Raducioiu i el rotulador del meu pare

Quan la temporada 94/95 va arribar a l'Espanyol en Florin Raducioiu l'afició blanc i blava va quedar meravellada amb els gols del davanter. Jo tenía 7 anys i al pati de l'escola imitava al meu nou ídol quan jugava a futbol amb els meus companys. El fitxatge del davanter romanès em va enganxar definitivament a seguir amb passió a l'Espanyol. Tot i que portava ja alguns anys anant a Sarrià amb el meu pare sempre em quedava mirant el mar de banderes que inundava el Gol Sud o passava tota la segona part donant puntades de peu a algún got de plàstic que jo utilitzava de pilota intentant emular les magnífiques passades de Francisco o els controls d'Arteaga.

Jo seguía encantat totes les novetats d'en Radu i les notícies de l'Espanyol i veient que s'apropava el meu aniversari li vaig demanar al meu pare que m'agradaría tenir una foto firmada pel crack de Bucarest. El meu pare em va dir que allò era molt difícil i jo ho vaig entendre i vaig seguir amb la il·lusió de poder fer de Radu al pati de l'escola i seguir veient a Sarrià els gols del 9 blanc i blau.

Quan vaig despertar el dia del meu aniversari hi havia un sobre a la taula de la meva habitació i dins una foto d'en Radu i la seva lletra amb un "Para Guim con simpatia. Florin Raducioiu."

Jo estava d'allò més content, de fet és l'únic regal que recordo d'aquell aniversari. La foto va estar un parell de temporades a l'estanteria que hi havia sobre de la taula, i ara descansa en una carpeta amb altres fotografies i firmes de jugadors.

El més curiós de tot és que el meu pare es va esperar tot un matí per veure el jugador desprès de l'entrenament i demanar-li la firma. El meu pare portava un rotulador verd amb el qual en Radu va dedicar la foto, en el moment de tornar-li el rotulador li va tremolar la ma al davanter i el rotulador va caure sobre de la jaqueta de pell del meu pare, deixant una ratllada molt visible.

En Raducioiu es va disculpar i es va mostrar molt preocupat. Es va oferir a portar-li la jaqueta a la tintoreria i fins i tot a pagar-li una de nova. El meu pare no va acceptar i va riure veient la situació còmica que acabava de viure.

Al final el meu pare va marxar amb la jaqueta guixada i content d'haver aconseguit la foto signada. En Radu va marxar disgustat per haver embrutat la jaqueta però com a mínim va seguir fent gols un parell de temporades més.

Aquesta és la fotografía que en Radu va signar gràcies a l'esforç i paciència del meu pare.

El paper de la dona en el món del futbol

Avui la meva amiga Anna estva inspirada i m'ha passat un text que ha escrit amb il·lusió i ganes. Aquí us el deixo perqué pogueu gaudir de les seves paraules. Gràcies Anna!

El paper de la dona en el món del futbol

La dona forma part del món del futbol de manera inherent. Font de vida, d’inspiració i d’espiritualitat té la fortuna de poder tenir fills amb l’ajuda de l’home, evidentment. Però la mare és qui el porta a dins i el lligam amb els seus fills és més estret.
D’un temps cap aquí cada cop són més les dones que s’han aficionat al futbol, i, concretament a l’Espanyol. De fet, som un dels equips amb més sòcies de la lliga. El futbol femení ocupa ara un lloc important en el nostre club i són diverses les presidentes de penyes blanc-i-blaves. Tot això és una mostra de normalitat en la nostra societat ja que fa anys això hagués estat un fet totalment impensable.
Les dones periques són apassionades, fanàtiques, enteses en el món del futbol; ja no es mira el comentari futbolístic d’una dona com una cosa d’estar per casa sinó que es respecta i se li té tota la consideració que es mereix.
Però encara hi ha camps on el paper de la dona és inexistent: en el camp de la directiva poques dones hem vist (Anna Maria Fusté o Julia Garcia-Valdecasas -ACS-); tampoc veiem dones fisioterapeutes, àrbitres, entrenadores, caps de premsa, etc, etc. I és que el mon del futbol ha passat de ser un àmbit estrictament masculí a un terreny on la dona té un paper important i l’ha de seguir tenint amb total normalitat.
És cert que els jugadors són homes però han nascut mitjançant una dona, tenen dona, germanes, filles, tietes, etc.

