Els campus d'estiu...

Sóc un futbolero i comparteixo aquesta passió amb el bàsquet. Des de petit he jugat a bàsquet, sempre defensant els colors de l'equip del meu barri, el Club Bàsquet Guinardó.

A l'equip èrem tots amics i gaudiem jugant a bàsquet, a vegades guanyavem i a vegades perdiem però sempre erem una pinya i això ens feia forts. Van passar els anys i alguns companys ho van deixar, van venir d'altres jugadors nous i sempre s'integraven tots al nostre equip, èrem com una família, encapçalats pel nostre gran capità. L'Aran era un jugador especial, sempre motivant als companys i sempre concentrat abans dels partits, a vegades quan no tenia el dia o no li entraven els tirs s'emprenyava però mai defallia i sempre lluitava per superar-se. Per mi l'Aran era un referent, era el Tamudo del nostre equip.

Amb tots l'equip va anar creixent i ens vem convertir en un equip ambiciós, un gran bloc capaç d'assolir fites que mai ens haviem plantejat. En un parell d'anys vem arribar a les fases i al primer partit ens van guanyar, a l'any següent vem anar passant fases fins arribar a la "final four" on vem perdre. Però seguiem sent una família. I crec que una de les coses que més ens va unir van ser els CAMPUS D'ESTIU.

A l'estiu uns quants de l'equip anàvem als Campus organitzats pel FC Barcelona (secció bàquet) i allí passàvem per mil i una històries que forjaven la nostra amistat dia rere dia. El meu pare sempre deia que era bo que anés al campus del Bar$a perquè "l'enemic l'has de conèixer des de dins" i sempre em deia que mentre no fos culé tindría un plat a taula. Allí al campus entre tirs i jugades inverosímils vem conèixer grans llegendes del bàsquet espanyol i alguns jugadors del club babaugrana.

Els 12 dies que passavem lluny de casa ens permetien fer el boig, jugar a bàsquet i expremer fins l'últim segon totes les hores lliures que teniem. Durants els 3 anys que uns quants de l'equip vem anar allí ens van passar un munt d'històries que m'agrada recordar:


Jo, sempre mostran el meu sentiment blanc i blau vaig modificar lleugerament totes les samarretes que ens donàven, al pit hi havia un logo amb l'escut del Bar$a que jo ben preparat amb un rotulador m'encarregava de guixar. Fins i tot una vegada em vaig enganxar un escut de l'Espanyol sobre la samarreta i tots els nois de l'habitació es van posar a cantar "Perico que vuela..." fins que va entrar un entrenador i els hi va dir "muy bien valientes, del Bar$a teníais que ser...".

Una de les anècdotes que vaig viure va passar en un entrenament, quan estàvem a punt de fer-nos la foto d'equip i un noi va dir "Barçaaaa" i un dels entrenadors (que era perico) va dir que allò no era el Barça, allò era un Farsa i que tot allò que veiem era pura manipulació per part del club. Més tard vaig parlar amb aquell entrenador i em va dir que ella era perico però que a Can Barça no ho veien amb bons ulls, en guardo un gran record d'aquell entrenador.

També ens obligaven a cantar l'himne al menjador i jo com a bon perico canviava l'estrofa que tots coneixem...Tenim un nom que fa pudor! Merda Merda Meeeerda! Alguns em miraven estranyats i d'altres tambés deixaven anar alguna que altre perla.

Una altre història que va passar quan m'estava dutxant i sentía com el noi de la dutxa del costat cantava un munt d'improperis contra l'Espanyol i també contra la Penya. Aquest noi, d'una capacitat mental nula va decidir treure la roba bruta a fora de la casa on dormíem i la va col·locar sobre d'una barana, tal com va marxar vaig agafar la roba i la vaig llençar barana avall, en un petit precipici que hi havia, el noi va sortir i proferint insults a tort i a dret va baixar a collir la roba per tornar-la a deixar al mateix lloc i jo, evidentment vaig fer el mateix...així fins a cinc vegades. La roba estava bruta i pudenta i el noi desesperat perquè no sabía qui li tirava la roba cada vegada. Va ser un petita venjança per tots els insults que ell havia cantat anteriorment. I com que no en teniem prou, a la nit amb l'ajuda d'alguns companys vem aprofitar que dormía per embrutar tot el seu llit i també la seva cara amb pasta de dents i crema d'afeitar...les típiques bromes que es fan quan un té 14 anyets.

També vaig tenir la sort de ser un dels escollits (juntament amb els meus companys) de fer un viatge a Eivissa i allí jugar diversos partits defensant la samarreta del Bar$a, la experiència va ser d'allò més positiva...sobretot perquè vem guanyar el partit.


