Encara abatut per la notícia que ens acompanya aquests dies vull explicar una petita hisòria simbòlica que espero que serveixi d'homenatge al nostre etern capità.
El passat novembre s'em va presentar la possibilitat de fer de fisioterapeuta en un dels equips de futbol base femení de l'Espanyol. Vaig aconseguir el que per mi era un somni, una il·lusió i vaig entrar com a fisioterapeuta al Femení C. Allí em va sorprendre l'esforç de les noies per sobreviure en un esport marcadament masculí. Amb el temps i desprès d'alguns partits, entrenaments i situacions difícils a l'equip vaig anar agafant molta confiança i una gran estima per totes elles, algunes són com germanes per mi i ja formen part de la meva vida i ocupen un bon tros del meu cor. Amb elles he viscut rialles, plors, desil·lusions, esperances, mal humor, bromes, discusions...un munt de coses que han anat forjant entre elles i jo una relació molt especial. Amb tot això hi ha una cosa que sempre m'ha acompanyat als partits, el botiquí...on des del principi de començar portava una fotografía de l'equip. Ara aquesta foto i com a gest simbòlic descansa a la porta 21 del nostre estadi.
El passat novembre s'em va presentar la possibilitat de fer de fisioterapeuta en un dels equips de futbol base femení de l'Espanyol. Vaig aconseguir el que per mi era un somni, una il·lusió i vaig entrar com a fisioterapeuta al Femení C. Allí em va sorprendre l'esforç de les noies per sobreviure en un esport marcadament masculí. Amb el temps i desprès d'alguns partits, entrenaments i situacions difícils a l'equip vaig anar agafant molta confiança i una gran estima per totes elles, algunes són com germanes per mi i ja formen part de la meva vida i ocupen un bon tros del meu cor. Amb elles he viscut rialles, plors, desil·lusions, esperances, mal humor, bromes, discusions...un munt de coses que han anat forjant entre elles i jo una relació molt especial. Amb tot això hi ha una cosa que sempre m'ha acompanyat als partits, el botiquí...on des del principi de començar portava una fotografía de l'equip. Ara aquesta foto i com a gest simbòlic descansa a la porta 21 del nostre estadi.
A partir d'ara tinc molt clar que seguiré inculcant els valors que transmet l'Espanyol i que cada dia veig amb més claredat, que són uns valors molt vàlids. Sempre he intentat transmetre a les jugadores els sentiments de sentir-se perico. Inculcar els valors que el meu pare m'ha transmés. Esforç, sacrifici, lluita, entrega, solidaritat, companyerisme, humilitat, apreci, orgull i per sobre de tota estimar aquesta "Força d'un Sentiment" que ha passat de generació en generació.
Serveixi aquest petit homenatge per recordar a un dels nostres, que ens ha deixat massa aviat però segur que el seu esperit ens acompanyarà per sempre més.
DESCANSI EN PAU EL NOSTRE ETERN CAPITÀ
.JPG)
9 comentaris:
La fotografia correspon a la foto del Femení C que fins ara m'acompanyava als partits i lluía sempre al botiquí.
Magnífic gest que servirà de molt. Jo hi vaig deixar una petita espelma.
Un gran gest. Jo no he pogut anar-hi fins avui al migdia, just a les 2 quan obrien i no he pogut deixar res a la porta 21.
Però m'ha deixat abatut veure Tamudo, la Peña i Coro plorant com nens. No m'he atrevit a mirar a la cara més jugadors.
Gràcies Guim per que en els nostres femenins hi hagi gent com tu. Tant de bo, tothom sentís els nostres colors com tu. Altre gall cantaria.
Jo he estat incapaç de deixar res. Ho tinc que reconèixer...Es que ni tan sols se m'ha ocurregut. Estic tant enfonsat, tant destrossat que ni tant sols ho pensat, ni se m'ha passat pel cap, ennegrit el pensament encara per tant gran tragèdia.
Deixo aixó si, els meus comentaris expressats amb les llàgrimes de qui l'ha vist jugar en el filial, en els juvenils... De qui l'ha vist creixer com a persona i com a futbolista.
Hola!
me gusta mucho el blog, ya que es de un equipo por el que tengo devoción...lo malo es lo del idioma, pero bueno jaja...
un saludo
Història i tradició:
Qualsevol cosa, per petita que fos, va resultar simbòlica per donar suport a la família del nostre etern capità. A mi em va anar bé veureu's a tu i al teu germà entre d'altres persones, en uns dies difícils resulta reconfortant trobar cares conegudes.
Oscar:
Jo vaig veure la cara d'en Coro i del De la Peña...i no vaig poder contenir les llàgrimes. Una gran pèrdua.
Josep Maria:
Jo allí només faig de fisioterapeuta. A mi m'omple d'orgull veure gent com tu, que sempre ens ve a veure, que s'interessa pels nostres partits i coneix a les jugadores. Tu i gent com tu sou la veritable essència del futbol.
I el que avui són llàgrimes per haver vist la pèrdua d'un gran simbol blanc i blau, demà seràn llàgrimes d'orgull per poder dedicar-li quelcom important al nostre etern capità.
Antonio Caballero:
Primero de todo gracias por comentar. En segundo lugar decirte que escribo en catalán porqué me resulta más cómodo y me expreso mejor. En mi família hablo catalán con todos. Si nunca tienes algún problema para entender alguna cosa solo lo has de preguntar y encantado te ayudaré.
Te dejo aquí mi correo (g6-perico@hotmail.com) por si te has quedado con alguna duda del texto.
Un saludo!
Segur que el teu pare deu estar ben orgullós de tu com tots ho estarem sempre del nostre Dani Jarque.
Quasimodo
plas plas plas plas.
Un abrazo Guim.
Per dies que passin, el dolor és més intens i l'absència més notable.
No t'oblidarem mai, Dani!
Tin Bosch
Publica un comentari a l'entrada