Catalonia ¿terra d'acollida?

No escriuré res sobre el DVD propagandístic i goebbelià que ha editat la Generalitat de Catalunya (colla d'hipòcrites!).

És posar-me a parlar del tema i em bull la sang, per això deixo aquí una imatge que penso que exemplifica prou bé quina mena de situació estem vivint.

Per acabar vull afegir que si les natilles són el Ronalpiños i en Ronalpiños és Catalunya...Catalunya és una natilla!

Els nostres polítics i tota la colla de brétols del Departament d'Educació (o maleducació) són tan consistents com aquestavainilla envasada que ens ven aquest estranger que desconeix el terme ortodòncia. Sense res més a afegir marxo "raudo y veloz" a desfer-me d'un video de les 3 bessones (crec que era Les 3 bessones a la terra dels oprimits) que li vem regalar al meu germà quan era petit. Santa inocència!

Els campus d'estiu...

Sóc un futbolero i comparteixo aquesta passió amb el bàsquet. Des de petit he jugat a bàsquet, sempre defensant els colors de l'equip del meu barri, el Club Bàsquet Guinardó.

A l'equip èrem tots amics i gaudiem jugant a bàsquet, a vegades guanyavem i a vegades perdiem però sempre erem una pinya i això ens feia forts. Van passar els anys i alguns companys ho van deixar, van venir d'altres jugadors nous i sempre s'integraven tots al nostre equip, èrem com una família, encapçalats pel nostre gran capità. L'Aran era un jugador especial, sempre motivant als companys i sempre concentrat abans dels partits, a vegades quan no tenia el dia o no li entraven els tirs s'emprenyava però mai defallia i sempre lluitava per superar-se. Per mi l'Aran era un referent, era el Tamudo del nostre equip.

Amb tots l'equip va anar creixent i ens vem convertir en un equip ambiciós, un gran bloc capaç d'assolir fites que mai ens haviem plantejat. En un parell d'anys vem arribar a les fases i al primer partit ens van guanyar, a l'any següent vem anar passant fases fins arribar a la "final four" on vem perdre. Però seguiem sent una família. I crec que una de les coses que més ens va unir van ser els CAMPUS D'ESTIU.

A l'estiu uns quants de l'equip anàvem als Campus organitzats pel FC Barcelona (secció bàquet) i allí passàvem per mil i una històries que forjaven la nostra amistat dia rere dia. El meu pare sempre deia que era bo que anés al campus del Bar$a perquè "l'enemic l'has de conèixer des de dins" i sempre em deia que mentre no fos culé tindría un plat a taula. Allí al campus entre tirs i jugades inverosímils vem conèixer grans llegendes del bàsquet espanyol i alguns jugadors del club babaugrana.

Els 12 dies que passavem lluny de casa ens permetien fer el boig, jugar a bàsquet i expremer fins l'últim segon totes les hores lliures que teniem. Durants els 3 anys que uns quants de l'equip vem anar allí ens van passar un munt d'històries que m'agrada recordar:


Jo, sempre mostran el meu sentiment blanc i blau vaig modificar lleugerament totes les samarretes que ens donàven, al pit hi havia un logo amb l'escut del Bar$a que jo ben preparat amb un rotulador m'encarregava de guixar. Fins i tot una vegada em vaig enganxar un escut de l'Espanyol sobre la samarreta i tots els nois de l'habitació es van posar a cantar "Perico que vuela..." fins que va entrar un entrenador i els hi va dir "muy bien valientes, del Bar$a teníais que ser...".

Una de les anècdotes que vaig viure va passar en un entrenament, quan estàvem a punt de fer-nos la foto d'equip i un noi va dir "Barçaaaa" i un dels entrenadors (que era perico) va dir que allò no era el Barça, allò era un Farsa i que tot allò que veiem era pura manipulació per part del club. Més tard vaig parlar amb aquell entrenador i em va dir que ella era perico però que a Can Barça no ho veien amb bons ulls, en guardo un gran record d'aquell entrenador.

També ens obligaven a cantar l'himne al menjador i jo com a bon perico canviava l'estrofa que tots coneixem...Tenim un nom que fa pudor! Merda Merda Meeeerda! Alguns em miraven estranyats i d'altres tambés deixaven anar alguna que altre perla.