És per això que li dono les gràcies al FC Barcelona (secció bàsquet), perquè aquells campus d'estiu ens van unir i potser per això ara guardem tan bon record del nostre equip de bàsquet.

Gràcies (encara que només sigui per això) Barça!

Avui fa un any...

Tal dia com avui vaig començar de manera espontània aquest blog. Va ser un diumenge mentre escoltava el partit de l'Espanyol per la ràdio, el partit era un avorrit Villarreal - Espanyol que va acabar amb empat a zero, ja que l'àrbitre va anul·lar un gol de Pandiani als últims minuts perquè la pilota havia sortit fora (cosa que només va veure el senyor del xiulet i el seu assistent).

Des d'aquell partit i fins avui han passat un munt de coses, un inici de lliga fluix, l'eliminació de la Copa, partits històrics a la UEFA, la victòria a casa davant de l'etern rival, la heroica final de Glasgow i les llàgrimes posteriors, el Tamudazo... Però si haig de triar una cosa em quedo amb l'esclat que ha fet l'Espanyol, un club que està creixent, una afició cada vegada més nombrosa, uns colors que es coneixen arreu del món, en definitiva el que tots anomenem...La força d'un sentiment!

També vull destacar que el fet de formar part d'aquest món de "Bloggers Pericos" m'ha permés conèixer gent nova i compartir grans moments, ha estat un plaer conèixer al Xavi, en Josep Maria, en Salvatella o l'Emilio (tot i que la nostra trobada va ser molt breu i només vem tenir temps de creuar-nos 4 paraules després de la magnífica victòria davant del Werder). A tots ells i a tots els que sempre heu tingut un temps per llegir les meves sensacions blanc i blaves us dono les gràcies.

Entre tots farem un Espanyol més gran. Visca l'Espanyol!

Sarrià present

Per mi Sarrià era com el pati de l'escola. Quan era petit i anava a l'escola on realment m'ho passava bé era al pati. Allí tots els nens jugàvem a pilota intentant imitar als nostres ídols, normalment tots volíen ser com en Romario, Koeman, Bakero però jo preferia ser com Arteaga, Raducioiu o fins i tot Albesa. El pati servía per oblidar-se de les aburrides classes i per nosaltres era com una terapia. Sortíem a jugar a futbol i per uns moments èrem els reis del món, cridàvem, saltàvem i fins i tot ens donàvem alguna que altre patada però en el fons èrem els nens més feliços de la terra...

Doncs per mi Sarrià era el mateix, el meu pare em portava agafat de la mà, amb la meva antiga bufanda blanc i blava i el mític RCD Español imprés en color blau al centre. Mentre ell gaudia del partit amb tranquil·litat en el seu seient de la tribuna nova jo em posava a peu de camp per veure de ben aprop els meus ídols, Mendiondo, Escaich, Mino, Francisco, Pacheta, Ouedec, Cobos i tots aquells que jo imitava quan jugava al pati de l'escola.

Allí gaudia dels gols, ja que alguna vegada havia tocat algún jugador que s'apropava a celebrar-lo prop nostre, vaig quedar meravellat amb l'empenta i cridòria del Gol Sud i allí oblidava que el dilluns calía tornar a classe i que havia d'estudiar les comunitats autònomes, fraccions matemàtiques i un munt de vocabulari anglès.

M'agradava molt sentir el retronar dels petards que es llançaven i quedava al·lucinat quan tot el públic cantava bufanda en mà el meravellós "Espanyol alé Espanyol alé", també vaig proferir les meves primeres paraulotes i entre aquells seients i les tanques de color verd vaig anar forjant el meu espanyolisme i va crèixer en mi aquest sentiment blanc i blau.

I sempre 5 minuts abans d'acabar el partit jo pujava i veia els últims instants assegut sobre els genolls del meu pare. Després de camí a casa jo li explicava totes les jugades que havía vist i ell em recordava el nom d'alguns jugadors que jo no coneixia. Per això quan fa 10 anys el bell i vell camp de la carretera de Sarrià va quedar fet una runa vaig plorar tan, perquè per mi era com si el pati hagués desaparegut i no tingués cap lloc on anar a jugar.

Ara, preparant el retorn a Cornellà torno a sentir que tinc 6 anys, vull anar al nou estadi i gaudir com ho feia de petit, ara ja no somiaré en ser com els meus ídols, sóc gran per ser un Tamudo, un Zabaleta, un Riera o un Rufete però seguiré vivint els partits amb la mateixa passió que quan anava a La Bombonera de Sarrià agafat de la mà del meu pare.

I com diu la cançó: Vamos, vamos a Cornellà! Recuerda el viejo Sarrià...

I vosaltres? No teniu ganes d'estrenar Cornellà?!

