Després de tenir un primer contacte amb la gent d'Escòcia un autocar ens va recollir i ens va portar fins a Glasgow, després de tres quarts d'hora de donar voltes per la ciutat el conductor ens va deixar en mig d'un parc (es deia Green Glasgow) i va venir la policia a dir que allí no ens podia deixar. Tot era una mica caòtic però es va ajuntar l'humor dels 4 avis i dels 4 joves que estavem a l'autocar i ens vem fer un fart de riure, mentre veiem com el conductor es desesperava perquè no coneixia aquella ciutat (es va extendre el rumor per l'autocar que el conductor era culé) i semblava que no volgués que arribèssim al nostre destí. Passat aquest mal tràngol l'autocar ens va deixar davant de la Fan Zone del Sevilla. D'allí vem anar fins a la zona on estaven tots els pericos i ens vem trobar de cara amb el gran Mauricio Pochettino. Després de fer el turista i fer-nos fotos amb els policies, gaiters i amics que ens trobàvem per allí vem buscar un lloc per dinar, unes hamburgueses en un pub on estaven donant el partit de Copa que l'Espanyol va guanyar l'any passat i entre hamburguesa i hamburguesa celebràvem els gols de Tamudo, Luís Garcia i Coro.
La pluja no desanimava la festa i després de dinar vem donar una volta per Glasgow. Vem entrar en un cafè on vaig mantenir una conversa prou interessant amb 2 iaies britàniques, les quals em van preguntar perquè tothom anava vestit de blanc i blau o de vermell. Jo amb el meu anglès (bastant limitat) els hi vaig explicar el motiu i vem acabar prenent-nos una xocolata desfeta tots junts, la veritat és que em van sorprendre dues coses, la hospitalitat d'aquella gent i que entenguèssin el meu anglès. Després d'això, volta per la ciutat, enviar un parell de postals la família, trobada amb coneguts i a buscar l'autocar.
A Hampden van començar els nervis de debó, vaig aprofitar per comprar-me una bufanda del Manchester City (ja explicaré un altre dia els motius) i per fer-me les fotos amb la imatge de l'estadi al fons. Allí a l'estadi em vaig assabentar que molts dels pericos s'havien quedat a Barcelona per una estafa amb els vols i vaig començar a sentir una ràbia i una tristesa molt gran. Després quan he sabut que els que s'havien quedat eren gent que veig cada diumenge a La Curva, deixant-se la veu, animant, que dia rere dia treballen perqué la nostra grada tingui més color em vaig entristir molt. Després ja va començar el partit i va passar el que va passar, que els nostres van demostrar que és la força, l'orgull i el valor però que una vegada més l'atzar no està amb nosaltres. Vaig sortir plorant de Hampden, la pluja em va deixar empapat, trepitjava bassals, el meu germà em parlava, a la sortida un noi d'uns 30 anys plorava com un nen petit, però jo em vaig tornar invisible, a la meva ment només hi havia espai per a 2 imatges...la de la gent que mereixia estar allà amb nosaltres i que per culpa d'uns miserables es va quedar a Barcelona i la imatge de la cosina del meu pare, que sempre ens ha acompanyat des del millor lloc del cel blanc i blau.
"NO HAY TÍTULO MÁS GRANDE QUE LLEVARTE EN EL CORAZÓN"