Coneixent espanyolistes

Casualitats de la vida...a l'hotel on estàvem passant uns dies de vacances vam conèixer a un matrimoni perico. Nosaltres sempre anem amb la nostra samarreta blanc i blava o amb la tovallola de l'Espanyol perquè aquell poble està inundat de babaugranes.

Un día que teniem les tovalloles penjades a la terrassa perqué s'eixuguèssin els veïns del costat ens van dir que ells també eren socis i vam gaudir d'una agradable conversa comentat les 2 finals de Copa viscudes i el somni de Glasgow. És curiós i molt il·lusionant conèixer pericos tan lluny de casa i més quan veus que molta gent de l'hotel i del poble llueixen samarretes amb els colors d'un cantó de Suïssa.

Tot i estar de vacances hem seguit enganxats a l'Espanyol, al matí, quan llegiem la premsa ens assabentàvem de tot encara que la informació blanc i blava era més aviat escassa. D'aquesta manera m'he adonat de les dificultats que tenen alguns pericos per estar al día de tot el que envolta el nostre club. Em vaig enrecordar de l'Emilio i del Ferruti que viuen l'Espanyol des de la distància, afortunadament ens queda internet per conèixer notícies periques, perquè els diaris de la Comunitat Valenciana parlen ben poc de l'Espanyol. Ara que ja estic a Barcelona toca retornar a la rutina, a llegir els contats diaris que parlen de nosaltres i a mirar les manipulacions tendencioses de Tv3.

Als que encara esteu de vacances...aprofiteu aquests dies i gaudiu de l'estiu!

Ens veiem demà al Ciutat de Barcelona!

De vacances

Després d'uns dies de feina i treballant per pagar tot el que vaig gastar a Glasgow han arribat les vacances, uns dies amb la família per descansar i carregar piles. Aquest any, com tans d'altres anem al tranquil poble d'Altea situat a la Costa Blanca alacantina.

Allí el meu germà i jo ens passem el dia a la platja, prenent el sol fins a posar-nos com el Kameni i lluïnt pels carrers del poble la nostra samarreta del Màgic. També aprofitem per anar a veure alguns partits de la Premier que donen en un pub anglés del poble i passar una tarda tranquila amb una bona cerveseta negre i la samarreta del City a la vista de tots els hooligans d'allí.

Bé, avui el post és molt curt, però encara no he acabat de fer la maleta i tinc una mica de feina.

També aprofito per dir-vos que he canviat el logo que encapçalava aquest blog, l'amic Xavi n'ha fet un de ben original que mereix ser vist per tots els pericos. Xavi lo teu és el disseny (glòria eterna al fotoxop...jeje!).

Apa, cuideu-vos molt i ens veiem al Ciutat de Barcelona!

Barcelona de nit

Des de dilluns Barcelona és un caos. La subestació eléctrica del passeig Maragall va fallar juntament amb altres subestacions de la ciutat i va deixar a bona part de gent sense llum. A tots ens va afectar de manera diferent, uns treballant (per aixecar el país) i d'altres de vacances.

Jo estava treballant i m'ho vaig prendre com una anècdota perquè pensava que seria una situació passatgera, que passats uns minuts tornaria la llum, però lluny de tornar les coses van anar a pitjor. Sortint de treballar vaig tenir la sort de trobar-me a dos Guàrdies Urbans que regulaven el trànsit com bonament podien i vaig sortir viu al creuar la Travessera de Dalt, després agafo el bus i en 20 minuts ja estava a casa. A l'arribar i després de pujar 4 pisos caminant vaig dinar tranquil·lament i després em vaig veure obligat a fer una migdiada, quan vaig despertar no havia canviat res. Va arribar la nit i a casa encara havíem de sopar, el meu pare es va posar a cuinar envoltat d'espelmes mentre la meva mare i jo posavem la taula, després de sopar en un ambient romàntic gràcies a la llum de les veles ens vem unir a les protestes de tot el barri, els veïns van sortir al balcó equipats amb caceroles i tot tipus d'objectes que fèssin soroll. El meu pare i jo vam agafar la trompeta de l'Espanyol i el megàfon blanc i blau per fer saber a Fecsa Endesa el nostre estat de ràbia. També haig de reconèixer que amb el megàfon, tot de veïns babaugranes i l'anonimat que proporciona la foscor vaig deixar anar algún càntic perico...jejejeje!

