22.1.07

Joan Vilà Reyes

L'Anna, una gran espanyolista i millor amiga m'ha fet arribar un text que ha sortir del seu cor sincer i tendre. Aquí relata una petita història del President Joan Vilà Reyes.



Ha mort Joan Vilà Reyes, expresident de l’Espanyol. Em donen la noticia i em quedo sobtada. Havia sentit a parlar molt d’ell, sobretot mitjançant el meu pare. Per uns moments penso i recordo tot allò que m’havien explicat, però de totes les coses em quedo amb dues: que havia estat un dels millors presidents que haviem tingut, juntament amb Manuel Meler i que s’havia comès una gran injusticia contra ell.
S’han escrit moltes coses d’ell; el món de l’espanyolisme, sobretot aquella part que porteu més anys fidels als nostres colors de ben segur que coneixeu tota la història. Jo encara no havia nascut però sentia, de la mateixa manera que amb qualsevol persona, que no personalitat, fidel al nostre club ens deixa, una pena interior, una peça més del puzzle blanc-i-blau que ens deixava per sempre més.
A l’endemà m’assabento que la capella ardent tindrà lloc a les Corts. El meu cor em diu que hi he d’anar, tot i no haver-lo conegut li he de donar l’últim adeu com a seguidora del club que va presidir. Decididament dissabte vaig a comprar un ram, un detall, amb una llaçada blanc-i-blava, tot i que penso que amb totes les corones que tindrà no podré ni posar-la-hi a prop. Baixo a Barcelona i em dirigeixo a les Corts. Abans de tot signo al llibre amb la por que algun familiar em digui que qui soc jo per signar alla. Li dedico unes paraules i em disposo a anar a la sala de vetlla numero 16, la mateixa on van enterrar en Perelló. A la porta trobo un grup de gent, només conec en Coco Bertomeu, el qual em fa un lleu gest per saludar-me. Parla amb una senyora que va vestida de negre i suposo que és família. Li pregunto si pot ser posible que entri un ram de flors, la senyora se m’abraça, emocionada i em diu que és el més maco que ha vist mai, no el ram, sinó el detall d’una aficionada. Entro dins la sala de vetlla i tota la família, amb llàgrimes als ulls, m’agraeixen el fet. La vídua agafa el ram i el posen a sobre del vidre on es troba el difunt. Em saluden totes les filles, néts, gendres. Jo, molt sorpresa, m’emociono. Quina família més humana, més humil i més perica! No paren d’agrair-me el fet; els dic que és un simple detall i em diuen que els omple mes això que altres coses. Pregunto si puc veure el difunt i em diuen que per suposat. Entro a veure’l,, li envio un petó i també beso la corona blanc-i-blava que reposa damunt dels seus peus. Em despedeixo d’ell i de la familia. Ha marxat un gran espanyolista, una persona que va donar molts diners al nostre estimat club i, segons el meu pare, que de ben segur també descansa en pau amb ell, UN GRAN PRESIDENT.
Descansi en pau i una forta abraçada a la família i a tota la gent que el va estimar. El més adient fóra fer una biografia d’ell però ja se n’han fetes i tampoc és la meva intenció fer un recorregut per la seva vida. La meva intenció només era relatar una vivencia personal que m’ha commogut, com moltes coses relacionades amb el nostre gran i estimat club.

23 comentaris:

Anònim ha dit...

Apreciada Anna,
El teu article m'ha commogut. és d'una tendresa excepcional i realment sembla que estiguis llegint poesia.
Moltes gràcies Guim per introduir aquesta companya i el seu magnífic relat.
Endavant Espanyol!!!

Anònim ha dit...

Hay veces que más que irse un perico se va una institución. En este caso se ha ido un gran perico, una institución para nuestro club, el fútbol y una mejor persona.
Fue una de estas personas, que se dice hacen grande un club.
Realmente es bonito y está escrito desde el corazón.
Descansi en pau.
Visca l'Espanyol!!!!

Anònim ha dit...

Enternecedor articulo escrito desde un corazón blanquiazul. Es una prueba más de lo grande que es nuestro club y su gente. Gracias Anna por tus palabras y tu relato. Esperamos leerte más a menudo. Un abrazo.

Guim ha dit...

Aquest text m'ha emocionat!
Moltes gràcies Anna i una abraçada ben forta!

Anònim ha dit...

Se nos van nuestros pericos...se me han saltado las lagrimas. Gracias por regalarnos tu relato. La fuerza de un sentimiento. Mi mas sentido pésame a toda la familia, gran perico. D.E.P.

