Els jugadors de l'Espanyol sempre han estat els referents més propers, el primer ídol que vaig tenir va ser el davanter Escaich, amb els anys em vaig adonar que fallava bastant però el meu desconeixement futbolístic em feien veure en ell un crack mundial.
Després n'he tingut altres com Jordí Lardín, Toni, Ouedec, Cavallero, Soldevilla o més recentment Pochettino, Zabaleta i Tamudo.
Però si haig de triar em quedo amb un dels que més he admirat, aquest ha sigut el gran Moisés Arteaga, un home que no deixava indiferent a ningú i a vegades era l'objectiu de les crítiques del tribuneros de Sarrià. Per mí era un crack mundial, amb una cama esquerra exquisita i una tècnica impressionant, de fet quan jugàvem a Sarrià em posava ben aprop de la banda per poder veure'l bé i enviar-li crits d'ànim. Després a Montjuic gaudia sempre amb aquelles jugades per la banda, amb les bicicletes que de tan en tan deixava anar o amb els gols de mestre que feia.
Fora del camp també era un home entranyable, ja que en alguna ocasió l'havia saludat i comentat que m'encantava i sempre tenía una gràcia especial per dir les coses.
La seva samarreta amb el 19 a l'esquena i la imatge de l'Arteaga com a capità del centenari aixecant la Copa són coses que encara van fer més gran la llegenda d'aquest modest jugador, per mí el millor. I com deia aquella pancarta: Haga Arte Arteaga!
I quins van ser o són els vostres ídols?!
.JPG)
19 comentaris:
Mis tres idolos fueron Losada, Valverde y Soler. Tras volver el primero al Madrid y fichar los otros dos por la peste, dejé de tener idolos para siempre. Desde entonces, temporada 88/89, a los futbolistas los admiro y respeto por saber hacer mejor que yo algo que me encanta, como es el jugar a fútbol. De ahí a idolatrarlos va un buen trecho.
P.D. El comentario suprimido es mío. Se me había escapado antes de tiempo.
Si 3 jugadors han marcat la història de l'Espanyol són aquests:
1) DJ Alfred Argensó
2) Monsieur Alain Boghossian
3) Kevin Bobson
I per últim recordar que si Raúl Tamudo (lector de la revista Ejcape de la Vanguardia i gran amant de los güebos fritos con patatas) és pq no va passar la revisió mèdica amb el Glasgow Rangers, pq de no haver estat així ja ho tenien tot llest per marxar, hasta los perros i tó.
Toni Velamazán i Jordi Cruyff no van desentonar, però potser Grégory Vignal ho va fer millor. Us ho deixo a la vostra elecció.
Cristòfor Barceló
Jo mai he sigut de tenir idols, simplement m'encantaba el nostre equip en general. Però vaig tenir epoques q potser un jugador m'agradava perquè era guapo (DeLucas, Mora, Morales) però la seva calitat com a futbolista era bastant discutible! al principi , i realment no recordo perquè, m'encantaba Raducioiu i en Lardín, Toni Jimenez, i bueno... ara, molts, Tamudo, Pochettino, Jarque, Zabaleta, Coro (aquell gol... buf...)
Arteaga era bo, recordo poques coses però bueno... el meu cosí sempre es fotia amb ell!
Petons!
i fins diumenge!
;)
Aida
Emilio: Si, yo siempre he pensado que si uno de estos jugadores a los que admiro ficha por el Bar$a me llevaria un tremenda desilusión. Un saludo!
Cristòfor Barceló: El millor és agafar-s'ho amb humor. Però tot i nombrar la "flor y nata" de l'Espanyol t'has oblidat d'altres cracks com Bastía, Casartelli o Wome (altrament conegut com Womerto Carlos).
En aquest grup no faría constar a Velamazán ja que mentre defensava la blanc i blava ho va fer molt bé i era un jugador que la gent apreciava.
Aida: Això dels jugadors guapos...a mi em passa amb les noies del femení! Jejeje!
I diga-li al teu cosí que no es passi amb l'Arteaga ! ;) 1 petò!
A mi no m'agrada el futbol, però sóc simpatitzant de la Penya. Guay el blog! A seguir així!!!
Ei qué pasa bones Guim!