A tot això, era indignant veure des de casa (visc a dos carrers de la subestació de Maragall) com bona part de Barcelona passava la nit il·luminada i l'altre part havíem de fer mans i mànigues per salvar les empanadilles del congelador. Desgastat per les protestes vaig anar a dormir ja que a l'endemà tocava matinar per anar a treballar.

Quan em vaig despertar tot havía canviat, la llum funcionava, el congelador semblava que tornava a ser el de sempre i les croquetes i els gelats aguantaven. Però alguna cosa em sonava estranya...un soroll intens i constant, al sortir al carrer vaig veure que passava, un generador de grans dimensions situat al costat de casa ens donava l'elèctricitat que tant demanàvem però a la vegada ens negava la tranquil·litat que sempre ha acompanyat al bell barri del Guinardó. Tot això va passar entre dilluns i dimarts, afortunadament dimecres va ser un dia tranquil tot i haver de soportar el maleït soroll del generador però avui ja ha estat massa. He sortit a treballar amb un xic de mal de cap pel constant soroll del (de)generador i mentre esmorzava a la feina he aprofitat per mirar la programació, a Tv3 fan el partit del Barza contra el conegut Dundee United, després fan un reportatge de Monsieur Henry i més tard un del jugador d'handbol Lionel Messi...sort que el company de treball és madridista i els 2 hem "rajat" del Barza quedant-nos molt i molt a gust.

Això m'ha indignat una mica (però no tan com el tema de la llum) i he seguit el dia de manera normal fins que he plegat i he arribat a casa. Només arribar el meu germà m'ha donat la trista notícia de la mort del congelador de la nevera, els canvis en la corrent han pogut amb ell, després de molts anys congelant els nostres gelats, croquetes, empanadilles, fins i tot entrepans, el nostre congelador havia soportat totes les nostres patadetes, cops amb la porta...

Abatut per la notícia i després de veure el congelador sense vida he anat a dinar, tot dinant he posat la tele i de cop i volta ha fet com un pet i ha deixat de funcionar, 2 morts en un dia, primer The Congelator i més tard la tele. He acabat de dinar i m'he sentat al sofà per mirar la tele, que no funcionava però m'agrada mirar-la. Passats uns minuts un petit soroll ens ha comunicat la desaparició de la llum, i després d'un parell d'hores ha tornat.

Aprofito ara per escriure aquest post i deixar anar la ràbia que tinc dins, Barcelona és una ciutat que va de moderna i fa pena, fa pena per moltes coses, primer de tot per no estar a l'alçada de situacions com la viscuda aquests dies però sobretot fa pena per tenir un club suïs afincat a la ciutat (això no té res a veure però ho dic i em quedo molt i molt a gust).

Ara vaig a dormir i intentar aclucar l'ull mentre haig de soportar tota la nit el soroll del nostre estimat (de)generador.

I ja per acabar una frase de Tomás Guasch:

Parte de Barcelona continua a oscuras

Ya: desde aquel gol de Tamudo

Copa de la Reina 2007

La nostre aventura va començar el divendres 29 de juny a les 23'00. El meu germà i jo ens vam preparar per a la final de la Copa de la Reina. Vam agafar un parell de samarretes, bufandes, banderes i la trompeta. Després de fer un bon sopar vam marxar cap a Sadrià, lloc de partida de l'afecció espanyolista. allí van aparèixer els primers problemes, ens van comunicar que l'expedició de l'Espanyol havia tingut problemes a l'aeroport i encara no havien arribat les maletes personals de les jugadores ni tota l'equipació i botes de joc. La gent ho tenia molt clar, tot i els dubtes aniriem a Madrid...tots els presents vam pujar a l'autocar i així va començar el nostre viatge cap a la capital.

