.9.07

La difícil vida de l'estudiant perico

Els nens poden arribar a ser molt cruels i més si es troben davant d’un perico.
Quan jo era petit i cursava segon de primària havia d’aguantar els comentaris i bromes dels nens de la classe, era ben típic sentir com cantaven allò tan original de "A 2a oé!" i com aconseguien treure’m de polleguera amb els seus insults impropis per a nens de 8 anys. Segurament els nens que tan m’increpaven i que demostraven una desmesurada estima envers a l’altre club de la ciutat em tenien enveja, perquè ells no havien trepitjat mai el camp del seu equip i ni tan sols coneixien part de la seva trista història. En canvi jo, anava cada diumenge a gaudir del futbol a Sarrià, em coneixia a tots els jugadors i sempre em feia fotos amb els meus ídols.
Un dilluns plujós desprès d’una gran jornada per a l’equip espanyolista i dolenta per als veïns, els nens de la classe em van rebre sense insults, van passar a l’acció i l’objecte de la seva ira va ser el meu paraigües blanc i blau. No van parar fins a deixar-lo inservible mentre proferien un munt de disbarats contra el meu estimat club i mentre m’empentaven per tota la classe. Aquell dia estava ben disgustat, vaig arribar a casa plorant i dient-li al meu pare que no volia ser de l’Espanyol perquè els nens de la classe em pegaven, el meu pare em va dir que em fes del Barça i així no tindria aquest problema. Jo, lluny de decebre al meu pare i decebre’m a mi mateix vaig agrair profundament als brètols de la meva classe totes aquestes humiliacions i des d’aquell dia que m’omple d’orgull pertànyer a la família espanyolista.
Aquell punt d’inflexió va servir per a reaccionar davant les accions més típiques d’un hooligan que d’un nen de primària. Recordo amb nostàlgia el dia en que l’Espanyol va guanyar contundentment la Copa Catalunya per 5 a 1 contra aquell equip dirigit per Johan Cruyff . A l’endemà vaig entrar a l’escola amb la meva samarreta de l’Espanyol i tot eren mirades d’odi i ràbia, el meu somriure era com la pitjor de les bufetades o el més gran dels insults. A partir de llavors les coses van començar a canviar i era molt divertit veure com un grup de 10 valents blaugranes no podien amb un humil perico.

A partir de llavors les classes no eren el mateix, es mantenia un tens respecte cap a l’Espanyol i els nens es comportaven prou bé. Aleshores em vaig trobar amb un cas ben curiós, ja passats uns anys quan feia cinquè de primària els dilluns no havia d’aguantar els comentaris impertinents dels companys de classe, qui m’increpava i deixava anar "perles" contra l’Espanyol era una de les professores. Això em va deixar terriblement al·lucinat perquè no era normal veure entrar a la agradable i respectable tutora i dir "felicitats a tots menys al Guim, perquè el Barça va guanyar i l’Espanyol va tornar a perdre". Com aquestes i van haver moltes més.
Una vegada en unes colònies a Girona va entrar a l’habitació abans de que marxéssim a dormir i en veure que jo lluïa un pijama de l’Espanyol va exclamar "quin pijama més lleig, però és normal, és de l’Espanyol". Les meves queixes i fins i tot les explicacions que demanaven els meus pares no van servir de res perquè sempre m’havia d’escoltar les tonteries d’aquella senyora que ens havia d’educar i formar com a persones.

Afortunadament va acabar el curs i vaig arribar a la ESO. L’institut era un món nou i allí vaig esclatar definitivament contra la opressió culé, amb 13 anys i en aquell procés d’avanç cap a l’adolescència on els nens fan el gamberret i no es callen la boca jo defensava sempre el meu equip i no m’amagava mai dels meus colors.
Aquell any l’Espanyol va conquerir la Copa i jo vaig tenir el privilegi de viure aquella final en directe, el dilluns següent vaig anar ben cofoi amb la samarreta del club i ja de camí a l’institut vaig sentir com un senyor des d’una furgoneta m’insultava. Jo, ofegat encara d’alegria li corregia les seves paraules "s’ha equivocat senyor! No sóc un cabró, sóc un campió!".
A classe tots els professors, companys i amics em felicitaven mentre recordaven el gol de murri que havia fet en Tamudo.
Bé, tots els professors no em van felicitar, la de matemàtiques, una dona murciana, obertament declarada seguidora del Barça que portava més de trenta anys vivint i treballant a Catalunya i era incapaç de pronunciar una sola paraula en català em va dir que no es podien portar samarretes d’aquest tipus a classe. Jo cansat de les matemàtiques i sobretot de la professora vaig dir "si la gent porta samarretes de l’altre equip de la ciutat i ningú els hi diu res crec que tampoc m’ho han de dir a mi i més avui que som campions". Aquestes paraules la van deixar bocabadada i com a càstig em va fer sortir a la pissarra per resoldre unes equacions.