Una altre història que va passar quan m'estava dutxant i sentía com el noi de la dutxa del costat cantava un munt d'improperis contra l'Espanyol i també contra la Penya. Aquest noi, d'una capacitat mental nula va decidir treure la roba bruta a fora de la casa on dormíem i la va col·locar sobre d'una barana, tal com va marxar vaig agafar la roba i la vaig llençar barana avall, en un petit precipici que hi havia, el noi va sortir i proferint insults a tort i a dret va baixar a collir la roba per tornar-la a deixar al mateix lloc i jo, evidentment vaig fer el mateix...així fins a cinc vegades. La roba estava bruta i pudenta i el noi desesperat perquè no sabía qui li tirava la roba cada vegada. Va ser un petita venjança per tots els insults que ell havia cantat anteriorment. I com que no en teniem prou, a la nit amb l'ajuda d'alguns companys vem aprofitar que dormía per embrutar tot el seu llit i també la seva cara amb pasta de dents i crema d'afeitar...les típiques bromes que es fan quan un té 14 anyets.

També vaig tenir la sort de ser un dels escollits (juntament amb els meus companys) de fer un viatge a Eivissa i allí jugar diversos partits defensant la samarreta del Bar$a, la experiència va ser d'allò més positiva...sobretot perquè vem guanyar el partit.


És per això que li dono les gràcies al FC Barcelona (secció bàsquet), perquè aquells campus d'estiu ens van unir i potser per això ara guardem tan bon record del nostre equip de bàsquet.

Gràcies (encara que només sigui per això) Barça!

Avui fa un any...

Tal dia com avui vaig començar de manera espontània aquest blog. Va ser un diumenge mentre escoltava el partit de l'Espanyol per la ràdio, el partit era un avorrit Villarreal - Espanyol que va acabar amb empat a zero, ja que l'àrbitre va anul·lar un gol de Pandiani als últims minuts perquè la pilota havia sortit fora (cosa que només va veure el senyor del xiulet i el seu assistent).

Des d'aquell partit i fins avui han passat un munt de coses, un inici de lliga fluix, l'eliminació de la Copa, partits històrics a la UEFA, la victòria a casa davant de l'etern rival, la heroica final de Glasgow i les llàgrimes posteriors, el Tamudazo... Però si haig de triar una cosa em quedo amb l'esclat que ha fet l'Espanyol, un club que està creixent, una afició cada vegada més nombrosa, uns colors que es coneixen arreu del món, en definitiva el que tots anomenem...La força d'un sentiment!

També vull destacar que el fet de formar part d'aquest món de "Bloggers Pericos" m'ha permés conèixer gent nova i compartir grans moments, ha estat un plaer conèixer al Xavi, en Josep Maria, en Salvatella o l'Emilio (tot i que la nostra trobada va ser molt breu i només vem tenir temps de creuar-nos 4 paraules després de la magnífica victòria davant del Werder). A tots ells i a tots els que sempre heu tingut un temps per llegir les meves sensacions blanc i blaves us dono les gràcies.

Entre tots farem un Espanyol més gran. Visca l'Espanyol!

Sarrià present

Per mi Sarrià era com el pati de l'escola. Quan era petit i anava a l'escola on realment m'ho passava bé era al pati. Allí tots els nens jugàvem a pilota intentant imitar als nostres ídols, normalment tots volíen ser com en Romario, Koeman, Bakero però jo preferia ser com Arteaga, Raducioiu o fins i tot Albesa. El pati servía per oblidar-se de les aburrides classes i per nosaltres era com una terapia. Sortíem a jugar a futbol i per uns moments èrem els reis del món, cridàvem, saltàvem i fins i tot ens donàvem alguna que altre patada però en el fons èrem els nens més feliços de la terra...

Doncs per mi Sarrià era el mateix, el meu pare em portava agafat de la mà, amb la meva antiga bufanda blanc i blava i el mític RCD Español imprés en color blau al centre. Mentre ell gaudia del partit amb tranquil·litat en el seu seient de la tribuna nova jo em posava a peu de camp per veure de ben aprop els meus ídols, Mendiondo, Escaich, Mino, Francisco, Pacheta, Ouedec, Cobos i tots aquells que jo imitava quan jugava al pati de l'escola.