Durant el viatge vam anar parlant i coneixent un munt de pericos, cantant alguns càntics blanc i blaus i dormint com podíem en els sempre incòmodes seients d'autocar. Després de fer un parell de parades vam arribar a Madrid, allí ens va costar molt trobar el camp de joc i es pot dir que vam fer una ruta turística per aquell barri madrileny. Ens va deixar l'autocar i vam anar de cap a esmorzar, els més atrevits es van menjar un bon entrepà de calamars i d'altres en teníem prou amb un entrepà de pernil. Després de satisfer la nostra gana vam enfilar camí cap al camp García de la Mata i vam començar a penjar les banderes juntament amb altres pericos curveros que estaven en la nostra expedició. Les jugadores estaven fora del vestuari espernat unes maletes que no arribaven, el camp es començava a omplir d'aficionats pericos i granotes (que eren molts més que nosaltres) i des de megafonia s'informava de la situació.

Finalment i amb molt de retard va començar el partit, les nostres noies van sortir molt mentalitzades i al minut 3 la golejadora Adriana va marcar un gol que ens feia esclatar d'alegria. Més tard i després d'un fora de joc que vam veure tots excepte el línier i l'àrbitre el Llevant va empatar. Les nostres una mica desanimades es van fer enrere i quan ja s'arribava al descans van rebre el segon gol. Mitja part i les jugadores que marxaven al vestuari amb cares tristes. Nosaltres intentàvem animar-les i transmetre el nostre suport. Ens vam ajuntar uns 10 pericos i vam animar a l'equip en tot moment, picant a la tanca i deixant-nos la veu, movent les bufandes i aixecant les banderes, tocant la trompeta i de tan en tan hidratant-nos amb una bona cervesa.

La segona part va començar amb un Espanyol més decidit i buscant l'empat però els nervis, la precipitació i la lamentable actuació arbitral no van permetre la reacció de les noies. Més tard va arribar l'expulsió de la Olga i el Santi. Personalment em quedo amb el detall de la Olga "Chola", que després de l'expulsió i de camí al vestuari va passar per davant nostre i ens va donar les gràcies pel suport i per haver anat fins a Madrid per veure-les. Lluny de tot això les gràcies les donem nosaltres per com ens han fet gaudir i per les bones estones de futbol que hem viscut amb el seu bon joc. GRÀCIES NOIES!

Més tard i després de cantar ja sense veu i veure com les noies jugaven amb el cor el Llevant va marcar el definitiu 3 a 1 en temps de descompte. Les nostres van quedar destrossades en veure com l'esforç de tota la temporada no tenia recompensa en forma de Copa, però nosaltres els hi vam fer saber que el que havien aconseguit era tot un orgull. Algunes van marxar cap al vestuari amb el cap cot i entre llàgrimes, d'altres es van quedar estirades sobre la gespa veient l'eufòria de les valencianes. Però totes ens van aplaudir i agrair el nostre suport, algunes van llençar la samarreta al públic i d'altres es van acostar per donar-nos la mà.

Després i una mica tristos vam sortir amb l'autocar camí a Barcelona, vam fer una parada tècnica per dinar i estirar una mica les cames. Ja ben alimentats l'autocar va seguir el seu trajecte i nosaltres tot i el cansament vam seguir cantant una bona estona a l'autocar i més quan el conductor va posar una pel·lícula erótica, nosaltres li dèiem al conductor que aquella peli ja l'havíem vist però la va deixar seguir...entre càntic i bromes vam arribar a Barcelona, sense la Copa de la Reina, amb molta son i un mal d'esquena considerable però sobretot amb el gran orgull d'haver estat recolzant al femení.

Boicot

He decidit fer boicot a totes aquelles empreses que s'ajuden del Barza per a promocionar-se i vendre's. Utilitzant als mercenaris que treballen al club suïs volen oferir un producte i a més a més convèncer als clients. És curiós veure a un jugador (amb una dentadura semblant a la d'un cavall) com llueix el seu somriure mentre menja una Natilla i com sa mare i germà també es colen a l'anunci. Anuncis com el de Llet Nostra (a parrtir d'ara Llet Seva) on en Puyol (molt semblant a Tortel Poltrona) ens intenta dir que està així gràcies a la llet aquesta quan tots sabem que al Barza no li diuen FC Nandrolona perqué si.

