A continuació podeu llegir l'article que vaig escriure per l'últim número de la revista 23Perico, un especial dedicat a Raul Tamudo.
Un dels nostres
No explicaré qui és en Tamudo, ni cap dels 129 gols que ha marcat a la lliga amb l’Espanyol, ni els 340 partits que ha disputat defensant la blanc i blava, ni cap detall de la final de Mestalla amb el seu gol de murri, tampoc parlaré de la final a Madrid on va obrir el marcador i ens va guiar cap a la quarta copa del rei de la nostra centenària història. Ni res de les cel·lebracions donant-li petons a l’escut com faríem molts de nosaltres. No parlaré de les llàgrimes que el van acompanyar en el seu viatge cap a Glasgow ni de l’alegria que va sentir al retornar de la seva visita amb el doctor del Rangers. Ni de com plorava quan ens vem salvar en l’agònic final de lliga davant la Real Sociedad. Tampoc esmentaré les imatges que em venen al cap d’aquell famós Tamudazo, i del silenci posterior d’uns i els crits d’eufòria d’altres. De gols impossibles com aquell que va fer a Balaidos la temporada 2003 - 2004 o la magnífica jugada que es va inventar per marcar-li al Sevilla en un partit del 2006.
Explicaré que ha significat per mi en Tamudo. Un orgull, un lluitador que mai ha baixat els braços. Sempre conduint l’equip en els bons i no tan bons moments, amb un esperit de superació acollonant, i exprimint totes les seves forces per aconseguir deixar el nom de l’Espanyol el més amunt possible. Discret, sense paraules, un noi reservat i fins i tot tímid però que al camp s’ha deixat anar, s’ha mostrat valent i encoratjador i ha omplert d’orgull a tot l’espanyolisme.
Desprès d’anys aguantant bromes i la superioritat amb el nostre rival ciutadà en Tamudo ha ajudat a tota una generació, fent que els nens vagin contents a classe, mostrin ogullosos les seves samarretes de l’Espanyol amb el dorsal 23 i tinguin un jugador amb el qual identificar-se. Els seus gols han donat diumenges d’alegria a tota una generació, dilluns de tranquil·litat a molts nens que estan en minoria a les seves classes, a molts treballadors que a la feina han d’aguantar als rivals més prepotents i a moltíssims avis que desprès d’anys de patiment veuen en Tamudo un dels símbols més importants de l’Espanyol.
Callat i noble, ha parlat al camp durant anys tot i que sempre hi ha hagut detractors de la seva feina i de la seva posició al vestuari. Ha rebut moltes acusacions injustes per part d’ignorants que no són capaços de reconèixer el joc i el saber estar d’un jugador d’origen humil i combatiu. Ens ha representat de luxe sempre que ha anat convocat amb la selecció espanyola i ha estat conegut i reconegut pels nostres rivals. Home mediàtic i imatge del club. Els equips contraris sempre han mostrat temor quan en Tamudo estava en punta i amb la pilota als peus avançava cap a porteria. Ha provocat penals, targetes, faltes, expulsions i ens ha deixat un cúmul d’accions dignes d’un gran jugador.
Elogiant la seva figura em quedo amb un partit a Alacant jugat el setembre de 2002. L’equip entrenat llavors per Juande Ramos disputava una eliminatòria de copa a partit únic. Ens van eliminar amb un just 1 a 0. Ni Boghossian, Xavi Roca. Maxi “La Fiera” Rodríguez ni d’altres “cracks” que s’havien fitxat per a lluitar per Europa van aconseguir vèncer a un equip que transitava per 2ª B sense pena ni glòria.
Jo estava present al Rico Pérez per veure aquell partit. La decepció va ser força gran, ja que per història i jugadors hauríem d’haver passat aquella eliminatòria, però ja se sap, el futbol és així, no hi ha rival petit i tots els tòpics que es puguin aplicar. A l’acabar el partit l’autocar esperava als jugadors a l’entrada del camp. Cares llargues, mirades perdudes i pocs comentaris. L’únic que es va apropar a nosaltres va ser el capità d’aquell Espanyol. Un noi de Santa Coloma que ja feia temporades que ens havia enamorat amb els seu estil de joc. Ens va firmar i es va fer una foto amb nosaltres i va donar les gràcies als presents, que com a molt seríem deu persones les que ens haviem desplaçat i haviem estat aguantant aquell espectacle futbolístic aburrit i pesat.
Només pel detall d’aquell noi de Santa Coloma ja va pagar la pena fer tants quilòmetres. No costava res firmar uns autògrafs i posar bona cara davant d’una afició que mai abandona al seu equip. I això és el que va fer en Tamudo. I si ja l’admirava, des d’aquell dia que encara el vaig admirar més. Perquè em va omplir d’orgull el seu gest honrat i sincer.
I amb detalls d’aquests, saludant, fent-se fotos amb la gent, parlant bé de l’afició, encoratjant als pericos amb els seus gestos des del camp s’ha guanyat el cor de tots nosaltres.
L’altre dia, davant d’Osasuna es va despedir de tota la gent que l’ha animat, que ha plorat d’emoció i cridat d’alegria amb els seus gols, que ha protestat amb les faltes que ha rebut, que ha somrigut davant de la ira de molts rivals que no han sabut encaixar les derrotes. Sempre serà un dels nostres i sempre recordarem amb orgull els bons moments que hem viscut amb en Tamudo al camp i totes les jornades de glòria que ens ha donat. I d’aquí segur que passarà a l’olimp de l’espanyolisme, al més gran altar blanc i blau, a la memòria de tots els pericos que només tenen paraules d’agraïment cap a Tamudo.
Guim GG
Soci 3914
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.JPG)
