La difícil vida de l'estudiant perico

Els nens poden arribar a ser molt cruels i més si es troben davant d’un perico.
Quan jo era petit i cursava segon de primària havia d’aguantar els comentaris i bromes dels nens de la classe, era ben típic sentir com cantaven allò tan original de "A 2a oé!" i com aconseguien treure’m de polleguera amb els seus insults impropis per a nens de 8 anys. Segurament els nens que tan m’increpaven i que demostraven una desmesurada estima envers a l’altre club de la ciutat em tenien enveja, perquè ells no havien trepitjat mai el camp del seu equip i ni tan sols coneixien part de la seva trista història. En canvi jo, anava cada diumenge a gaudir del futbol a Sarrià, em coneixia a tots els jugadors i sempre em feia fotos amb els meus ídols.
Un dilluns plujós desprès d’una gran jornada per a l’equip espanyolista i dolenta per als veïns, els nens de la classe em van rebre sense insults, van passar a l’acció i l’objecte de la seva ira va ser el meu paraigües blanc i blau. No van parar fins a deixar-lo inservible mentre proferien un munt de disbarats contra el meu estimat club i mentre m’empentaven per tota la classe. Aquell dia estava ben disgustat, vaig arribar a casa plorant i dient-li al meu pare que no volia ser de l’Espanyol perquè els nens de la classe em pegaven, el meu pare em va dir que em fes del Barça i així no tindria aquest problema. Jo, lluny de decebre al meu pare i decebre’m a mi mateix vaig agrair profundament als brètols de la meva classe totes aquestes humiliacions i des d’aquell dia que m’omple d’orgull pertànyer a la família espanyolista.

Aquell punt d’inflexió va servir per a reaccionar davant les accions més típiques d’un hooligan que d’un nen de primària. Recordo amb nostàlgia el dia en que l’Espanyol va guanyar contundentment la Copa Catalunya per 5 a 1 contra aquell equip dirigit per Johan Cruyff . A l’endemà vaig entrar a l’escola amb la meva samarreta de l’Espanyol i tot eren mirades d’odi i ràbia, el meu somriure era com la pitjor de les bufetades o el més gran dels insults. A partir de llavors les coses van començar a canviar i era molt divertit veure com un grup de 10 valents blaugranes no podien amb un humil perico.

A partir de llavors les classes no eren el mateix, es mantenia un tens respecte cap a l’Espanyol i els nens es comportaven prou bé. Aleshores em vaig trobar amb un cas ben curiós, ja passats uns anys quan feia cinquè de primària els dilluns no havia d’aguantar els comentaris impertinents dels companys de classe, qui m’increpava i deixava anar "perles" contra l’Espanyol era una de les professores. Això em va deixar terriblement al·lucinat perquè no era normal veure entrar a la agradable i respectable tutora i dir "felicitats a tots menys al Guim, perquè el Barça va guanyar i l’Espanyol va tornar a perdre". Com aquestes i van haver moltes més.

Una vegada en unes colònies a Girona va entrar a l’habitació abans de que marxéssim a dormir i en veure que jo lluïa un pijama de l’Espanyol va exclamar "quin pijama més lleig, però és normal, és de l’Espanyol". Les meves queixes i fins i tot les explicacions que demanaven els meus pares no van servir de res perquè sempre m’havia d’escoltar les tonteries d’aquella senyora que ens havia d’educar i formar com a persones.

Afortunadament va acabar el curs i vaig arribar a la ESO. L’institut era un món nou i allí vaig esclatar definitivament contra la opressió culé, amb 13 anys i en aquell procés d’avanç cap a l’adolescència on els nens fan el gamberret i no es callen la boca jo defensava sempre el meu equip i no m’amagava mai dels meus colors.
Aquell any l’Espanyol va conquerir la Copa i jo vaig tenir el privilegi de viure aquella final en directe, el dilluns següent vaig anar ben cofoi amb la samarreta del club i ja de camí a l’institut vaig sentir com un senyor des d’una furgoneta m’insultava. Jo, ofegat encara d’alegria li corregia les seves paraules "s’ha equivocat senyor! No sóc un cabró, sóc un campió!".
A classe tots els professors, companys i amics em felicitaven mentre recordaven el gol de murri que havia fet en Tamudo.
Bé, tots els professors no em van felicitar, la de matemàtiques, una dona murciana, obertament declarada seguidora del Barça que portava més de trenta anys vivint i treballant a Catalunya i era incapaç de pronunciar una sola paraula en català em va dir que no es podien portar samarretes d’aquest tipus a classe. Jo cansat de les matemàtiques i sobretot de la professora vaig dir "si la gent porta samarretes de l’altre equip de la ciutat i ningú els hi diu res crec que tampoc m’ho han de dir a mi i més avui que som campions". Aquestes paraules la van deixar bocabadada i com a càstig em va fer sortir a la pissarra per resoldre unes equacions.

Situacions i vivències com aquestes han anat forjant dins meu aquest espanyolisme i els atacs per part de nens o professors han aconseguit refermar els meus sentiments i posicionar-me de manera clara davant dels meus principis.

Per tot això i més, dono les gràcies als companys de classe que tan van fer pel meu espanyolisme.