Per mi Sarrià era com el pati de l'escola. Quan era petit i anava a l'escola on realment m'ho passava bé era al pati. Allí tots els nens jugàvem a pilota intentant imitar als nostres ídols, normalment tots volíen ser com en Romario, Koeman, Bakero però jo preferia ser com Arteaga, Raducioiu o fins i tot Albesa. El pati servía per oblidar-se de les aburrides classes i per nosaltres era com una terapia. Sortíem a jugar a futbol i per uns moments èrem els reis del món, cridàvem, saltàvem i fins i tot ens donàvem alguna que altre patada però en el fons èrem els nens més feliços de la terra...Doncs per mi Sarrià era el mateix, el meu pare em portava agafat de la mà, amb la meva antiga bufanda blanc i blava i el mític RCD Español imprés en color blau al centre. Mentre ell gaudia del partit amb tranquil·litat en el seu seient de la tribuna nova jo em posava a peu de camp per veure de ben aprop els meus ídols, Mendiondo, Escaich, Mino, Francisco, Pacheta, Ouedec, Cobos i tots aquells que jo imitava quan jugava al pati de l'escola.
Allí gaudia dels gols, ja que alguna vegada havia tocat algún jugador que s'apropava a celebrar-lo prop nostre, vaig quedar meravellat amb l'empenta i cridòria del Gol Sud i allí oblidava que el dilluns calía tornar a classe i que havia d'estudiar les comunitats autònomes, fraccions matemàtiques i un munt de vocabulari anglès.
M'agradava molt sentir el retronar dels petards que es llançaven i quedava al·lucinat quan tot el públic cantava bufanda en mà el meravellós "Espanyol alé Espanyol alé", també vaig proferir les meves primeres paraulotes i entre aquells seients i les tanques de color verd vaig anar forjant el meu espanyolisme i va crèixer en mi aquest sentiment blanc i blau.
I sempre 5 minuts abans d'acabar el partit jo pujava i veia els últims instants assegut sobre els genolls del meu pare. Després de camí a casa jo li explicava totes les jugades que havía vist i ell em recordava el nom d'alguns jugadors que jo no coneixia. Per això quan fa 10 anys el bell i vell camp de la carretera de Sarrià va quedar fet una runa vaig plorar tan, perquè per mi era com si el pati hagués desaparegut i no tingués cap lloc on anar a jugar.
Ara, preparant el retorn a Cornellà torno a sentir que tinc 6 anys, vull anar al nou estadi i gaudir com ho feia de petit, ara ja no somiaré en ser com els meus ídols, sóc gran per ser un Tamudo, un Zabaleta, un Riera o un Rufete però seguiré vivint els partits amb la mateixa passió que quan anava a La Bombonera de Sarrià agafat de la mà del meu pare.
I com diu la cançó: Vamos, vamos a Cornellà! Recuerda el viejo Sarrià...
I vosaltres? No teniu ganes d'estrenar Cornellà?!
____________________________________
Si voleu saber que en pensa en Josep Sánchez Llibre no us podeu perdre aquesta entrevista, aquí ha dit que és optimista sobre las posibilitats de l'equip i creu que "per començar bé a Cornellà-Prat hem de classificar-nos, com a mínim, per la UEFA, o intentar aconseguir un títol, en aquest cas la Copa del Rei. Tenim equip per fer-ho i la nostra afició s'ho mereix".
Aquest diputat de CiU al Congrés va visitar el plató de Grada Perica, el programa televisiu en blanc i blau de E-noticies.com, i va assegurar que "si l'Espanyol marxa de Montjuïc no és per culpa de l'Ajuntament de Barcelona. Després de la pérdua de Sarrià la directiva es va marcar l'objectiu de recuperar patrimoni i un estadi propi". Però també va dir que el tracte municipal al club “no va agradar a part de la nostra directiva"
Aquí teniu la interessant entrevista:
.JPG)
15 comentaris:
Un dels majors orgulls que tinc és el fet d'haber trpitjat l'estadi de Sarrià. Nomñes va ser un cop i era tan jove que no m'enrecordo, però és una cosa que sempre explicaré.
Tinc ganes, moltes ganes, de viure el futbol sense una pista d'atletisme pel mig ni veient dos terços d'estadi buits.
Que arribi ja el gener de 2009!!
Yo estuve un par de veces en Sarria, y creo yo que el ambiente vivido allí me marco de tal forma que me hice perico.
Realmente es icreible cada vez que coincido con pericos en algun desplazamiento, una vez dentro del campo siempre comentan "que bien se ve en este campo el futbol". Pues eso, que ya tenemos ganas de tener una nueva Bombonera y estoy segurisimo que muchos puntos que se nos escapan en Cornella / Prat no se nos escaparán.
Tu recordes moltes coses de Sarrià... jo ben poques i realment són tonteries. Quan anava a veure els partits tenia com a molt 7 anys i no sabia ni que feia allà, anava xq els meus pares em portaben i no sentia (ni molt menys) tot el q sento ara per l'Espanyol.
