19.5.07

La fi d'un somni

Ara que ja han passat uns dies de la final perduda a Glasgow explicaré el viatge i les sensacions que vaig tenir.
Després de dies sense dormir i carregat de nervis va arribar l'anhelat dimecres 16 de maig. Només arribar a la Terminal B em vaig trobar amb en Jordi, un bon amic, i després de veure que m'havia equivocat de lloc vaig anar cap a la Terminal A. Allí em vaig creuar amb el José Corbacho, que anava tot pintat de blanc i blau i amb la faldilleta perica. Mentre feia cua per pujar a l'avió va passar per allí el Sandro Rosell, però aquest no anava pintat ni duia el kilt posat.
A l'avió tot eren nervis, fins que les hostesses ens van donar un petit esmorzar, això em va calmar i desprès d'omplir la panxa em vaig quedar dormit. Estona després vaig despertar i vem arribar a l'aeroport de Prestwick, allí només baixar de l'avió vaig ensopegar i no em vaig menjar el terra de miracle.

Després de tenir un primer contacte amb la gent d'Escòcia un autocar ens va recollir i ens va portar fins a Glasgow, després de tres quarts d'hora de donar voltes per la ciutat el conductor ens va deixar en mig d'un parc (es deia Green Glasgow) i va venir la policia a dir que allí no ens podia deixar. Tot era una mica caòtic però es va ajuntar l'humor dels 4 avis i dels 4 joves que estavem a l'autocar i ens vem fer un fart de riure, mentre veiem com el conductor es desesperava perquè no coneixia aquella ciutat (es va extendre el rumor per l'autocar que el conductor era culé) i semblava que no volgués que arribèssim al nostre destí. Passat aquest mal tràngol l'autocar ens va deixar davant de la Fan Zone del Sevilla. D'allí vem anar fins a la zona on estaven tots els pericos i ens vem trobar de cara amb el gran Mauricio Pochettino. Després de fer el turista i fer-nos fotos amb els policies, gaiters i amics que ens trobàvem per allí vem buscar un lloc per dinar, unes hamburgueses en un pub on estaven donant el partit de Copa que l'Espanyol va guanyar l'any passat i entre hamburguesa i hamburguesa celebràvem els gols de Tamudo, Luís Garcia i Coro.

La pluja no desanimava la festa i després de dinar vem donar una volta per Glasgow. Vem entrar en un cafè on vaig mantenir una conversa prou interessant amb 2 iaies britàniques, les quals em van preguntar perquè tothom anava vestit de blanc i blau o de vermell. Jo amb el meu anglès (bastant limitat) els hi vaig explicar el motiu i vem acabar prenent-nos una xocolata desfeta tots junts, la veritat és que em van sorprendre dues coses, la hospitalitat d'aquella gent i que entenguèssin el meu anglès. Després d'això, volta per la ciutat, enviar un parell de postals la família, trobada amb coneguts i a buscar l'autocar.

L'autocar ens vhavia de portar fins a Hampden, i de camí al camp vem continuar amb les bromes que haviem començat a l'anada i més quan el conductor va marxar sense el guia (¿Dónde está el guia, el guia dónde está?), cal dir que el conductor no era el mateix que ens havia portat al matí, però aquest tampoc coneixía gaire els camins de Glasgow.

A Hampden van començar els nervis de debó, vaig aprofitar per comprar-me una bufanda del Manchester City (ja explicaré un altre dia els motius) i per fer-me les fotos amb la imatge de l'estadi al fons. Allí a l'estadi em vaig assabentar que molts dels pericos s'havien quedat a Barcelona per una estafa amb els vols i vaig començar a sentir una ràbia i una tristesa molt gran. Després quan he sabut que els que s'havien quedat eren gent que veig cada diumenge a La Curva, deixant-se la veu, animant, que dia rere dia treballen perqué la nostra grada tingui més color em vaig entristir molt. Després ja va començar el partit i va passar el que va passar, que els nostres van demostrar que és la força, l'orgull i el valor però que una vegada més l'atzar no està amb nosaltres. Vaig sortir plorant de Hampden, la pluja em va deixar empapat, trepitjava bassals, el meu germà em parlava, a la sortida un noi d'uns 30 anys plorava com un nen petit, però jo em vaig tornar invisible, a la meva ment només hi havia espai per a 2 imatges...la de la gent que mereixia estar allà amb nosaltres i que per culpa d'uns miserables es va quedar a Barcelona i la imatge de la cosina del meu pare, que sempre ens ha acompanyat des del millor lloc del cel blanc i blau.

Després a l'autocar la gent no estava per bromes, i tot i així alguns deixàven anar comentaris prou divertits que arrencaven somriures dels més joves. L'autocar ens va portar fins a Edimburg i allí vem agafar l'avió fins a Barcelona.

Ara que ja ha passat tot, em considero una persona afortunada d'haver viscut una nit com la del 16 de maig, haig de reconèixer que mai havia plorat tan per l'Espanyol (ni amb el gol de Coro ni quan vem baixar a 2a).

"NO HAY TÍTULO MÁS GRANDE QUE LLEVARTE EN EL CORAZÓN"

8 comentaris:

Emilio ha dit...

Con el tiempo todo se cura. Yo tras Leverkusen, me hundí mucho. Pero además, al año siguiente bajamos. Luego subimos y volvimos a bajar. Fueron años terribles, pero no es lo de ahora. En 7 años hemos jugado 3 finales y ganado 2. Nuestra cantera da envidia al resto de equipos y estamos a un paso de volver a tener un estadio propio. No, definitivamente, esto no es lo del 88.

Stuco ha dit...

Ojalá podais ganar en Manchester por fin la Copa de la UEFA. La historia os lo debe y vosotros lo mereceis.

Pericos sois los mejores.

Forza Sevilla!!!

Anònim ha dit...

qui coi va escriure el guió? perquè és de peli de terror!! tot i això avanti pericos!!

vincentvega

Pericoscopio ha dit...

tot aixo que estem vivint son experiencies que acabint be o malamente es queden dintre del cor. Y cada vegada més ens sentim mes orgullosos de pertànyer a aquesta familia.

Spitfire ha dit...

Què gran és la última frase "No hay título más grande que llevarte en el corazón". Com ja et vaig comentar, una llàstima no haber coincidit per Glasgiwow. En fi, tal i com diuen els Malditos Roerdores a la seva cançó "Ser perico es lo mejor que hay!!"

Josep Maria ha dit...

Toda la razón Emilio: Los que venimos ya con la final de Leverkusen a nuestras espaldas, ya no nos afecta por mucho que nos duela de la misma manera.
Para mí Leverkusen i la pèrdida de Sarrià fue lo peor que he visto en este club. Los descensos fueron situaciones coyunturales que fueron subsanados lo más rapidamente posible.
I el temps molt dolent ¿oi?... per que vaig veure la pluja en el Sant Jordi tot el rato del partit, però no sé si les hores i el dia abans va acompanyar o no el temps.
Salutacions.
Aquello fue el principio del derrumbe total de la Entidad. Esto es ya el final del principio de un Espanyol dorado.

Anònim ha dit...

El que vam viure a Glasgow no ens ho treu ningú i llegir el que escriviu tampoc. Endavant companys amb el vostre voluntariat blanc i blau.

Guim ha dit...

Gràcies a tots! Glasgow ja forma part de la història espanyolista.

Visca l'Espanyol!