Adéu 2008!

Per fi ja s'acaba aquest nefast any. Esportivament parlant no hem estat a l'alçada de les expectatives que s'havien creat entorn de l'equip. Després del partit contra el Villarreal tot es va convertir en un conte molt trist. Començant per algunes derrotes doloroses, com al camp del Valladolid (on ens van marcar el gol més ràpid de la lliga), o la pallissa que ens va caure a Múrcia, on un equip patètic entrenat per Javier Clemente ens en va fotre cuatre. També les lesions ens han marcat molt. En Tamudo amb un braç trencat, el De la Peña amb...moltes coses trencades, el Rufete que ha passat més hores als serveis mèdics que a casa seva.

Tot això mica en mica ha anat crispant a la gent i ha acabat amb una desunió entre el públic i els jugadors. Ara, de moment, la situació és força semblant a la de la temporada anterior però esperem que aquest 2009 ens torni ben amunt.

Des d'aquí us desitjo un bon 2009 i una abraçada ben forta!

Salut i Espanyol!

Cantera

Sempre he sigut partidari de la cantera. De fet, com més fitxatges fa la direcció esportiva més partidari em torno de donar possibilitats a la gent del planter. No acabo d'entendre com el club es gasta els diners en fitxar a Román Martínez en comptes de donar una oportunitat a jugadors com Juliàn o Jordi Gómez. Amb això no vull dir que Román Martínez no sigui un jugador vàlid, de fet, crec que és un encert el seu fitxatge ja que tot i no estar encara del tot integrat en l'estil de joc s'ho deixa tot al camp i des del meu punt de vista s'esforça per l'equip. Però tornant al tema de la cantera m'agradaria que aquest joves tinguessin una oportunitat al primer equip, ja que molt probablement suplirien les seves mancançes tècniques amb la il·lusió d'estar jugant en un club de primera, el club que al cap i a la fi els hi ha donat la possibilitat de jugar i donar-se a conèixer. També l'afició s'identificaría abans amb un jugador com el Julián que ja porta uns anys al club i sap com som els pericos, en canvi un jugador qu vingui d'un altre equip molt possiblement no acabarà de saber quin és el significat de ser i sentir-se perico. No sé si m'he explicat prou bé, però es que ara mateix estic amb un munt d'idees al cap i sembla que no m'acabo de concentrar...deu ser que tinc la il·lusió de seguir endavant amb el blog. Com quan vaig començar.

Visca l'Espanyol!

Ja sóc aquí!

Primer de tot m'agradaria demanar disculpes pel temps que he estat absent. A partir d'ara intentaré actualitzar més sovint i tornar a aquest món blogger. Espero que el blog torni a funcionar i que el primer equip faci el mateix perqué a aquest pas tindrem el camp més bonic de 2a divisió i no seria gaire agradable veure un diumenge a les 12 del migdia un Espanyol - Eibar...

Doncs res més. Una abraçada per a tota la pericada i gràcies perqué si no fos per molts de vosaltres no m'hauria animat a seguir endavant amb aquest projecte de La Chatarra.

Visca l'Espanyol!

El Sorpasso Perico

El periodista Sergio Fidalgo saca a la venta el 19 de septiembre su primer libro dedicado al RCD Espanyol, “El sorpasso perico” (Paralelo Sur Ediciones).

¿Puede el RCD Espanyol ser algún día el equipo de fútbol con más socios del fútbol catalán?

El autor cree que dos de los grandes defectos de la masa social blanquiazul son el “efecto Astérix” y el “síndrome de Calimero”. El efecto Astérix consiste en que “muchos pericos están convencidos es como la aldea de los galos de este popular cómic, rodeada de campamentos romanos-culés que intentan eliminarnos”. Esta forma de actuar “nos impide crecer, porque estamos tan preocupados en fortificar nuestras murallas que no buscamos la expansión. Vemos fantasmas por todas partes, a menudo con motivos, y otras veces sin ellos”.

El “síndrome de Calimero” es “el lamento como forma de vida”, es “caer en la típica queja que asegura que a los pericos no nos quiere la prensa, no nos quieren los políticos, no nos quieren los empresarios”.

En un capítulo anexo, diversos espanyolistas, como Alberto Fernández Díaz, David Castillo, Àlex Sáez, Paco Asensio, Rogelio Rengel o Josep Maria Piera opinan sobre diversas cuestiones, como las virtudes y los defectos de la masa social blanquiazul, o si creían posible que el Espanyol pudiera superar al Barça. Expresaron su parecer sin haber leído el libro.

Este libro se presentará el próximo día 19 de septiembre a las 20 h. En breve se notificará el lugar del acto.

D'avis a néts

A casa meva tenim una llarga tradició d'espanyolisme. El primer va ser el meu avi, que durant la postguerra vivia el futbol com a via d'escapament de totes les penúries que l'envoltaven.

Ell, amb els seus 2 germans anaven a Sarrià i al camp de Les Corts a veure els partits de futbol. El meu avi simpatitzava amb l'Espanyol però també gaudía amb el Barça, fins que es va decantar per l'equip de l'Avinguda de Sarrià. Aquí va començar la seva militància blanc i blava. Aquesta passió la va transmetre al meu pare, que ja des de ben petit es declarava obertament perico. Tota la família del meu avi, des de germans a cosins i nebots són pericos i per ara no hi ha cap ovella negre que s'hagi posicionat com a culé a la família.

Aquests valors i aquesta estima per l'Espanyol va arribar a la meva generació on jo vaig seguir amb aquesta meravellosa nissaga. Per això quan vaig al camp penso en el gran esforç del meu avi i del meu pare, que com tans d'altres han ressistit i lluitat per aquest gran club. Són aquestes coses les que em fan sentir orgullós de la meva família, bé, de les meves famílies, perqué l'Espanyol també és com una família.

Aquests és un dels episodis que em fan sentir viu i que m'omple i el que millor defineix tot aquest sentiment és aquella estrofa de l'himne que diu:

(...) "D'avis a néts en noble nissaga

som una sola generació

el cor encès i la ment molt clara

fidels sempre l'Espanyol" (...)

Començant el 2008

Desprès d'uns dies de descans i reflexió, començant el 2008 i deixant enrere els problemes torno a escriure al blog, el qual em serveix de terapia i m'ajuda a deixar anar els meus pensaments sobre el nostre màgic Espanyol.

M'he animat molt amb tots vosaltres, gràcies de debó, perquè les vostres paraules són més que això, m'han fet agafar forces i us ho agraeixo de tot cor. Gràcies!

En breu, tornaré a escriure articles i penjar algunes fotos interessants o enquestes.

Gràcies per tot i visca l'Espanyol!