Aprofitant aquests dies on s’ha recolzat la campanya contra el càncer de mama aprofito per fer aquest escrit i agrair totes les dones anònimes que han contribuït a fer l’Espanyol, si cap, més gran.
Gràcies Anna Maria Fusté, Julia García-Valdecasas (ACS), Maria Bosch i tota una llarga llista de dones que també han posat el seu granet de sorra.

I com diu un dels eslògans del 75è aniversari: Visca l’Espanyol i la mare que ens va parir!!!!!

Als que ja no hi són

L'altre dia vaig fer una visita al cementiri de Sant Andreu, allí hi descansa el meu avi matern, al qual no vaig conèixer però sempre he sentit molta estima cap a ell. Era culé i un apassionat del futbol segons m'explica la meva mare i la meva àvia. Sempre diuen que de ben segur s'hauría canviat de colors futbolístics per poder compartir aquesta passió del futbol amb el meu germà i amb mi.

Aprofitant un matí que tenía lliure vaig anar fins al barri de Sant Andreu per visitar la tomba del meu avi, haig de reconèixer que els cementiris són un lloc que em fan una mica de por, però un cop a dins m'agrada visitar-los i fixar-me en tombes magníficament decorades, frases lapidaries que no deixen indiferent a ningú, detalls que hi ha a les parets, les tombes dels jueus etc etc. En definitiva, un món desconegut que vaig explorant poc a poc. Desprès de fer la visita de rigor i deixar-li unes flors blanc i blaves al meu avi em vaig endinsar en el cementiri observant totes aquestes curiositats que he comentat abans. Em vaig estar passejant amb una flor blava que finalment no li vaig deixar al meu avi i que em vaig guardar amb la intenció de tenir-la uns dies a casa i cuidar-la fins que la flor deixés de ser flor.

Desprès d'endur-me més d'una sorpresa veient nínxols, estatues, làpides i tombes vaig veure una de les tombes amb un detall que em va cridar molt l'atenció. Un dels nínxols on hi descansava una família estava decorada amb un escut de l'Espanyol. Fins i tot en el més enllà la gent vol estar aprop del seu equip. En aquella tomba hi vaig deixar també la flor blava que portava a la mà i vaig dir en veu baixa un "Visca l'Espanyol!" que de ben segur es va sentir en el nostre cel blanc i blau.

Aquest és el nínxol de la família espanyolista que amb orgull teníen allà el seu escut de l'Espanyol.

DESCANSIN EN PAU

Ens fem veure

Un del fet distintiu de ser de l'Espanyol és identificar-se fàcilment amb la imatge del perico. Tots (o casi tots) simpatitzem amb la figura que ens representa, molts de nosaltres de ben segur que tenim o hem tingut algn d'aquests animalets a casa i estic convençut que molts de nosaltres li hem posat el nom d'algún jugador. Oi? De fet, jo he tingut més d'un periquito i tots han portat noms de jugadors. Des de Tamudo, Arteaga a Coro i Valdo.

També és important la imatge que ha creat el club des de fa uns anys amb la imatge tan estilitzada del perico. Una imatge que es pot veure enganxada als cotxes, motos, cascs, carpetes i molts altres llocs. Barcelona n'està plena. Sense anar més lluny l'altre dia a la Diagonal anava amb el meu pare en moto i parats en un semàfor hi havía en filera 4 motos, inclosa la del meu pare, i les 4 motos portaven el distintiu del perico, algunes fins i tot al casc. És una manera senzilla i discreta de fer veure a tothom i cridar als quatre vents que som de l'Espanyol. L'altre dia a la universitat vaig veure una noia amb la carpeta plena de periquitos. També he vist taxis amb l'enganxina i fins i tot algún camió lluïnt la nostra simpàtica mascota. Cada vegada són més els que porten aquests adhesius i la cosa no ha de parar.

Per això des d'aquí encoratjo a tothom a que posi un periquito a la seva vida i se senti orgullós de pertànyer a la gran família blanc i blava.

Retirada?