D'altres estan molt més aconseguits i mostren les veritables arrels del conjunt babaugrana..."Fúbo Clú Barselona amigo!" tal i com deia Estrella Damm (també patrocinador del nostre Espanyol).

I es que realment és molt trist veure com per tal de vendre's, la imatge del Barza arriba cada vegada més lluny, a les bosses del Sorli Discau ja hi apareix l'escut aquest que té forma d'orinal, als paquets de crispetes del Caprabo regalen adhesius del Ronalpinhos...i moltes més coses que afortunadament no conec.

La manera que tinc de sobreviure a la invasió suïsso-blaugrana que ens envolta és no consumir aquests productes. Per començar he deixat de menjar natilles i ara consumeixo les de la marca "La Fageda" que és un empresa catalana que bona part de la seva plantilla està composta per treballadors amb algunes minusvalíes. La tasca d'aquesta empresa és molt important i integradora perqué d'aquesta manera donen una oportunitat a totes aquelles persones que per motius mentals o físics no poden trobar una feina fàcilment. Tampoc consumeixo Llet Nostra i estic pensant de comprar-me una vaca i servir-me jo mateix la llet quan ho necessiti. El problema és que la vaca hauria de tenir-la al balcó i resulta una mica estret.

El tema d'Estrella Damm no el boicotejaré tant perquè també patrocina al nostre club i a més, que fariem nosaltres sense una bona cervesa abans dels partits...

Animo a tots els pericos a fer un boicot a tots aquests productes i demostrar que la resistència perica segueix més viva que mai.

PD: Escric això des d'un ciber ja que per un malentés amb Telefonica (empresa que patrocina al Barza) m'he quedat sense connexió a Internet.

Y todo esto porqué?!

Tot comença quan quedem amb el Xavi per anar fins a la Plaça Artós i d'allí baixar fins a l'Orinal, a Plaça Artós ens trobem amb els primers coneguts i compartim un cerveseta mentre xerrem i cantem una mica en contra de la púrria culé.

En partits com el d'ahir, anomenats "d'alt risc" l'afició visitant ha d'anar fins al camp del rival amb la protecció policial per evitar incidents. El punt de trobada de tots els pericos era la Plaça Artós i la hora de sortida amb els Mossos era a les 18'00. La cosa va començar malament ja que no vem sortir d'allà fins les 18'30, vem trigar mitja hora per fer un recorregut d'uns 200 metres i ens van tenir aturats durant 20 minuts a General Mitre. No ens donaven cap explicació i quan algú es dirigia als agents les respostes d'aquests eren molt desafortunades (més que un cos policial semblaven porters de discoteca). Quan ja vem arribar al camp ens van dirigir fins a una de les portes d'entrada (no sé com es diu el carrer però estavem situats entre la Maternitat i l'Orinal). Allí els Mossos ens van rodejar i un parell d'integrants de tota l'expedició espanyolista es van sortir de la zona acordonada (amb permís dels Mossos) i van estar parlant amb encarregats de seguretat del Barza o Mossos o algú que allí tallava el bacallà. Allí hi havia uns 300 pericos, molts amb entrada i altres amb carnets per accedir a 3a graderia. A tot això eren les 20'30 i tot seguia igual. De cop i volta un parell de joves es quiexen de l'actitud xulesca i amenaçadora dels agents i la resposta d'aquests és un bon cop de porra. Molta gent amb entrada i daltres amb carnet no ens podiem moure d'allí, la resposta dels Mossos es ben clara: NO.
El partit ja havia començat i els pericos cantavem animant als nostres jugadors...va arribar el primer gol de l'Espanyol i aquell racó de carrer va esclatar d'eufòria, una euforia que els Mossos es van encarregar de reprimir a cops de porra. Passada una estona va arribar la indignació dels pericos allí presents que gràcies a la radio no entenien com un àrbitre podia donar per vàlid un gol marcat amb la mà. Mentre els Mossos es reien de nosaltres i a la mínima que podien repartien amb la seva porra. A la mitja part va venir un Mosso i ens va dir que podriem entrar tots, que mica en mica aniriem entrant tots. Va passar mitja hora i seguiem fora fins que ens van dir els Mossos que no podriem entrar i que ens tornaven de volta cap a la zona de Sarrià.
Tot anava més o menys bé fins que a l'alçada de la Diagonal els Mossos van començar a repartir, al costat meu anava una amiga que va rebre de valent, el pare d'aquesta noia es va posar darrera per protegir-la i els Mossos seguein repartint, a mi em van clavar un cop de porra en plena esquena. I tot això perquè? Seguiem caminant per la Diagonal i un Mosso em va fer una senyal amb la mà i em va dir que no m'apropés tan a ell, quan jo m'apartava es dirigeix cap a mí i em dona un cop de porra al braç, des del moment en que vaig rebre (vaig rebre per fer-li cas) fins que vem arribar a Sarrià vaig seguir amb la mirada a aquell impresentable de Mosso i quan ja no hi havia gent em vaig dirigir a ell i li vaig demanar de manera educada el seu número de placa, ell molt amablement em va dir: "Vete a la mierda subnormal" i em va clavar un cop sec al pit.
Nosaltres som tractats com gossos i com a delinqüents i mentre a Montjuic veus com els assassins de'n Frederic Rouquier es passejen per la grada com si res i d'altres membres de Boixos Nois agredeixen a famílies amb nens petits i els Mossos donant cops de porra a la gent que llueix la blanc i blava. Tot plegat: PATÈTIC.

