A casa meva tenim una llarga tradició d'espanyolisme. El primer va ser el meu avi, que durant la postguerra vivia el futbol com a via d'escapament de totes les penúries que l'envoltaven.
Ell, amb els seus 2 germans anaven a Sarrià i al camp de Les Corts a veure els partits de futbol. El meu avi simpatitzava amb l'Espanyol però també gaudía amb el Barça, fins que es va decantar per l'equip de l'Avinguda de Sarrià. Aquí va començar la seva militància blanc i blava. Aquesta passió la va transmetre al meu pare, que ja des de ben petit es declarava obertament perico. Tota la família del meu avi, des de germans a cosins i nebots són pericos i per ara no hi ha cap ovella negre que s'hagi posicionat com a culé a la família.
Aquests valors i aquesta estima per l'Espanyol va arribar a la meva generació on jo vaig seguir amb aquesta meravellosa nissaga. Per això quan vaig al camp penso en el gran esforç del meu avi i del meu pare, que com tans d'altres han ressistit i lluitat per aquest gran club. Són aquestes coses les que em fan sentir orgullós de la meva família, bé, de les meves famílies, perqué l'Espanyol també és com una família.
Aquests és un dels episodis que em fan sentir viu i que m'omple i el que millor defineix tot aquest sentiment és aquella estrofa de l'himne que diu:
(...) "D'avis a néts en noble nissaga
som una sola generació
el cor encès i la ment molt clara
fidels sempre l'Espanyol" (...)
.JPG)