Allí gaudia dels gols, ja que alguna vegada havia tocat algún jugador que s'apropava a celebrar-lo prop nostre, vaig quedar meravellat amb l'empenta i cridòria del Gol Sud i allí oblidava que el dilluns calía tornar a classe i que havia d'estudiar les comunitats autònomes, fraccions matemàtiques i un munt de vocabulari anglès.

M'agradava molt sentir el retronar dels petards que es llançaven i quedava al·lucinat quan tot el públic cantava bufanda en mà el meravellós "Espanyol alé Espanyol alé", també vaig proferir les meves primeres paraulotes i entre aquells seients i les tanques de color verd vaig anar forjant el meu espanyolisme i va crèixer en mi aquest sentiment blanc i blau.

I sempre 5 minuts abans d'acabar el partit jo pujava i veia els últims instants assegut sobre els genolls del meu pare. Després de camí a casa jo li explicava totes les jugades que havía vist i ell em recordava el nom d'alguns jugadors que jo no coneixia. Per això quan fa 10 anys el bell i vell camp de la carretera de Sarrià va quedar fet una runa vaig plorar tan, perquè per mi era com si el pati hagués desaparegut i no tingués cap lloc on anar a jugar.

Ara, preparant el retorn a Cornellà torno a sentir que tinc 6 anys, vull anar al nou estadi i gaudir com ho feia de petit, ara ja no somiaré en ser com els meus ídols, sóc gran per ser un Tamudo, un Zabaleta, un Riera o un Rufete però seguiré vivint els partits amb la mateixa passió que quan anava a La Bombonera de Sarrià agafat de la mà del meu pare.

I com diu la cançó: Vamos, vamos a Cornellà! Recuerda el viejo Sarrià...

I vosaltres? No teniu ganes d'estrenar Cornellà?!

____________________________________

Si voleu saber que en pensa en Josep Sánchez Llibre no us podeu perdre aquesta entrevista, aquí ha dit que és optimista sobre las posibilitats de l'equip i creu que "per començar bé a Cornellà-Prat hem de classificar-nos, com a mínim, per la UEFA, o intentar aconseguir un títol, en aquest cas la Copa del Rei. Tenim equip per fer-ho i la nostra afició s'ho mereix".

Aquest diputat de CiU al Congrés va visitar el plató de Grada Perica, el programa televisiu en blanc i blau de E-noticies.com, i va assegurar que "si l'Espanyol marxa de Montjuïc no és per culpa de l'Ajuntament de Barcelona. Després de la pérdua de Sarrià la directiva es va marcar l'objectiu de recuperar patrimoni i un estadi propi". Però també va dir que el tracte municipal al club “no va agradar a part de la nostra directiva"

Aquí teniu la interessant entrevista:

http://www.e-noticies.tv/grada-perica/josep-sánchez-llibre,-diputat-ciu-1173.html

Els pericos estem de dol

Vull enviar la nostra abraçada, amistat i condol a l'amic de la nostra família Jordi Puyaltó, ha mort la seva mare Carmen Quintana. I en aquests moments tan durs vull fer-li arribar la nostra estima. Jordi, som amics teus i estem amb tu, una forta abraçada i molts ànims.

Dir de la teva mare que parir a una persona com tu i estimar-te és prou important perqué la seva pèrdua ens afecti a tots.

Que ens acompanyi sempre des del cel blanc i blau.

Penya Blanc i Blava de Sant Feliu de Codines

La Penya Blanc i Blava de Sant Feliu de Codines va començar ahir, de manera oficial, una nova aventura. Aquesta localitat vallesana va tenir durant mols anys un penya activa i dinàmica. Per motius que desconec va deixar de mantenir aquesta activitat i mica en mica es va anar apagant fins que recentment un grup de joves del poble van decidir tornar a activar el sentiment perico i van refundar la penya.

Al juliol vaig tenir el plaer d'assistir als actes de refundació i a la presentació de tot l'equip directiu, les amistats que em lliguen a Sant Feliu de Codines m'han permés pujar sovint al poble i gaudir de l'Espanyolisme amb la gent d'allí. Després d'uns mesos difícils on buscar local, pagar les quotes i fer els carnets era una prioritat la penya ha aixecat el vol de manera oficial.