Afortunadament vem arribar sencers a la Plaça Artós, després d'aguantar la ineptitud i xuleria barata dels Mossos vem gaudir del gol del Tamudo i la felicitat del nostre cos era totalment oposada a la cara de l'emperador Laporta. En definitiva tothom va quedar retratat...per una banda els pericos, que van demostrar la seva resistència davant del tracte vexatori i humiliant d'aquesta policia i per altra banda la prepotència culé que ni fent trampes pot amb nosaltres, perquè després diguin que els àrbitre van a favor del Madriz.

Conclusió: Ser de l'Espanyol està associat a una idea determinada (que està lluny de ser la real) i no ens volen a Catalunya. Millor dit, Culerunya, ja que l'equip suïs afincat en aquesta terra s'ha apoderat de tots els simbols del nostre catalanisme...ben trist tot plegat.
I com diu la dita: Culé i home de bé no pot ser. Visca l'Espanyol!

Blue Moon

Crèixer sent de l'Espanyol i defensant els colors blanc i blaus et fa ser d'una manera diferent. Sempre he admirat les minories i és per això que simpatitzo amb un equip que em recorda profundament a l'Espanyol... el Manchester City.

Fa uns anya vaig veure la pel·licula "There's only one Jimmy Grimble" on s'explica la història d'un noi del City que juga a fútbol i ha de soportar continuament les bromes dels seus companys d'equip que són del United. Ràpidament em vaig identificar amb aquell personatge, un noi normal i senzill que vivía apasionat per conèixer la història del seu estimat City, els companys de l'United es caracteritzaven per la prepotència, la ignorància i el seu baix nivell cultural.

A partir d'aquí vaig identificar els aficionats reds amb els blaugranes que tots els pericos ens trobem a diari (a classe, el treball...). Des de llavors que vaig començar a seguir l'actualitat del City i sentir-me un citizen més.

Recordo amb carinyo un partit amistós de pretemporada que va enfrontar el City amb el conjunt suïs del FC Barzalona i que va oferir TV3 (la seva). Vaig gaudir plenament, sobretot en veure els dos gols que van rebre els babaugranes. El resultat final va ser de 2 a 1 a favor dels anglesos i aquell día a casa ens vam sentir com si hagués guanyat l'Espanyol.

Després d'un temps sense prestar gaire atenció a l'actualitat del conjunt de Main Road (ara amb el nou estadi City of Manchester) uns amics em van regalar la samarreta i vaig tornar a enganxar-me a l'equip on l'estrella llavors era en Robbie Fowler. L'estiu passat lluint la meva samarreta per Guadalest (un poblet d'Alacant) vaig tenir una trobada ben curiosa, a la plaça del poble, refrescant-me de la calor vaig veure una família d'anglesos que anaven amb les samarretes del ManU i quan em van vaure amb la samarreta del City van deixar anar unes paraules que vaig entendre a la perfecció...la meva resposta va ser un somriure i vaig dir amb un accent anglés casi perfecte: Thank you!

