L'altre dia vaig fer una visita al cementiri de Sant Andreu, allí hi descansa el meu avi matern, al qual no vaig conèixer però sempre he sentit molta estima cap a ell. Era culé i un apassionat del futbol segons m'explica la meva mare i la meva àvia. Sempre diuen que de ben segur s'hauría canviat de colors futbolístics per poder compartir aquesta passió del futbol amb el meu germà i amb mi.
Aprofitant un matí que tenía lliure vaig anar fins al barri de Sant Andreu per visitar la tomba del meu avi, haig de reconèixer que els cementiris són un lloc que em fan una mica de por, però un cop a dins m'agrada visitar-los i fixar-me en tombes magníficament decorades, frases lapidaries que no deixen indiferent a ningú, detalls que hi ha a les parets, les tombes dels jueus etc etc. En definitiva, un món desconegut que vaig explorant poc a poc. Desprès de fer la visita de rigor i deixar-li unes flors blanc i blaves al meu avi em vaig endinsar en el cementiri observant totes aquestes curiositats que he comentat abans. Em vaig estar passejant amb una flor blava que finalment no li vaig deixar al meu avi i que em vaig guardar amb la intenció de tenir-la uns dies a casa i cuidar-la fins que la flor deixés de ser flor.
Aprofitant un matí que tenía lliure vaig anar fins al barri de Sant Andreu per visitar la tomba del meu avi, haig de reconèixer que els cementiris són un lloc que em fan una mica de por, però un cop a dins m'agrada visitar-los i fixar-me en tombes magníficament decorades, frases lapidaries que no deixen indiferent a ningú, detalls que hi ha a les parets, les tombes dels jueus etc etc. En definitiva, un món desconegut que vaig explorant poc a poc. Desprès de fer la visita de rigor i deixar-li unes flors blanc i blaves al meu avi em vaig endinsar en el cementiri observant totes aquestes curiositats que he comentat abans. Em vaig estar passejant amb una flor blava que finalment no li vaig deixar al meu avi i que em vaig guardar amb la intenció de tenir-la uns dies a casa i cuidar-la fins que la flor deixés de ser flor.
Desprès d'endur-me més d'una sorpresa veient nínxols, estatues, làpides i tombes vaig veure una de les tombes amb un detall que em va cridar molt l'atenció. Un dels nínxols on hi descansava una família estava decorada amb un escut de l'Espanyol. Fins i tot en el més enllà la gent vol estar aprop del seu equip. En aquella tomba hi vaig deixar també la flor blava que portava a la mà i vaig dir en veu baixa un "Visca l'Espanyol!" que de ben segur es va sentir en el nostre cel blanc i blau.
Aquest és el nínxol de la família espanyolista que amb orgull teníen allà el seu escut de l'Espanyol.
DESCANSIN EN PAU
.JPG)
10 comentaris:
PD: He difuminat els noms i els números que surten al nínxol.
Allò que estima un és el simbol que l'acompanya per sempre.
Quasimodo
Hola Guim. Yo, que por desgracia me he hecho un asiduo a visitar cementerios en los últimos 3 años, también suelo fijarme en la decoración de nichos y tumbas. Y es más, siempre he pensado que en la mía, de aquí a muchísimos años, espero, también me gustaría que hubiese un escudo del Mágico.
Eso si, a mi los cementerios nunca me han dado miedo, sino mas bien una sensación de fragilidad al ver lo efímero de nuestra existencia.
Un saludo.
La làpida del nínxol a on està enterrat el que fora jugador de l'Espanyol Canito també té un escut del nostre estimat club.
Quasimodo
A casa meva gairebé tothom vol que se l'incineri. Jo no, jo sempre he volgut que quan m'arribi l'hora, se m'enterri, com s'ha fet tota la vida. I al cementiri de Montmeló, poble d'on sóc fill. Si després de tot això, qui m'enterri (espero que siguin els meus fills i néts) té la bondat de deixar un escut de l'Espanyol al nínxol, llavors podré dir que seré completament feliç a l'altre món.
Sense ànim de molestar a cap perico, perquè als culers m'es ben igual, explicaré un acudit.
Un avi s'està morint i els néts li demanen l'última voluntat... que em doneu de baixa de l'Espanyol i em feu soci del bar$a... però avi, tota la vida perico i ara... que sí, que si algú s'ha de morir que sigui avans un del bar$a que de l'Espanyol!!!
Quasimodo: I l'Espanyol és un simbol important en les nostres vides.
Emilio: A mi me dan miedo, pero también tengo esta sensación que comentas de fragilidad. Al final todos acabamos igual.
Quasimodo: Cert, i més d'un perico peregrina a la tomba del genial jugador per honrar la seva memòria.
Història i tradició: Ei! Però pensa que si t'incineren et poden deixar descansar eternament a Cornellà - El Prat, clar que si t'enterren sempre pots posar un escut de l'Espanyol al marbre del nínxol, cosa que té el seu encant.
Anònim: Tota una vida aguantant per acabar sent un culé? Jejeje! L'acudit està bé per fer enrabiar als culerots, però jo prefereixo morir sent perico. Salutacions!
Benvolgut Guim,
El meu avi patern, pel qual ens ve tota la tradició perica, també és enterrat al cementiri de Sant Andreu, on em consta que també n'hi ha molts d'altres.
La mort l'hem d'agafar com una cosa natural i l'hem d'afrontar com a tal, encara que molts cops ens costi assumir-la, sobretot quan es tracta de familiars propers o amics als quals tenim molta estima.
Per qüestions familiars al meu pare no li se va voler posar l'escut gravat a la làpida però jo cada cop que vaig a visitar-lo i parlo amb ell li porto un escut fet de flors. Era una de les coses que més estimava i que no li va fallar mai. He tingut la gran sort que tothom ha respectat aquestes flors, doncs no hi ha vidre i m'esperava més d'un cop trobar-les trinxades, però la gent sembla que es respectuosa amb aquestes coses i puc seguir-les portant sense cap tipus de problemes.
En definitiva, crec que és un tema que s'ha de tractar amb total normalitat perquè sabem que tard o d'hora tots ens trobarem en algun lloc o altre.
El cel és blanc-i-blau i ple d'angelets que vetllen per nosaltres.
Visca l'Espanyol!!!!!
Anònim: Si, és un tema que tard o d'hora tots el viurem, tant en les nostres persones més properes com en nosaltres mateixos. I gran gest per portar un escut de flors al teu pare. Estic segur que des del cel blanc i blau segueix amb passió a l'Espanyol. Una abraçada!
Article escrit des del fons del cor, d'un cor encara jove i innocent però ple de bondat. De porc i de senyor se'n ve de mena i en aquest cas està claríssim que els teus pares han de ser tot uns senyors.
Una abraçada perica.
Publica un comentari a l'entrada