____________________________________

Si voleu saber que en pensa en Josep Sánchez Llibre no us podeu perdre aquesta entrevista, aquí ha dit que és optimista sobre las posibilitats de l'equip i creu que "per començar bé a Cornellà-Prat hem de classificar-nos, com a mínim, per la UEFA, o intentar aconseguir un títol, en aquest cas la Copa del Rei. Tenim equip per fer-ho i la nostra afició s'ho mereix".

Aquest diputat de CiU al Congrés va visitar el plató de Grada Perica, el programa televisiu en blanc i blau de E-noticies.com, i va assegurar que "si l'Espanyol marxa de Montjuïc no és per culpa de l'Ajuntament de Barcelona. Després de la pérdua de Sarrià la directiva es va marcar l'objectiu de recuperar patrimoni i un estadi propi". Però també va dir que el tracte municipal al club “no va agradar a part de la nostra directiva"

Aquí teniu la interessant entrevista:

http://www.e-noticies.tv/grada-perica/josep-sánchez-llibre,-diputat-ciu-1173.html

Els pericos estem de dol

Vull enviar la nostra abraçada, amistat i condol a l'amic de la nostra família Jordi Puyaltó, ha mort la seva mare Carmen Quintana. I en aquests moments tan durs vull fer-li arribar la nostra estima. Jordi, som amics teus i estem amb tu, una forta abraçada i molts ànims.

Dir de la teva mare que parir a una persona com tu i estimar-te és prou important perqué la seva pèrdua ens afecti a tots.

Que ens acompanyi sempre des del cel blanc i blau.

Penya Blanc i Blava de Sant Feliu de Codines

La Penya Blanc i Blava de Sant Feliu de Codines va començar ahir, de manera oficial, una nova aventura. Aquesta localitat vallesana va tenir durant mols anys un penya activa i dinàmica. Per motius que desconec va deixar de mantenir aquesta activitat i mica en mica es va anar apagant fins que recentment un grup de joves del poble van decidir tornar a activar el sentiment perico i van refundar la penya.

Al juliol vaig tenir el plaer d'assistir als actes de refundació i a la presentació de tot l'equip directiu, les amistats que em lliguen a Sant Feliu de Codines m'han permés pujar sovint al poble i gaudir de l'Espanyolisme amb la gent d'allí. Després d'uns mesos difícils on buscar local, pagar les quotes i fer els carnets era una prioritat la penya ha aixecat el vol de manera oficial.

Per la festa major de Sant Feliu aquests joves van montar un "chiringuito" blanc i blau i es van donar a conèixer a la gent del poble i voltants. També vaig poder gaudir de l'ambient que es viu al seu local en un dia de partit, concretament va ser la 2a jornada amb un Betis - Espanyol on tot i acabar el partit amb un regust amarg per l'empat la gent d'allí va fer que sortís amb un somriure d'orella a orella.

I ahir es va fer el sopar de presentació, amb uns 60 convidats i personatges ilustres com Iñaki (ex-jugador de l'Espanyol), José Luís Morlanes (una de les persones més importants per aconseguir el somiat camp de Cornellà - Prat), Anna María Fusté (fervent lluitadora espanyolista i molt estimada per tots nosaltres), Ramón Rius (President de la FCPE) i Pere Pladevall (alcalde de Sant Feliu i perquito declarat).

Regnava un ambient de germanor i d'espanyolisme que feien d'aquell sopar una gresca constant. Després de tastar el deliciós pastís blanc i blau es van fer diferents discursos on va destacar l'explicació clara del senyor Morlanes sobre el futur del nostre camp, els ànims d'en Ramón Rius per tirar endavant la penya i les paraules sempre sinceres del mític Iñaki, també va parlar l'alcalde i va deixar veure els seus colors tot recordant com de petit visitava Sarrià. Com a cloenda de l'acte l'Anna, la joiosa presidenta, va agraïr la presència de tots els assistents i va tenir un emotiu record pel seu pare, qui ens va deixar massa aviat i sempre recordarem com el gran perico que era. Des d'aquí agraïr a la gent de Sant Feliu el tracte que han tingut amb nosaltres i molt especialment agraïr a l'Anna i el Josep tot el que han fet. Aquest agraïment també és extensible a la resta de gent que he tingut el plaer de conèixer, gràcies Marc, Eli, Abelius, Jordi (La Pena), Xavier (el de les matrícules), Marta, Lluís i tots els altres que em deixo.

I també em fa gràcia dir que formo part de la junta ja que ocupo el càrrec de vocal i és una cosa que em fa molt il·lusió.

Gràcies per tot! Visca l'Espanyol i llarga vida a la Penya de Sant Feliu de Codines!