És un terme molt dur...però tots l'hem viscut alguna vegada. El fracàs, alló que volem evitar de totes les maneres però que tot i així acabem patint sempre. Realment ser de l'Espanyol et fa veure el món des d'una órbita totalment diferent, et permet observar el que dia a dia és més comú viure...i malauradament, el fracàs sempre apareix per una banda o altre.
Hi ha dies en que el més important és l'Espanyol, n'hi ha d'altres que no...avui és un dia d'aquests, on tot és igual, no importa res i cap cosa és important. Avui és un d'aquells dies, on veritablement m'és igual si en Rufete està lesionat, si el partit de Copa va ser un desastre o si algún dia podrem gaudir d'un camp propi. M'he adonat que per sobre de l'Espanyol (al que li dec part de la meva il·lusió per sentir-me viu) hi ha coses que m'afecten molt més i que realment sense aquestes coses i petits detalls no som (o més ben dit, no sóc res)...
I ja em perdonaràs però no puc seguir...continua tu sol, sé que ara estàs bé però em fa mal el cor de pensar que no t'estimo com abans...perdona'm Espanyol...durant un temps no estaré al teu costat, com he fet dia si i dia també durant molts i molts anys...però tot i pensar que mai diría això, no em puc amagar...continua sol perqué jo t'abandono!
Crec que he triat un bon moment per fer-ho perquè ara estàs bé, i encara que a Montjuic només siguem 7000 incondicionals...no crec que em trobis a faltar. Deixaré la meva bufanda penjada darrere la porta, com sempre, però aquesta vegada no l'agafaré els diumenges per demostrar-te que t'estimo, que t'animo i que m'és ben igual el que em diguin els altres perquè jo tinc una fe cega en tu...deixaré el carnet (que amb tan d'orgull porto a la cartera)...el deixaré en un racó de l'habitació i també desenganxa-re les imatges dels dies passats en que celebrabem junts aquell gol del Tamudo o la Copa que ens va apropar a les estrelles...ho sento, ho sento en la meva ànima i em fa mal el cor de veure que ara per ara no hi ha res que puguis fer.
No és culpa teva, però són masses coses, que em limiten i no em permeten seguir endavant. Avui quan tornava a casa he tornat a sentir aquella sensació que vaig tenir a Glasgow...la pluja queia i jo em mullava però tot m'era absolutament igual...doncs això. Que la pluja cau i si em mullo m'és igual...
Només et puc dir una cosa: T'ESTIMO però ara mateix no puc seguir al teu costat...ho sento...haig d'abandonar! Ni que sigui per un temps...pensa que tornaré al teu costat com abans, però ara no puc.