Benaventurat perico, felicitats; tu ets la Catalunya real!

Fa uns dies vaig llegir un interessant article a Pericosonline, en Xavi Salvatella parlava sobre la Catalunya real i el que representa l'Espanyol. Em vaig identificar molt amb tot el que deia i aprofito per penjar aquí l'article.

Benaventurat perico, felicitats; tu ets la Catalunya real!
Aclaparat, encara avui, per les exemplars declaracions d’integració de les noves i caríssimes incorporacions del rival ciutadà, em proposo –un cop més- a predicar en el desert. I és que em fa sonar el flabiol –per no dir-ne d’altra- que, malgrat la potència mediàtica de l’imperi propagandístic del Barcelona, ningú s’alci per dir que és fantàstic que l’assalariat Yaya vulgui aprendre català però que el país no pot seguir fent el ridícul d’aquesta manera; o sigui, donant importància cabdal a falsos titulars parits en la taula de treball d’un cap de premsa amb la lliçó de la defensa de la causa difusa molt ben apresa.I és que és en aquests termes en els que la reflexió a nivell intern es fa un cop més improrrogable. Per què som incapaços de vendre satisfactòriament la marca Espanyol si ella és, a dia d’avui, qui millor representa la Catalunya real? I sinó, veiem-ho en uns prescindibles però diàfans exemples. Qui millor que l’Espanyol simbolitza en l’esport els problemes dels joves del país per accedir a una casa pròpia i deslliurar-se de lloguers que ofeguen? Qui millor que l’Espanyol per a identificar-hi, mitjançant les escales mecàniques que no tiren, els trens que no surten avui, i demà tampoc? Som la Catalunya real. La que vota fragmentada en moltes opcions polítiques i la que no vota. La que parla en català, en castellà, o en el que li rota. La que accepta a tothom i no es mira als de l’altre barri per sobre l’espatlla. La que té en l’esport un reclam de sentiment esportiu (què sinó) i no una espècie d’absurditat per veure-hi en el seu equip un exèrcit invisible de la terra. Benaventurat perico, felicitats. Som la Catalunya real, som la Catalunya real, assimila-ho d’una vegada. Assimila-ho perquè això és un tret característic molt favorable, un actiu pel demà del tot important. Ara només falta que, com el país, paris de queixar-te, et miris al mirall, t’agradis, i surtis al carrer a canviar les coses. A dir-li al món que l’Espanyol, i per tant tu, sou la Catalunya real. I que es deixin estar de micros automàtics, que ja no cola. I que el futur és nostre. Els hi agradi o no. A ells i als seus nous fills de la Moreneta amb dret a proclama fàcil, però no a convèncer-me a mi, fill de la terra, perico per decisió. Valen?

Xavi Salvatella