Realment tinc moltissimes ganes d'estrenar Cornellà, i de tornar a sentir tot això que dius tu. Vull poder experimentar totes aquestes coses, q minimament es senten a Montjuic, a un camp q realment sigui nostre, i aquest cop no em permetre oblidar res!
Ptnts Guim!
fins diumenge!
;)
Edu: Això de veure el futbol amb la pista d'atletisme pel mig és horrible. Ja queda menys pel gener de 2009.
Ferruti: El ambiente de Sarrià era especial y algunas veces era una olla a presión increible.
Un abrazo!
Anònim: Ja veuras com a Cornellà viurem un altre vegada tots els bons records de Sarrià.
Una abraçada!
De ben petit em portaven els meus pares i com que no m'enterava de res em compraven tbo's que venien al camp i una mena de carmel que en deien "chupón" i només mirava el partit quan la gent cridava molt o feien un gol. Després poc a poc em va començar a agradar el futbol i ara el que més m'agrada és l'Espanyol i la veritat, enyoro Sarrià. Gràcies Ajuntament de la ciutat per fer-nos fora de Barcelona. Confiteu-vos Montjuïc
No me acuerdo practicamente de Sarria, pero lo quiero como si hubiera vivido toda la vida en ese campo. Sarria tiene algo especial
Por eso el nuevo campo debe llamarse NOU SARRIA o SARRIA a secas.
www.tifoperico.blogspot.com
Quasimodo: Tots enyorem Sarrià.
I quan marxem de Montjuic l'estadi s'ensorrarà gràcies a la incompetència de l'Ajuntafems. Salutacions!
Tifo Perico: Esto del nombre está difícil. Espero que el nombre lo podamos decidir los socios y no caer en el mundo del futbol-negocio y ver como nuestro campo lleva el nombre de una empresa.
Un saludo perico!
Malauradament només vaig estar 3 o 4 vegades a Sarrià. Tot i ser molt petit, recordo perfectament el meu "debut" a l'estadi de Can Ràbia. Va ser un Español 2-0 Compostela (crec que va acabar aixi el partit), i recordo a la perefeció la primera vegada que vaig entrar a la grada, sortint del vomitori i veient tot un camp de gespa del qual te n'arribava la olor. Abans d'entrar, el meu pare em va comprar lameva primera bufanda del RCDE, que fins fa poc encara conservava...
Tot i haver-hi estat poques vegades, puc dir que Sarrià va marcar un abans i un després per a mi. Es pot dir que va ser el meu començament en aquesta militància perica =) Apa, una abraçada i ens veiem el dia del Madrid!
PD: tinc moltíssimes d'anar a Cornellà... a un camp de veritat. Jo sóc una de les persones de les que parla en Ferruti jajaja! Només entrar a San Mamés l'any passat, com que tenim els nostres seients junts li vaig dir molt sincerment "Joder que bien que se vé el fútbol desde aquí" :)
Spitfire: Jo també recordo Sarrià com una abans i un després en la meva militància perica. Allò era com una casa per tots nosaltres. Ens veiem el dia del Madrid, a veure si hi ha quedada al "chiringo de la 2".
Una abraçada!
Sarrià siempre en nuestros corazones
Que duda cabe de que a todos los pericos nos entusiasma la idea de tenera campo propio pero de lo que no estoy tan seguro es de que si el ayuntamiento o la empresa que gestiona el Estadi no se hubiera portado tan mal con el Espanyol, ( malos accesos, 100 millones anuales de alquiler, multas, butifarradas, conciertos, etc,etc,), nos hubiesemos acabado marchando. Por lo que tengo entendido, el Atletico se va a la Peineta previa remodelación de la misma, que se acondicionará para que sea un campo mas de fútbol que de otra cosa. Si en Montjuic hubiesen hecho lo mismo, otro gallo hubiese cantado.
Emilio: Tienes toda la razón, si nos hubieran tratado bien la gente no estaría tan descontenta, pero despues de 10 años de maltratos ya empezamos a estar un poco quemados.
Un saludo!
ostia guim m´ha arribat al cor el q dius de sarria.jo soc 1miqueta mes vell q vosaltres i tinc mes records.5 o 6 anys vaig ser soci, en aquell gol sud del q tu parles.ara be, em costa entendre la teva admiracio cap a albesa!!!de bon rollo eh!!!de fet el jugador q mes em va agradar a sarria estic segur q molts de vosaltres ni el recordareu:pizo gomez.
Futbol Blanc i Blau: A vegades el meu pare fa menció del Pizo Gómez.
I allò d'admirar a l'Albesa...suposo que és pel penal que va marcar i que ens va retornar a 1a. Salutacions!
A mi me ilusionaría pisar alguna vez Cornellà, no sé cuando lo haré pero alguna vez debe ser
Por cierto, yo tengo unos cuantos años más que tú y me sentía un Escaich(más bien porque era rubio y me gustaba jugar adelante)
Saludos
Publica un comentari a l'entrada