Per la festa major de Sant Feliu aquests joves van montar un "chiringuito" blanc i blau i es van donar a conèixer a la gent del poble i voltants. També vaig poder gaudir de l'ambient que es viu al seu local en un dia de partit, concretament va ser la 2a jornada amb un Betis - Espanyol on tot i acabar el partit amb un regust amarg per l'empat la gent d'allí va fer que sortís amb un somriure d'orella a orella.

I ahir es va fer el sopar de presentació, amb uns 60 convidats i personatges ilustres com Iñaki (ex-jugador de l'Espanyol), José Luís Morlanes (una de les persones més importants per aconseguir el somiat camp de Cornellà - Prat), Anna María Fusté (fervent lluitadora espanyolista i molt estimada per tots nosaltres), Ramón Rius (President de la FCPE) i Pere Pladevall (alcalde de Sant Feliu i perquito declarat).

Regnava un ambient de germanor i d'espanyolisme que feien d'aquell sopar una gresca constant. Després de tastar el deliciós pastís blanc i blau es van fer diferents discursos on va destacar l'explicació clara del senyor Morlanes sobre el futur del nostre camp, els ànims d'en Ramón Rius per tirar endavant la penya i les paraules sempre sinceres del mític Iñaki, també va parlar l'alcalde i va deixar veure els seus colors tot recordant com de petit visitava Sarrià. Com a cloenda de l'acte l'Anna, la joiosa presidenta, va agraïr la presència de tots els assistents i va tenir un emotiu record pel seu pare, qui ens va deixar massa aviat i sempre recordarem com el gran perico que era. Des d'aquí agraïr a la gent de Sant Feliu el tracte que han tingut amb nosaltres i molt especialment agraïr a l'Anna i el Josep tot el que han fet. Aquest agraïment també és extensible a la resta de gent que he tingut el plaer de conèixer, gràcies Marc, Eli, Abelius, Jordi (La Pena), Xavier (el de les matrícules), Marta, Lluís i tots els altres que em deixo.

I també em fa gràcia dir que formo part de la junta ja que ocupo el càrrec de vocal i és una cosa que em fa molt il·lusió.

Gràcies per tot! Visca l'Espanyol i llarga vida a la Penya de Sant Feliu de Codines!

Herois i Déus

Sempre he tingut ídols i jugadors als quals admirava molt. Els jugadors que defensaven la blanc i blava eren per mi herois i sempre que els veía somiava en ser com ells algún dia.

Els jugadors de l'Espanyol sempre han estat els referents més propers, el primer ídol que vaig tenir va ser el davanter Escaich, amb els anys em vaig adonar que fallava bastant però el meu desconeixement futbolístic em feien veure en ell un crack mundial.

Després n'he tingut altres com Jordí Lardín, Toni, Ouedec, Cavallero, Soldevilla o més recentment Pochettino, Zabaleta i Tamudo.

Però si haig de triar em quedo amb un dels que més he admirat, aquest ha sigut el gran Moisés Arteaga, un home que no deixava indiferent a ningú i a vegades era l'objectiu de les crítiques del tribuneros de Sarrià. Per mí era un crack mundial, amb una cama esquerra exquisita i una tècnica impressionant, de fet quan jugàvem a Sarrià em posava ben aprop de la banda per poder veure'l bé i enviar-li crits d'ànim. Després a Montjuic gaudia sempre amb aquelles jugades per la banda, amb les bicicletes que de tan en tan deixava anar o amb els gols de mestre que feia.

Fora del camp també era un home entranyable, ja que en alguna ocasió l'havia saludat i comentat que m'encantava i sempre tenía una gràcia especial per dir les coses.

La seva samarreta amb el 19 a l'esquena i la imatge de l'Arteaga com a capità del centenari aixecant la Copa són coses que encara van fer més gran la llegenda d'aquest modest jugador, per mí el millor. I com deia aquella pancarta: Haga Arte Arteaga!

I quins van ser o són els vostres ídols?!

