Fracasar

És un terme molt dur...però tots l'hem viscut alguna vegada. El fracàs, alló que volem evitar de totes les maneres però que tot i així acabem patint sempre. Realment ser de l'Espanyol et fa veure el món des d'una órbita totalment diferent, et permet observar el que dia a dia és més comú viure...i malauradament, el fracàs sempre apareix per una banda o altre.

Hi ha dies en que el més important és l'Espanyol, n'hi ha d'altres que no...avui és un dia d'aquests, on tot és igual, no importa res i cap cosa és important. Avui és un d'aquells dies, on veritablement m'és igual si en Rufete està lesionat, si el partit de Copa va ser un desastre o si algún dia podrem gaudir d'un camp propi. M'he adonat que per sobre de l'Espanyol (al que li dec part de la meva il·lusió per sentir-me viu) hi ha coses que m'afecten molt més i que realment sense aquestes coses i petits detalls no som (o més ben dit, no sóc res)...

I ja em perdonaràs però no puc seguir...continua tu sol, sé que ara estàs bé però em fa mal el cor de pensar que no t'estimo com abans...perdona'm Espanyol...durant un temps no estaré al teu costat, com he fet dia si i dia també durant molts i molts anys...però tot i pensar que mai diría això, no em puc amagar...continua sol perqué jo t'abandono!

Crec que he triat un bon moment per fer-ho perquè ara estàs bé, i encara que a Montjuic només siguem 7000 incondicionals...no crec que em trobis a faltar. Deixaré la meva bufanda penjada darrere la porta, com sempre, però aquesta vegada no l'agafaré els diumenges per demostrar-te que t'estimo, que t'animo i que m'és ben igual el que em diguin els altres perquè jo tinc una fe cega en tu...deixaré el carnet (que amb tan d'orgull porto a la cartera)...el deixaré en un racó de l'habitació i també desenganxa-re les imatges dels dies passats en que celebrabem junts aquell gol del Tamudo o la Copa que ens va apropar a les estrelles...ho sento, ho sento en la meva ànima i em fa mal el cor de veure que ara per ara no hi ha res que puguis fer.

No és culpa teva, però són masses coses, que em limiten i no em permeten seguir endavant. Avui quan tornava a casa he tornat a sentir aquella sensació que vaig tenir a Glasgow...la pluja queia i jo em mullava però tot m'era absolutament igual...doncs això. Que la pluja cau i si em mullo m'és igual...

Només et puc dir una cosa: T'ESTIMO però ara mateix no puc seguir al teu costat...ho sento...haig d'abandonar! Ni que sigui per un temps...pensa que tornaré al teu costat com abans, però ara no puc.

Sensacions d'un derbi

Són moltes les coses que es poden dir sobre el derbi. El dissabte hi havia molts nervis, era una ocasió única per avançar als altres i dir que Barcelona és blanc i blava!

Vaig pujar a Montjuic amb un refredat que vaig agafar al camp de l'Osasuna (de moment el primer desplaçament de la temporada) i sense haver menjat res. Afortunadament em vaig trobar a l'amic Jordi que em va convidar a una cervesa i així vaig aconseguir calmar mínimament els nervis, després de parlar una estoneta amb ell i fer broma vaig entrar al camp i allí em vaig trobar al Xavi, amb el qual vem fer un change de loteria de les nostres penyes.
L'ambient era maco, molts colors, moltes banderes i cares conegudes amb les quals comentavem les sensacions d'aquell derbi. Després i ja instal·lat al lloc on em poso normalment vaig mirar-me la grada, vaig veure a l'Emilio (que estilo tienes ondeando la bandera!) i d'altres amics i coneguts que com jo estaven fets un feix de nervis...minuts després va començar el partit i la Corporació d’expoliadors de la cultura i l’esport de Catalunya ens van fotre un golet, això si, aquesta vegada amb el peu i no amb la mà. El fet del gol em va molestar molt, ja que al moment vaig començar a rebre trucades perdudes d'alguns babaugranes que conec.

No entendré mai perqué em fan aquestes perdudes, ja que jo mai ho faig i quan el Barza guanya alguna cosa encara sóc tan gilipollas de felicitar a aquesta gentussa, és més, tot i l'odi que tinc envers a aquesta institució fundada per un suïs mai he trucat a cap culerot per restregar-li per la car un gol o resultat, i considero que fent aquestes trucades demostren el seu baix nivell ètic, la seva nul·la capacitat mental i les grans mancances humanes que tenen. I ja paro que m'estic posant dels nervis.

Després destacar que l'afició del conjunt suïs va llançar una bengala contra els pericos que hi havia abaix...suposo que la premsa manipuladora i tendenciosa de TV3 no ho va veure això.

A la mitja part vaig aprofitar per comprar-me un entrepà al bar de l'estadi, cosa que em va costar bastant...mentre feia cua em vaig assabentar de que bona part de l'afició dels altres havia accedit a l'estadi sense entrada, quan molts de nosaltres no vam poder entrar a L'Orinal l'any passat perqué als senyors mossos no els hi va sortir dels picarols (si ho voleu recordar cliqueu aquí). Com podeu veure tot era ràbia dins meu, cosa que va desaparèixer quan en Coro, una vegada més, va fer aquell gol que empatava el partit mentre la grada embogia i esclatava d'euforia veient com els crack d'en Raijart no podien amb els nois de Valverde.

El partit va seguir amb l'equip atacant a la porteria de la ballarina Valdés però ja no es va moure el marcador. Després a recollir les banderes que havien quedat per la grada i acabar de comentar el partit amb el Xavi. De tornada em vaig tornar a trobar al Jordi i vem acabar com haviem començat, fent broma i rient-nos plegats. Tot i que entre el gol que ens van fotre els altres, les trucadetes perdudes, el comportament dels Boixos i la merda d'entrepà que em vaig menjar a l'estadi vaig tornar a casa un xic malhumorat.

I ja per acabar: Barcellona siamo noi!