Aquesta és la fotografía que en Radu va signar gràcies a l'esforç i paciència del meu pare.
30.10.09
Raducioiu i el rotulador del meu pare
29.10.09
El paper de la dona en el món del futbol
El paper de la dona en el món del futbol
La dona forma part del món del futbol de manera inherent. Font de vida, d’inspiració i d’espiritualitat té la fortuna de poder tenir fills amb l’ajuda de l’home, evidentment. Però la mare és qui el porta a dins i el lligam amb els seus fills és més estret.
D’un temps cap aquí cada cop són més les dones que s’han aficionat al futbol, i, concretament a l’Espanyol. De fet, som un dels equips amb més sòcies de la lliga. El futbol femení ocupa ara un lloc important en el nostre club i són diverses les presidentes de penyes blanc-i-blaves. Tot això és una mostra de normalitat en la nostra societat ja que fa anys això hagués estat un fet totalment impensable.
Les dones periques són apassionades, fanàtiques, enteses en el món del futbol; ja no es mira el comentari futbolístic d’una dona com una cosa d’estar per casa sinó que es respecta i se li té tota la consideració que es mereix.
Però encara hi ha camps on el paper de la dona és inexistent: en el camp de la directiva poques dones hem vist (Anna Maria Fusté o Julia Garcia-Valdecasas -ACS-); tampoc veiem dones fisioterapeutes, àrbitres, entrenadores, caps de premsa, etc, etc. I és que el mon del futbol ha passat de ser un àmbit estrictament masculí a un terreny on la dona té un paper important i l’ha de seguir tenint amb total normalitat.
És cert que els jugadors són homes però han nascut mitjançant una dona, tenen dona, germanes, filles, tietes, etc.
Gràcies Anna Maria Fusté, Julia García-Valdecasas (ACS), Maria Bosch i tota una llarga llista de dones que també han posat el seu granet de sorra.
I com diu un dels eslògans del 75è aniversari: Visca l’Espanyol i la mare que ens va parir!!!!!
24.10.09
Als que ja no hi són
Aprofitant un matí que tenía lliure vaig anar fins al barri de Sant Andreu per visitar la tomba del meu avi, haig de reconèixer que els cementiris són un lloc que em fan una mica de por, però un cop a dins m'agrada visitar-los i fixar-me en tombes magníficament decorades, frases lapidaries que no deixen indiferent a ningú, detalls que hi ha a les parets, les tombes dels jueus etc etc. En definitiva, un món desconegut que vaig explorant poc a poc. Desprès de fer la visita de rigor i deixar-li unes flors blanc i blaves al meu avi em vaig endinsar en el cementiri observant totes aquestes curiositats que he comentat abans. Em vaig estar passejant amb una flor blava que finalment no li vaig deixar al meu avi i que em vaig guardar amb la intenció de tenir-la uns dies a casa i cuidar-la fins que la flor deixés de ser flor.
Aquest és el nínxol de la família espanyolista que amb orgull teníen allà el seu escut de l'Espanyol.