Anònim ha dit...

Emocionante articulo. Me ha emocionado. Muchisimas gracias Anna por este relato.

Un fuerte abrazo a la familia Vila-Reyes.

Anònim ha dit...

Gràcies a tu, Guim, per ser com ets!!! I gràcies a tots els altres per llegir-lo, per opinar i per estimar el nostre club. Amb gent com vosaltres, l'Espanyol sempre serà gran. Una abraçada

Anònim ha dit...

Tremendo!! que relato! Que fuerza y que emocion! Gracias Guim por hacernos partícipes de tus amistades y sus sentimientos. Visca l'ESpanyol!

Anònim ha dit...

Aquest escrit honora la memòria dels pericos que ens deixen i escrita per tu és alhora un gran reconeixement al nostre estimat amic Joan, qué, ens va deixar massa aviat. Una abraçada i Visca l'Espanyol!

Anònim ha dit...

Sobren les paraules... Se m'ha posat la pell de gallina. Descansi en pau president Vilà Reyes.

Anònim ha dit...

Estimada companya perica, m'han saltat les llàgrimes al llegir el teu relat. No et conec, però segur que ets una gran espanyolista i millor persona, així ho demostra el teu comportament.
Felicito als qui heu contribuit a que poguem haver llegit aquesta meravella.
Força Espanyol!!!

Anònim ha dit...

No hay palabras, sobran. Impresionante escrito demostrando una vez más la fuerza de nuestro club y su gente! Gracias Guim y Anna por mostrarnos vuestros sentimientos y hacer florecer los nuestros. Grande Espanyol!

Anònim ha dit...

He encoratjat tothom per a que llegeixin aquest relat. és realment emocionant. Gràcies Anna per regalar-nos els teus sentiments! Descansi en pau.

Anònim ha dit...

VISCA L'ESPANYOL. LA FORÇA D'UN SENTIMENT.

Anònim ha dit...

he llegit aquest article i demostra els grans sentiments i la gran personalitat d,aquesta anna perica.amb gent com tu,cada dia serem mes grans.descansi en pau el senyor vila reyes,una gran persona i un gran president.

Anònim ha dit...

Sense paraules, es indescriptible!!

Molt maco Anna, se m'ha posat la pell de gallina.

Guim, enhorabona per el blog!

Anònim ha dit...

No puc fer mes que reiterar tot el que han dit els altres companys. un escrit preciós, d'aquells que t'emocionen i aixo ja es dificil en el mon del futbol. Tant de bo poguessim llegir relats d'aquest tipus mes sovint.
Gràcies Anna i gràcies Guim!!!!

Anònim ha dit...

Gràcies per compartir els vostres sentiments!
Joan Vilà Reyes descansi en pau en el cel blanc i blau!

Anònim ha dit...

Muchas gracias por hacernos vivir ese momento tan tierno y entrañable, verdadera muestra de españolismo. Gracias

Anònim ha dit...

Un agraïment molt gran a l'autor d'aquest blog per permetre col.laboracions tan bones com les de l'Anna. Amb pericos com vosaltres l'Espanyol sempre més serà viu.

Anònim ha dit...

PUC DIR QUE CONEC MOLTES PERSONES PERIQUES ,PERO POQUES COM LA AMIGA ANNA, QUE DEFENSSA ELS NOSTRES COLORS, COM NINGU,I QUESI FES FALTA DONARIA TOT PER EL ESTIMAT CLUB. COM HO VA FER EL ESTIMAT PRESIDENT VILA-REYES: ALLA ON ESTIGUI FARA QUE CADA DIA EL CEL SIGUI MES BLAC I BLAU EN CONPANYIA I L'AJUT DE ALTRES GRANS PERICOS( JA SABRAS PER ON VAIG ANNA) UNA ABRAÇADA I ISCA L'ESPANYOL!!! DESCASI EN PAU PRESIDENT- JORDIPERICO

Anònim ha dit...

Pel que escrius puc imaginar que ets una persona jove. em sorpren i alhora m'emociona q el jovent de l'espanyol porteu els colors tant a dintre. l'escrit és realment extraordinari i tambe aprofito per dir-te que es un gran homenatge al teu pare, pel que he pogut deduir. Descansin en pau tots els pericos que ens han deixat. una abraçada.

Anònim ha dit...

No puc dir res que no s'hagi dit anteriorment. agrair a l'autor del blog q hagi introduit aquesta nova companya i el seu relat. esperem veuret mes sovint per aqui! Enhorabona pel blog i les seves colaboracions. Visca l'Espanyol!!