Joan Vilà Reyes

L'Anna, una gran espanyolista i millor amiga m'ha fet arribar un text que ha sortir del seu cor sincer i tendre. Aquí relata una petita història del President Joan Vilà Reyes.

Ha mort Joan Vilà Reyes, expresident de l’Espanyol. Em donen la noticia i em quedo sobtada. Havia sentit a parlar molt d’ell, sobretot mitjançant el meu pare. Per uns moments penso i recordo tot allò que m’havien explicat, però de totes les coses em quedo amb dues: que havia estat un dels millors presidents que haviem tingut, juntament amb Manuel Meler i que s’havia comès una gran injusticia contra ell.
S’han escrit moltes coses d’ell; el món de l’espanyolisme, sobretot aquella part que porteu més anys fidels als nostres colors de ben segur que coneixeu tota la història. Jo encara no havia nascut però sentia, de la mateixa manera que amb qualsevol persona, que no personalitat, fidel al nostre club ens deixa, una pena interior, una peça més del puzzle blanc-i-blau que ens deixava per sempre més.
A l’endemà m’assabento que la capella ardent tindrà lloc a les Corts. El meu cor em diu que hi he d’anar, tot i no haver-lo conegut li he de donar l’últim adeu com a seguidora del club que va presidir. Decididament dissabte vaig a comprar un ram, un detall, amb una llaçada blanc-i-blava, tot i que penso que amb totes les corones que tindrà no podré ni posar-la-hi a prop. Baixo a Barcelona i em dirigeixo a les Corts. Abans de tot signo al llibre amb la por que algun familiar em digui que qui soc jo per signar alla. Li dedico unes paraules i em disposo a anar a la sala de vetlla numero 16, la mateixa on van enterrar en Perelló. A la porta trobo un grup de gent, només conec en Coco Bertomeu, el qual em fa un lleu gest per saludar-me. Parla amb una senyora que va vestida de negre i suposo que és família. Li pregunto si pot ser posible que entri un ram de flors, la senyora se m’abraça, emocionada i em diu que és el més maco que ha vist mai, no el ram, sinó el detall d’una aficionada. Entro dins la sala de vetlla i tota la família, amb llàgrimes als ulls, m’agraeixen el fet. La vídua agafa el ram i el posen a sobre del vidre on es troba el difunt. Em saluden totes les filles, néts, gendres. Jo, molt sorpresa, m’emociono. Quina família més humana, més humil i més perica! No paren d’agrair-me el fet; els dic que és un simple detall i em diuen que els omple mes això que altres coses. Pregunto si puc veure el difunt i em diuen que per suposat. Entro a veure’l,, li envio un petó i també beso la corona blanc-i-blava que reposa damunt dels seus peus. Em despedeixo d’ell i de la familia. Ha marxat un gran espanyolista, una persona que va donar molts diners al nostre estimat club i, segons el meu pare, que de ben segur també descansa en pau amb ell, UN GRAN PRESIDENT.
Descansi en pau i una forta abraçada a la família i a tota la gent que el va estimar. El més adient fóra fer una biografia d’ell però ja se n’han fetes i tampoc és la meva intenció fer un recorregut per la seva vida. La meva intenció només era relatar una vivencia personal que m’ha commogut, com moltes coses relacionades amb el nostre gran i estimat club.