Els insults d'aquells bulldogs anglesos vestits de vermell em van servir per reafirmar-me encara més en el meu sentiment citizen i també per sortir reforçat en el meu esperit de resistència perica.

A Glasgow vaig aprofitar per comprar-me la bufanda del City i completar així la meva col·lecció de vestimenta blue. I com diu la cançó...Blue moon you saw me standing alone, without a dream in my heart, without a love of my own, blue moon!

Ja per acabar vull deixar un petit diàleg de la pel·licula d'en Jimmy Grimble

Entrenador del Manchester United: - Quieres jugar en el United?

Jimmy Grimble: - Tengo una oferta mejor.

Entrenador del Manchester United: - Hay algo mejor que el United?

Jimmy Grimble: - El City.

La fi d'un somni

Ara que ja han passat uns dies de la final perduda a Glasgow explicaré el viatge i les sensacions que vaig tenir.

Després de dies sense dormir i carregat de nervis va arribar l'anhelat dimecres 16 de maig. Només arribar a la Terminal B em vaig trobar amb en Jordi, un bon amic, i després de veure que m'havia equivocat de lloc vaig anar cap a la Terminal A. Allí em vaig creuar amb el José Corbacho, que anava tot pintat de blanc i blau i amb la faldilleta perica. Mentre feia cua per pujar a l'avió va passar per allí el Sandro Rosell, però aquest no anava pintat ni duia el kilt posat.

A l'avió tot eren nervis, fins que les hostesses ens van donar un petit esmorzar, això em va calmar i desprès d'omplir la panxa em vaig quedar dormit. Estona després vaig despertar i vem arribar a l'aeroport de Prestwick, allí només baixar de l'avió vaig ensopegar i no em vaig menjar el terra de miracle.

Després de tenir un primer contacte amb la gent d'Escòcia un autocar ens va recollir i ens va portar fins a Glasgow, després de tres quarts d'hora de donar voltes per la ciutat el conductor ens va deixar en mig d'un parc (es deia Green Glasgow) i va venir la policia a dir que allí no ens podia deixar. Tot era una mica caòtic però es va ajuntar l'humor dels 4 avis i dels 4 joves que estavem a l'autocar i ens vem fer un fart de riure, mentre veiem com el conductor es desesperava perquè no coneixia aquella ciutat (es va extendre el rumor per l'autocar que el conductor era culé) i semblava que no volgués que arribèssim al nostre destí. Passat aquest mal tràngol l'autocar ens va deixar davant de la Fan Zone del Sevilla. D'allí vem anar fins a la zona on estaven tots els pericos i ens vem trobar de cara amb el gran Mauricio Pochettino. Després de fer el turista i fer-nos fotos amb els policies, gaiters i amics que ens trobàvem per allí vem buscar un lloc per dinar, unes hamburgueses en un pub on estaven donant el partit de Copa que l'Espanyol va guanyar l'any passat i entre hamburguesa i hamburguesa celebràvem els gols de Tamudo, Luís Garcia i Coro.

La pluja no desanimava la festa i després de dinar vem donar una volta per Glasgow. Vem entrar en un cafè on vaig mantenir una conversa prou interessant amb 2 iaies britàniques, les quals em van preguntar perquè tothom anava vestit de blanc i blau o de vermell. Jo amb el meu anglès (bastant limitat) els hi vaig explicar el motiu i vem acabar prenent-nos una xocolata desfeta tots junts, la veritat és que em van sorprendre dues coses, la hospitalitat d'aquella gent i que entenguèssin el meu anglès. Després d'això, volta per la ciutat, enviar un parell de postals la família, trobada amb coneguts i a buscar l'autocar.

L'autocar ens vhavia de portar fins a Hampden, i de camí al camp vem continuar amb les bromes que haviem començat a l'anada i més quan el conductor va marxar sense el guia (¿Dónde está el guia, el guia dónde está?), cal dir que el conductor no era el mateix que ens havia portat al matí, però aquest tampoc coneixía gaire els camins de Glasgow.