Fa dies que no actualitzo el blog. I la veritat és que pel cap em passen molts temes per escriure, però no trobo el moment de fer-ho i quan el trobo tinc tanta mandra a sobre que no ho faig. L'altre dia vaig llegir un comentari de l'Emilio on comentava breument la retirada d'alguns blogs pericos. I a mi no m'agradaría per res retirar aquest blog. Sé que ha tingut etapes on l'activitat era setmanal i hi havia molt de moviment de posts i d'altres etapes, on he estat mesos sense dir la meva. Però ara mateix no vull deixar d'escriure aquí ni retirar-me de la blogosfera blanc i blava. De fet, era una idea que em va passar pel cap. Tenía pensat de fer un post despedida desprès de la inauguració de Cornellà - El Prat, però vaig trigar en escriure'l i desprès amb tot el que va passar vaig dir-me a mi mateix que per poc que pogués seguiría aguantant el blog i intentat que no és convertís en una autèntica "chatarra".

Serveixi aquest post com a punt d'inflexió per a tornar a activar una mica La Chatarra.

Alineacions

És bonic quan un equip passa a la història i tota una generació és capaç de recordar l'alineació que durant una o varies temporades han defensat el club. A l'Espanyol hi ha moltes alineacions per recordar, des dels 5 dofins fins a la Copa del 2000 passant per la UEFA del 88 i emocionant-nos amb els 11 jugadors que anys desprès ens van portar a la final de la UEFA per segona vegada.

Però de totes les alineacions la primera que jo recordo és la següent:

Amb el número 1: Toni

Amb el 2: Mendiondo

Amb el 3: Torres Mestre

Amb el 4: Herrera

Amb el 5: Pochettino

Amb el 6: Brnovic

Amb el 7: Francisco

Amb el 8: Roberto Fresnedoso

Amb el 9: Raducioiu

Amb el 10: Arteaga

i amb l'11: Jordi Lardín

Potser em falla la memòria i he barrejat jugadors però crec que no m'equivoco gaire. D'aquest equip el jugador que més admirava era en Pochettino i en Toni. Com ha passat el temps...

I vosaltres quina alineació recordeu?

Una història més...

Encara abatut per la notícia que ens acompanya aquests dies vull explicar una petita hisòria simbòlica que espero que serveixi d'homenatge al nostre etern capità.

El passat novembre s'em va presentar la possibilitat de fer de fisioterapeuta en un dels equips de futbol base femení de l'Espanyol. Vaig aconseguir el que per mi era un somni, una il·lusió i vaig entrar com a fisioterapeuta al Femení C. Allí em va sorprendre l'esforç de les noies per sobreviure en un esport marcadament masculí. Amb el temps i desprès d'alguns partits, entrenaments i situacions difícils a l'equip vaig anar agafant molta confiança i una gran estima per totes elles, algunes són com germanes per mi i ja formen part de la meva vida i ocupen un bon tros del meu cor. Amb elles he viscut rialles, plors, desil·lusions, esperances, mal humor, bromes, discusions...un munt de coses que han anat forjant entre elles i jo una relació molt especial. Amb tot això hi ha una cosa que sempre m'ha acompanyat als partits, el botiquí...on des del principi de començar portava una fotografía de l'equip. Ara aquesta foto i com a gest simbòlic descansa a la porta 21 del nostre estadi.

A partir d'ara tinc molt clar que seguiré inculcant els valors que transmet l'Espanyol i que cada dia veig amb més claredat, que són uns valors molt vàlids. Sempre he intentat transmetre a les jugadores els sentiments de sentir-se perico. Inculcar els valors que el meu pare m'ha transmés. Esforç, sacrifici, lluita, entrega, solidaritat, companyerisme, humilitat, apreci, orgull i per sobre de tota estimar aquesta "Força d'un Sentiment" que ha passat de generació en generació.

Serveixi aquest petit homenatge per recordar a un dels nostres, que ens ha deixat massa aviat però segur que el seu esperit ens acompanyarà per sempre més.

DESCANSI EN PAU EL NOSTRE ETERN CAPITÀ

Glòria als herois

EL CEL ÉS BLANC I BLAU

Tornem a casa!

De Sarrià tinc el record d'entrar amb el meu pare i sentir una emoció especial en el moment en que pujava l'escala que donava accés a les nostres localitats...i davant meu veia la tribuna i la gespa. El 2 d'agost estic segur que tornaré a tenir aquesta sensació, aquesta vegada però, serà a Cornellà, la nostra nova casa...

Aquesta foto la vaig fer recentment en una de les visites a Cornellà - El Prat. La foto és una petita mostra del que crec que reviuré a Cornellà i aquesta magnífica sensació de formigueig a la panxa en veure el camp i tota una afició entregada als colors blanc i blaus.