Situacions i vivències com aquestes han anat forjant dins meu aquest espanyolisme i els atacs per part de nens o professors han aconseguit refermar els meus sentiments i posicionar-me de manera clara davant dels meus principis.

Per tot això i més, dono les gràcies als companys de classe que tan van fer pel meu espanyolisme.

19.9.07

Museu Olímpic i de l'esport

Fa uns dies vaig anar al Muesu Olímpic i de l'esport. Era un lloc molt interessant amb tot de material esportiu que mostrava l'evolució d'esports com el futbol, bàsquet, waterpolo, atletisme, hockey, handbol, ciclisme... Un espai més petit recordava el gran éxit de les Olimpíades del 92 on Barcelona va ser la capital mundial de l'esport.
També hi havía un parell de ninots, un d'ells vestit amb la samarreta de l'Espanyol i l'altre amb la del club suïs afincat a la nostra ciutat. Això va donar lloc a una curiosa fotografía...



2.9.07

Benaventurat perico, felicitats; tu ets la Catalunya real!

Fa uns dies vaig llegir un interessant article a Pericosonline, en Xavi Salvatella parlava sobre la Catalunya real i el que representa l'Espanyol. Em vaig identificar molt amb tot el que deia i aprofito per penjar aquí l'article.


Benaventurat perico, felicitats; tu ets la Catalunya real!
Aclaparat, encara avui, per les exemplars declaracions d’integració de les noves i caríssimes incorporacions del rival ciutadà, em proposo –un cop més- a predicar en el desert. I és que em fa sonar el flabiol –per no dir-ne d’altra- que, malgrat la potència mediàtica de l’imperi propagandístic del Barcelona, ningú s’alci per dir que és fantàstic que l’assalariat Yaya vulgui aprendre català però que el país no pot seguir fent el ridícul d’aquesta manera; o sigui, donant importància cabdal a falsos titulars parits en la taula de treball d’un cap de premsa amb la lliçó de la defensa de la causa difusa molt ben apresa.I és que és en aquests termes en els que la reflexió a nivell intern es fa un cop més improrrogable. Per què som incapaços de vendre satisfactòriament la marca Espanyol si ella és, a dia d’avui, qui millor representa la Catalunya real? I sinó, veiem-ho en uns prescindibles però diàfans exemples. Qui millor que l’Espanyol simbolitza en l’esport els problemes dels joves del país per accedir a una casa pròpia i deslliurar-se de lloguers que ofeguen? Qui millor que l’Espanyol per a identificar-hi, mitjançant les escales mecàniques que no tiren, els trens que no surten avui, i demà tampoc? Som la Catalunya real. La que vota fragmentada en moltes opcions polítiques i la que no vota. La que parla en català, en castellà, o en el que li rota. La que accepta a tothom i no es mira als de l’altre barri per sobre l’espatlla. La que té en l’esport un reclam de sentiment esportiu (què sinó) i no una espècie d’absurditat per veure-hi en el seu equip un exèrcit invisible de la terra. Benaventurat perico, felicitats. Som la Catalunya real, som la Catalunya real, assimila-ho d’una vegada. Assimila-ho perquè això és un tret característic molt favorable, un actiu pel demà del tot important. Ara només falta que, com el país, paris de queixar-te, et miris al mirall, t’agradis, i surtis al carrer a canviar les coses. A dir-li al món que l’Espanyol, i per tant tu, sou la Catalunya real. I que es deixin estar de micros automàtics, que ja no cola. I que el futur és nostre. Els hi agradi o no. A ells i als seus nous fills de la Moreneta amb dret a proclama fàcil, però no a convèncer-me a mi, fill de la terra, perico per decisió. Valen?