La difícil vida de l'estudiant perico

Els nens poden arribar a ser molt cruels i més si es troben davant d’un perico.
Quan jo era petit i cursava segon de primària havia d’aguantar els comentaris i bromes dels nens de la classe, era ben típic sentir com cantaven allò tan original de "A 2a oé!" i com aconseguien treure’m de polleguera amb els seus insults impropis per a nens de 8 anys. Segurament els nens que tan m’increpaven i que demostraven una desmesurada estima envers a l’altre club de la ciutat em tenien enveja, perquè ells no havien trepitjat mai el camp del seu equip i ni tan sols coneixien part de la seva trista història. En canvi jo, anava cada diumenge a gaudir del futbol a Sarrià, em coneixia a tots els jugadors i sempre em feia fotos amb els meus ídols.
Un dilluns plujós desprès d’una gran jornada per a l’equip espanyolista i dolenta per als veïns, els nens de la classe em van rebre sense insults, van passar a l’acció i l’objecte de la seva ira va ser el meu paraigües blanc i blau. No van parar fins a deixar-lo inservible mentre proferien un munt de disbarats contra el meu estimat club i mentre m’empentaven per tota la classe. Aquell dia estava ben disgustat, vaig arribar a casa plorant i dient-li al meu pare que no volia ser de l’Espanyol perquè els nens de la classe em pegaven, el meu pare em va dir que em fes del Barça i així no tindria aquest problema. Jo, lluny de decebre al meu pare i decebre’m a mi mateix vaig agrair profundament als brètols de la meva classe totes aquestes humiliacions i des d’aquell dia que m’omple d’orgull pertànyer a la família espanyolista.

Aquell punt d’inflexió va servir per a reaccionar davant les accions més típiques d’un hooligan que d’un nen de primària. Recordo amb nostàlgia el dia en que l’Espanyol va guanyar contundentment la Copa Catalunya per 5 a 1 contra aquell equip dirigit per Johan Cruyff . A l’endemà vaig entrar a l’escola amb la meva samarreta de l’Espanyol i tot eren mirades d’odi i ràbia, el meu somriure era com la pitjor de les bufetades o el més gran dels insults. A partir de llavors les coses van començar a canviar i era molt divertit veure com un grup de 10 valents blaugranes no podien amb un humil perico.

A partir de llavors les classes no eren el mateix, es mantenia un tens respecte cap a l’Espanyol i els nens es comportaven prou bé. Aleshores em vaig trobar amb un cas ben curiós, ja passats uns anys quan feia cinquè de primària els dilluns no havia d’aguantar els comentaris impertinents dels companys de classe, qui m’increpava i deixava anar "perles" contra l’Espanyol era una de les professores. Això em va deixar terriblement al·lucinat perquè no era normal veure entrar a la agradable i respectable tutora i dir "felicitats a tots menys al Guim, perquè el Barça va guanyar i l’Espanyol va tornar a perdre". Com aquestes i van haver moltes més.

Una vegada en unes colònies a Girona va entrar a l’habitació abans de que marxéssim a dormir i en veure que jo lluïa un pijama de l’Espanyol va exclamar "quin pijama més lleig, però és normal, és de l’Espanyol". Les meves queixes i fins i tot les explicacions que demanaven els meus pares no van servir de res perquè sempre m’havia d’escoltar les tonteries d’aquella senyora que ens havia d’educar i formar com a persones.

Afortunadament va acabar el curs i vaig arribar a la ESO. L’institut era un món nou i allí vaig esclatar definitivament contra la opressió culé, amb 13 anys i en aquell procés d’avanç cap a l’adolescència on els nens fan el gamberret i no es callen la boca jo defensava sempre el meu equip i no m’amagava mai dels meus colors.
Aquell any l’Espanyol va conquerir la Copa i jo vaig tenir el privilegi de viure aquella final en directe, el dilluns següent vaig anar ben cofoi amb la samarreta del club i ja de camí a l’institut vaig sentir com un senyor des d’una furgoneta m’insultava. Jo, ofegat encara d’alegria li corregia les seves paraules "s’ha equivocat senyor! No sóc un cabró, sóc un campió!".
A classe tots els professors, companys i amics em felicitaven mentre recordaven el gol de murri que havia fet en Tamudo.
Bé, tots els professors no em van felicitar, la de matemàtiques, una dona murciana, obertament declarada seguidora del Barça que portava més de trenta anys vivint i treballant a Catalunya i era incapaç de pronunciar una sola paraula en català em va dir que no es podien portar samarretes d’aquest tipus a classe. Jo cansat de les matemàtiques i sobretot de la professora vaig dir "si la gent porta samarretes de l’altre equip de la ciutat i ningú els hi diu res crec que tampoc m’ho han de dir a mi i més avui que som campions". Aquestes paraules la van deixar bocabadada i com a càstig em va fer sortir a la pissarra per resoldre unes equacions.