I vosaltres quines sensacions tenieu a Sarrià i quines espereu tenir a Cornellà?!

Yo, minoría absoluta

Nacho Julià publica para Sant Jordi un libro en el que narra su vivencias como militante blanquiazul, y que contiene un DVD en el que insignes pericos, como Santiago García (el socio número 1 del club), Raúl Tamudo, Tomás Guasch o Daniel Sánchez Llibre nos cuentan su historia de amor con el Espanyol.

El 15 de abril se pondrá a la venta en las tiendas oficiales del RCDE y en diversas librerías y kioscos de Barcelona el libro “Yo, minoría absoluta”, escrito por Nacho Julià y que incluye un DVD con el documental “Una història d’amor”, que también ha sido rodado y dirigido por este activista espanyolista. Los puntos de venta se detallarán a partir de ese mismo día en el blog, http://www.yominoriaabsoluta.es/, en el que también se abrirá un foro de opinión para que los aficionados opinen sobre los temas que esta obra somete a debate y para que puedan contar su particular historia de minoría absoluta y todas aquellas vivencias en blanquiazul que deseen compartir.

El libro está dividido en tres partes muy diferenciadas. En la primera Nacho Julià explica su trayectoria como militante perico, y como desde su más tierna infancia hizo un juramento de amor y lealtad hacia los colores blanquiazules y la minoría absoluta que sufrió en el colegio, trabajo etc. En la segunda narra algunos momentos claves de la historia reciente del club, como las finales de Copa o los partidos agónicos contra el Murcia y la Real Sociedad, pero desde la perspectiva de un aficionado de a pie, además de hacer un análisis de los estadios en los que el Espanyol ha jugado. Por último, analiza lo que considera “males del espanyolismo” y ofrece su visión sobre temas como el Fútbol Club Barcelona, el Real Madrid, los políticos, la prensa, la política ligada a nuestro club o los mismos pericos.

El DVD es un documental de 70 minutos que pretende explicar la vinculación de los aficionados blanquiazules hacia el Espanyol como si de una historia de amor se tratara. Sólo así se entiende la fidelidad y la pasión de los periquitos con su club, por más que históricamente les ha dado más disgustos que alegrías.

Durante todo el metraje diversos espanyolistas hablan sobre el vínculo que les une al sentimiento espanyolista y nos cuentan anécdotas y recuerdos desconocidos por la mayoría de socios. Intervienen en el documental: Santiago García (socio nº 1), Maria Bosch (ex secretaria dirección RCDE), Raúl Tamudo (capitán primer equipo), Tomás Guasch (subdirector diario AS), David Casamitjana (ex jugador RCDE años 50), Daniel Solsona (ex jugador RCDE años 70), Pau García (Penya L’Escollera), Daniel Sánchez Llibre (presidente RCDE), Ramon Condal (vicepresidente RCDE), Juan Terrats (El Periódico de Catalunya), Ferran Martorell (ex presidente RCDE), José María Calzón (delegado primer equipo), Òscar Pitarch (ex vicepresidente FCPE), Óscar Barberán (ex conseller RCDE), Mireia Flores (departamento comunicación RCDE), Eduard de Batlle (RAC 1), Bea y Merche Perelló (Grupo Bonanova), Cecilia y Florència Muñoz (Infantil B RCDE) y Sara Ariza (Eternos).

Los co-editores de estas dos obras pericas son el mismo Nacho Julià y el periodista Sergio Fidalgo. La presentación a la prensa se hará el miércoles 15 de abril tras el entreno en la ciudad deportiva, y la presentación ante la afición perica se hará ese mismo día a las 20:00 h en el local de la Penya Eternos, el bar Everest (calle Santuario, 57, en el Carmelo). Se hará una segunda presentación en la ciudad de Barcelona el sábado 18 de abril, a las 12:00 h, en el local de la GPE Manigua (Desfar, 25, zona Pl. Virrey Amat).

Nacho Julià ha sido fundador de grupos espanyolistas como La Curva, Pericos Moteros, Eternos o la Plataforma Cien Razones. También formó parte del equipo fundacional del portal Pericosonline.com y de Espanyol TV. Ha sido directivo de la Federació Catalana de Penyes y ha colaborado en diversos medios, como los diarios El Mundo Deportivo y AS, la revista 23 perico, el programa de radio Sin concesiones (RKB) y la tertulia televisiva La Ronda (Canal Català). Es socio del RCDE desde 1986.