Doncs jo sóc de la Generació Raúl Tamudo, aixì que només et puc dir que l'ídol de la meva infància va ser Raúl Tamudo, i encara ho és. totes les samarretes de l'Espanyol (inclosa la que em vaig comprar ahir) han dut el "23" a la esquena, amb l'excepció de la primera que em van regalar quan tenía 8 anys que va ser la del Centenari.
He arribat tard per comentar l'anterior entrada, però és un tema que ens ha marcat tant que no em puc evitar el fer menció. Jo crec que els mestres molt sovint són molt pitjors que els alumnes, tot i que al ser l'únic al final t'acaben agafen estima i t'ho diuen més per fer l'acudit que per res més, a mí això última ja m'agrada que m'ho diguin ja, jejeje. Però sí, és una miqueta complicat, sobretot per les edats en que tenen lloc aquestes situacions.
Salut!
magic_allstar: Benvingut al blog! Visca l'Espanyol i Força Penya!
edu_rcde1900: Bones! Els de la generació Tamudo som els més privilegiats perquè hem viscut els millors anys del club.
I ser perico a l'escola té la seva gràcia, perquè som diferents. Salutacions!
yo soy bastante joven y no tuve el privilegio de ver a muchos idolos en accion. Por lo tanto, me quedo con dos de la última generación: Pchettino y Zabaleta. Aunque también destaco a Lardín y Benitez por lo bien que me ha hablado mi padre de ellos. Saludos!!!!
El meu primer ídol va ser Jordi Lardin. Va ser el primer nom que em vaig posar a una samarreta. Quan va marxar amb els colcohneros, vaig dir que mai més em tornaria a posar un nom a una samrreta... però l'any passat vaig decidir posar-m'hi el de Tamudo. Per què? Perqué és un Déu per a tots nosaltres.
A part d'ells dos he tingut simpaties per altres jugadors (Pacheta, Poche, Raducioiu, Pandiani, Zabaleta, Francisco, Benitex, Posse, etc) però cap d'eels com amb en Lardin o en Tamudo. Salutacions!
Pericoscopio: Pochettino ha sigo un grande, se fue y volvió para salvarnos. Siempre Mauricio!
Un saludo
Spitfire: En Lardín era impressionant però al fitxar per l'Atlético i patir aquell accident de cotxe ja no va ser el mateix.
I un dels meus ídols també va ser Pacheta. Pacheta Selección!
Ens veiem
El meu ídol era Argensó. No per la seva gran qualitat sinó pel seu caràcter. Actualment és Coro, tot i que és criticat injustament per part de molts pericos. També m'agrada Riera i com no, Raul Tamudo.
Salutacions.
Albert: Argensó era tot un personatge, estava una mica grillat però era bon porter, llàstima que a vegades se li anava la olla!
Jo vaig gaudir del joc d'en Solsona i de l'Ortíz Aquino. Quins jugadors. En Solsona no era gaire valent pero tenis un toc que no he vist mai més.
Quasimodo: El meu pare també diu que en Solsona era un jugador molt bo.
Jo sense ser perico recordo entranyablement a tot l'equip de la final de la UEFA de Leverkusen, especialment els noms d' N'Kono, Soler, Losada, Valverde, Pichi i Lauridsen.
Entre els més actuals, es evident que Tamudo i m'agradaba molt Iván Helguera.
Els jugadors més admirats per mi, lluien altres colors. Rush, Barnes, Houghton, John "Aldo" Aldridge, Beardsley i King "Kenny" Dalglish, al qual encara el vaig veure jugar fent funcions de jugador-entrenador.
Encara que el més gran per mi es El Diego (10).
Aprofito per felicitar-vos (o no, depent de com s'ho miri cadascú) per la convocatòria de 2 espanyolistes per a la sel.lecció espanyola. Riera i Luis Garcia.
Stubbins: Tot i que per mi no són idols, del Liverpool en destaco a 2 que m'agraden molt, Carragher i Agger. You'll never walk alone!
Només volia escriure unes línies per dir-li al seu lloc realment genial! He estat buscant aquest tipus d'informació per un llarg temps .. No sòl contestar als missatges, però jo en aquest cas. WoW gran fabulós.
Publica un comentari a l'entrada