Situacions i vivències com aquestes han anat forjant dins meu aquest espanyolisme i els atacs per part de nens o professors han aconseguit refermar els meus sentiments i posicionar-me de manera clara davant dels meus principis.

Per tot això i més, dono les gràcies als companys de classe que tan van fer pel meu espanyolisme.

Museu Olímpic i de l'esport

Fa uns dies vaig anar al Muesu Olímpic i de l'esport. Era un lloc molt interessant amb tot de material esportiu que mostrava l'evolució d'esports com el futbol, bàsquet, waterpolo, atletisme, hockey, handbol, ciclisme... Un espai més petit recordava el gran éxit de les Olimpíades del 92 on Barcelona va ser la capital mundial de l'esport.

També hi havía un parell de ninots, un d'ells vestit amb la samarreta de l'Espanyol i l'altre amb la del club suïs afincat a la nostra ciutat. Això va donar lloc a una curiosa fotografía...

Benaventurat perico, felicitats; tu ets la Catalunya real!

Fa uns dies vaig llegir un interessant article a Pericosonline, en Xavi Salvatella parlava sobre la Catalunya real i el que representa l'Espanyol. Em vaig identificar molt amb tot el que deia i aprofito per penjar aquí l'article.

Benaventurat perico, felicitats; tu ets la Catalunya real!
Aclaparat, encara avui, per les exemplars declaracions d’integració de les noves i caríssimes incorporacions del rival ciutadà, em proposo –un cop més- a predicar en el desert. I és que em fa sonar el flabiol –per no dir-ne d’altra- que, malgrat la potència mediàtica de l’imperi propagandístic del Barcelona, ningú s’alci per dir que és fantàstic que l’assalariat Yaya vulgui aprendre català però que el país no pot seguir fent el ridícul d’aquesta manera; o sigui, donant importància cabdal a falsos titulars parits en la taula de treball d’un cap de premsa amb la lliçó de la defensa de la causa difusa molt ben apresa.I és que és en aquests termes en els que la reflexió a nivell intern es fa un cop més improrrogable. Per què som incapaços de vendre satisfactòriament la marca Espanyol si ella és, a dia d’avui, qui millor representa la Catalunya real? I sinó, veiem-ho en uns prescindibles però diàfans exemples. Qui millor que l’Espanyol simbolitza en l’esport els problemes dels joves del país per accedir a una casa pròpia i deslliurar-se de lloguers que ofeguen? Qui millor que l’Espanyol per a identificar-hi, mitjançant les escales mecàniques que no tiren, els trens que no surten avui, i demà tampoc? Som la Catalunya real. La que vota fragmentada en moltes opcions polítiques i la que no vota. La que parla en català, en castellà, o en el que li rota. La que accepta a tothom i no es mira als de l’altre barri per sobre l’espatlla. La que té en l’esport un reclam de sentiment esportiu (què sinó) i no una espècie d’absurditat per veure-hi en el seu equip un exèrcit invisible de la terra. Benaventurat perico, felicitats. Som la Catalunya real, som la Catalunya real, assimila-ho d’una vegada. Assimila-ho perquè això és un tret característic molt favorable, un actiu pel demà del tot important. Ara només falta que, com el país, paris de queixar-te, et miris al mirall, t’agradis, i surtis al carrer a canviar les coses. A dir-li al món que l’Espanyol, i per tant tu, sou la Catalunya real. I que es deixin estar de micros automàtics, que ja no cola. I que el futur és nostre. Els hi agradi o no. A ells i als seus nous fills de la Moreneta amb dret a proclama fàcil, però no a convèncer-me a mi, fill de la terra, perico per decisió. Valen?

Xavi Salvatella