Fa un parell d'anys que treballo d'educador en un centre de discapacitats. És una feina molt dura, ja que és difícil veure segons quines discapacitats i pensar en la duresa, els esforços i la feina de les famílies per tirar endavant. El centre aquest serveix per a donar un descans a les famílies. I serveix per a que molts d'aquests nois i noies puguin gaudir d'una setmana on fan activitats de tota mena, coneixen a gent, fan excursions, van a la piscina i fan sopars a l'aire lliure. Una feina difícil però molt enriquidora, els nois i noies et fan veure i valorar tot allò que tenim i he après moltíssim aquests 2 anys. El més curiós és que alguns dels nois i noies són pericos. Però el que realment sorprèn és veure a alguns dels discapacitats lluïnt amb orgull la roba de l'Espanyol. Un és en Pau, amb síndrome de Down i moltes dificultats per entendre les ordres. En Pau és incapaç de dormir sense el seu ninot de l'Epi de Barrio Sésamo vestit de blanc i blau i amb l'escut de l'Espanyol al pit. L'altre és la Teresa, amb molts problemes psicomotrius, retard mental i atacs epilèptics i amb una simpatía i una alegria que contagien a qualsevol. Ella sempre va a la piscina amb la tovallola de l'Espanyol perquè diu que "així tothom pot veure que sóc periquita". A les nits quan ella marxava a dormir sempre es despedia amb un "Bona nit periquito!" i marxava amb un somriure. L'altre és en Jordi, que també té síndrome de Down i molt mal humor, sempre que va a passar uns dies al centre porta les seves cartulines decorades amb escuts de l'Espanyol que ell mateix ha pintat i fotografies de jugadors actuals com David García, Coro, Moisés, Kameni o Nico Pareja. Ell enganxa aquestes imatges per la seva habitació i no permet que ningú les toqui.
Tots ells, amb un vida plena de dificultats, soportant les mirades de la gent, vivint en un món que s'escapa dels seus límits i que els hi va enormement gran tenen encara forces per estimar l'Espanyol. Per mi, és sens dubte, un símbol del que representa ser perico.
Pau, Teresa, Jordi...vagi per tots ells aquest petit homenatge a la lluita diària i l'esperit de superació. Visca l'Espanyol!
.JPG)
4 comentaris:
Molt grans en Pau, la Teresa i el Jordi. Molt!
I molt gran tu també, jo crec que seria incapaç de treballar en un centre així... com dius tu mateix, deu ser molt dur.
Tant aquests periquitos com els que no ho són tenen molta de sort de que tu hi siguis amb ells.Els pericos gaudim d'una sensibilitat especial i tu n'ets l'exemple.
Quasimodo
Grande Guim, muy grande. Me imagino que debe un trabajo difícil por lo emocional, porque la verdad es que cuando uno ve gente con deficiencias, ya sean mentales o físicas, o con síndrome de Down, y sobre todo cuando son niños, piensa en lo duro que debe ser la vida no ya para ellos, sino para los que les rodean.
Un gran abrazo y a continuar con esa gran labor.
Història i tradició, Quasimodo i Emilio:
- És un treball dur. Jo al principi pensava que no sería capaç, però mica en mica m'he anat adaptant i és molt enriquidor i reconfortable veure la simpatía i tendresa que donen els nens. Que siguin de l'Espanyol o no és una anècdota, però fa gràcia veure com alguns viuen els colors blanc i blaus com qualsevol de nosaltres.
Jo a part de pensar en ells i veure'ls com es troben perduts en un món que no entenen o que se'ls hi escapa de les mans el que em fa cosa de pensar és com deuen estar les famílies i els esforços que han de fer per sobreposar-se a una situació així.
Gràcies per comentar! Una abraçada per tots!
Publica un comentari a l'entrada