A Hampden van començar els nervis de debó, vaig aprofitar per comprar-me una bufanda del Manchester City (ja explicaré un altre dia els motius) i per fer-me les fotos amb la imatge de l'estadi al fons. Allí a l'estadi em vaig assabentar que molts dels pericos s'havien quedat a Barcelona per una estafa amb els vols i vaig començar a sentir una ràbia i una tristesa molt gran. Després quan he sabut que els que s'havien quedat eren gent que veig cada diumenge a La Curva, deixant-se la veu, animant, que dia rere dia treballen perqué la nostra grada tingui més color em vaig entristir molt. Després ja va començar el partit i va passar el que va passar, que els nostres van demostrar que és la força, l'orgull i el valor però que una vegada més l'atzar no està amb nosaltres. Vaig sortir plorant de Hampden, la pluja em va deixar empapat, trepitjava bassals, el meu germà em parlava, a la sortida un noi d'uns 30 anys plorava com un nen petit, però jo em vaig tornar invisible, a la meva ment només hi havia espai per a 2 imatges...la de la gent que mereixia estar allà amb nosaltres i que per culpa d'uns miserables es va quedar a Barcelona i la imatge de la cosina del meu pare, que sempre ens ha acompanyat des del millor lloc del cel blanc i blau.

Després a l'autocar la gent no estava per bromes, i tot i així alguns deixàven anar comentaris prou divertits que arrencaven somriures dels més joves. L'autocar ens va portar fins a Edimburg i allí vem agafar l'avió fins a Barcelona.

Ara que ja ha passat tot, em considero una persona afortunada d'haver viscut una nit com la del 16 de maig, haig de reconèixer que mai havia plorat tan per l'Espanyol (ni amb el gol de Coro ni quan vem baixar a 2a).

"NO HAY TÍTULO MÁS GRANDE QUE LLEVARTE EN EL CORAZÓN"

El meu periquito

Al setembre em vaig comprar un periquito, era blanc i blau i ens feia molta companyia a casa amb el seu cantar. Després d'una votació popular li vam dir Coro i va passar a formar part de la nostra família. Li parlàvem com si fos una persona, li explicàvem els resultats de l'Espanyol i de tan en tant el treiem de la gàbia per a que gaudís de la llibertat. Però avui, dia 13 de maig, un any després del gol de Coro i casualment el dia de l'aniversari del meu pare el nostre periquito ens ha deixat. S'ha quedat apagat en un raconet de la gàbia, mentre la periquita estava tota l'estona al seu costat, donant-li copets per animar-lo. Pot semblar una tonteria, però quan li agafes carinyo a un animalet com aquest sap greu que s'en vagi. Ara la periquita (que es diu Ane) s'ha quedat sola i trista i és que el Coro era l'ànima d'aquella gàbia.

Que estigui en el cel blanc i blau i ens acompanyi volant fins a Glasgow!

Personatges de Sarrià

Recordo molts diumenges de la meva infantesa, quan el meu pare em portava a Sarrià i allí passàvem la tarda gaudint (o no) amb el nostre equip. A mi m'aburria molt el futbol i sempre trobava distracció amb algun còmic o amb alguna llauna que feia servir de pilota. Però de les mil imatges que tinc del vell camp de Sarrià n'hi ha una que sempre he recordat amb gràcia. Potser alguns de vosaltres també ho recordeu. Hi havia un home (que es deia Dámaso) que anava per tot el camp amb un timbal molt gros i anava animant a tots els pericos, es va fer famós per les seves disfresses, recordo un partit contra el Barza (un dels meus primers derbis) on aquest personatge anava vestit de Guàrdia Urbà i amenaçava (tot fent broma) en multar a aquells que fòssin culés. A vegades anava pel gol nord, altres pel gols sud i de tan en tan es deixava caure per la tribuna nova (que era on jo estava). Ara que penso això veig que m'he fet gran i espero que algún dia els meus fills puguin gaudir amb l'Espanyol i amb el Nou Sarrià com jo ho vaig fer a Sarrià i al costat del meu pare. Visca l'Espanyol!