Els campus d'estiu...

Sóc un futbolero i comparteixo aquesta passió amb el bàsquet. Des de petit he jugat a bàsquet, sempre defensant els colors de l'equip del meu barri, el Club Bàsquet Guinardó.

A l'equip èrem tots amics i gaudiem jugant a bàsquet, a vegades guanyavem i a vegades perdiem però sempre erem una pinya i això ens feia forts. Van passar els anys i alguns companys ho van deixar, van venir d'altres jugadors nous i sempre s'integraven tots al nostre equip, èrem com una família, encapçalats pel nostre gran capità. L'Aran era un jugador especial, sempre motivant als companys i sempre concentrat abans dels partits, a vegades quan no tenia el dia o no li entraven els tirs s'emprenyava però mai defallia i sempre lluitava per superar-se. Per mi l'Aran era un referent, era el Tamudo del nostre equip.

Amb tots l'equip va anar creixent i ens vem convertir en un equip ambiciós, un gran bloc capaç d'assolir fites que mai ens haviem plantejat. En un parell d'anys vem arribar a les fases i al primer partit ens van guanyar, a l'any següent vem anar passant fases fins arribar a la "final four" on vem perdre. Però seguiem sent una família. I crec que una de les coses que més ens va unir van ser els CAMPUS D'ESTIU.

A l'estiu uns quants de l'equip anàvem als Campus organitzats pel FC Barcelona (secció bàquet) i allí passàvem per mil i una històries que forjaven la nostra amistat dia rere dia. El meu pare sempre deia que era bo que anés al campus del Bar$a perquè "l'enemic l'has de conèixer des de dins" i sempre em deia que mentre no fos culé tindría un plat a taula. Allí al campus entre tirs i jugades inverosímils vem conèixer grans llegendes del bàsquet espanyol i alguns jugadors del club babaugrana.

Els 12 dies que passavem lluny de casa ens permetien fer el boig, jugar a bàsquet i expremer fins l'últim segon totes les hores lliures que teniem. Durants els 3 anys que uns quants de l'equip vem anar allí ens van passar un munt d'històries que m'agrada recordar:


Jo, sempre mostran el meu sentiment blanc i blau vaig modificar lleugerament totes les samarretes que ens donàven, al pit hi havia un logo amb l'escut del Bar$a que jo ben preparat amb un rotulador m'encarregava de guixar. Fins i tot una vegada em vaig enganxar un escut de l'Espanyol sobre la samarreta i tots els nois de l'habitació es van posar a cantar "Perico que vuela..." fins que va entrar un entrenador i els hi va dir "muy bien valientes, del Bar$a teníais que ser...".

Una de les anècdotes que vaig viure va passar en un entrenament, quan estàvem a punt de fer-nos la foto d'equip i un noi va dir "Barçaaaa" i un dels entrenadors (que era perico) va dir que allò no era el Barça, allò era un Farsa i que tot allò que veiem era pura manipulació per part del club. Més tard vaig parlar amb aquell entrenador i em va dir que ella era perico però que a Can Barça no ho veien amb bons ulls, en guardo un gran record d'aquell entrenador.

També ens obligaven a cantar l'himne al menjador i jo com a bon perico canviava l'estrofa que tots coneixem...Tenim un nom que fa pudor! Merda Merda Meeeerda! Alguns em miraven estranyats i d'altres tambés deixaven anar alguna que altre perla.

Una altre història que va passar quan m'estava dutxant i sentía com el noi de la dutxa del costat cantava un munt d'improperis contra l'Espanyol i també contra la Penya. Aquest noi, d'una capacitat mental nula va decidir treure la roba bruta a fora de la casa on dormíem i la va col·locar sobre d'una barana, tal com va marxar vaig agafar la roba i la vaig llençar barana avall, en un petit precipici que hi havia, el noi va sortir i proferint insults a tort i a dret va baixar a collir la roba per tornar-la a deixar al mateix lloc i jo, evidentment vaig fer el mateix...així fins a cinc vegades. La roba estava bruta i pudenta i el noi desesperat perquè no sabía qui li tirava la roba cada vegada. Va ser un petita venjança per tots els insults que ell havia cantat anteriorment. I com que no en teniem prou, a la nit amb l'ajuda d'alguns companys vem aprofitar que dormía per embrutar tot el seu llit i també la seva cara amb pasta de dents i crema d'afeitar...les típiques bromes que es fan quan un té 14 anyets.

També vaig tenir la sort de ser un dels escollits (juntament amb els meus companys) de fer un viatge a Eivissa i allí jugar diversos partits defensant la samarreta del Bar$a, la experiència va ser d'allò més positiva...sobretot perquè vem guanyar el partit.


És per això que li dono les gràcies al FC Barcelona (secció bàsquet), perquè aquells campus d'estiu ens van unir i potser per això ara guardem tan bon record del nostre equip de bàsquet.

Gràcies (encara que només sigui per això) Barça!