La Chatarra!

Un dels nostres

2010-06-05T18:39:00.005+02:00

A continuació podeu llegir l'article que vaig escriure per l'últim número de la revista 23Perico, un especial dedicat a Raul Tamudo.

Un dels nostres

No explicaré qui és en Tamudo, ni cap dels 129 gols que ha marcat a la lliga amb l’Espanyol, ni els 340 partits que ha disputat defensant la blanc i blava, ni cap detall de la final de Mestalla amb el seu gol de murri, tampoc parlaré de la final a Madrid on va obrir el marcador i ens va guiar cap a la quarta copa del rei de la nostra centenària història. Ni res de les cel·lebracions donant-li petons a l’escut com faríem molts de nosaltres. No parlaré de les llàgrimes que el van acompanyar en el seu viatge cap a Glasgow ni de l’alegria que va sentir al retornar de la seva visita amb el doctor del Rangers. Ni de com plorava quan ens vem salvar en l’agònic final de lliga davant la Real Sociedad. Tampoc esmentaré les imatges que em venen al cap d’aquell famós Tamudazo, i del silenci posterior d’uns i els crits d’eufòria d’altres. De gols impossibles com aquell que va fer a Balaidos la temporada 2003 - 2004 o la magnífica jugada que es va inventar per marcar-li al Sevilla en un partit del 2006.

Explicaré que ha significat per mi en Tamudo. Un orgull, un lluitador que mai ha baixat els braços. Sempre conduint l’equip en els bons i no tan bons moments, amb un esperit de superació acollonant, i exprimint totes les seves forces per aconseguir deixar el nom de l’Espanyol el més amunt possible. Discret, sense paraules, un noi reservat i fins i tot tímid però que al camp s’ha deixat anar, s’ha mostrat valent i encoratjador i ha omplert d’orgull a tot l’espanyolisme.

Desprès d’anys aguantant bromes i la superioritat amb el nostre rival ciutadà en Tamudo ha ajudat a tota una generació, fent que els nens vagin contents a classe, mostrin ogullosos les seves samarretes de l’Espanyol amb el dorsal 23 i tinguin un jugador amb el qual identificar-se. Els seus gols han donat diumenges d’alegria a tota una generació, dilluns de tranquil·litat a molts nens que estan en minoria a les seves classes, a molts treballadors que a la feina han d’aguantar als rivals més prepotents i a moltíssims avis que desprès d’anys de patiment veuen en Tamudo un dels símbols més importants de l’Espanyol.

Callat i noble, ha parlat al camp durant anys tot i que sempre hi ha hagut detractors de la seva feina i de la seva posició al vestuari. Ha rebut moltes acusacions injustes per part d’ignorants que no són capaços de reconèixer el joc i el saber estar d’un jugador d’origen humil i combatiu. Ens ha representat de luxe sempre que ha anat convocat amb la selecció espanyola i ha estat conegut i reconegut pels nostres rivals. Home mediàtic i imatge del club. Els equips contraris sempre han mostrat temor quan en Tamudo estava en punta i amb la pilota als peus avançava cap a porteria. Ha provocat penals, targetes, faltes, expulsions i ens ha deixat un cúmul d’accions dignes d’un gran jugador.

Elogiant la seva figura em quedo amb un partit a Alacant jugat el setembre de 2002. L’equip entrenat llavors per Juande Ramos disputava una eliminatòria de copa a partit únic. Ens van eliminar amb un just 1 a 0. Ni Boghossian, Xavi Roca. Maxi “La Fiera” Rodríguez ni d’altres “cracks” que s’havien fitxat per a lluitar per Europa van aconseguir vèncer a un equip que transitava per 2ª B sense pena ni glòria.
Jo estava present al Rico Pérez per veure aquell partit. La decepció va ser força gran, ja que per història i jugadors hauríem d’haver passat aquella eliminatòria, però ja se sap, el futbol és així, no hi ha rival petit i tots els tòpics que es puguin aplicar. A l’acabar el partit l’autocar esperava als jugadors a l’entrada del camp. Cares llargues, mirades perdudes i pocs comentaris. L’únic que es va apropar a nosaltres va ser el capità d’aquell Espanyol. Un noi de Santa Coloma que ja feia temporades que ens havia enamorat amb els seu estil de joc. Ens va firmar i es va fer una foto amb nosaltres i va donar les gràcies als presents, que com a molt seríem deu persones les que ens haviem desplaçat i haviem estat aguantant aquell espectacle futbolístic aburrit i pesat.

Només pel detall d’aquell noi de Santa Coloma ja va pagar la pena fer tants quilòmetres. No costava res firmar uns autògrafs i posar bona cara davant d’una afició que mai abandona al seu equip. I això és el que va fer en Tamudo. I si ja l’admirava, des d’aquell dia que encara el vaig admirar més. Perquè em va omplir d’orgull el seu gest honrat i sincer.
I amb detalls d’aquests, saludant, fent-se fotos amb la gent, parlant bé de l’afició, encoratjant als pericos amb els seus gestos des del camp s’ha guanyat el cor de tots nosaltres.
L’altre dia, davant d’Osasuna es va despedir de tota la gent que l’ha animat, que ha plorat d’emoció i cridat d’alegria amb els seus gols, que ha protestat amb les faltes que ha rebut, que ha somrigut davant de la ira de molts rivals que no han sabut encaixar les derrotes. Sempre serà un dels nostres i sempre recordarem amb orgull els bons moments que hem viscut amb en Tamudo al camp i totes les jornades de glòria que ens ha donat. I d’aquí segur que passarà a l’olimp de l’espanyolisme, al més gran altar blanc i blau, a la memòria de tots els pericos que només tenen paraules d’agraïment cap a Tamudo.

Guim GG
Soci 3914

A Besalú

2010-05-26T12:59:00.009+02:00

El passat dilluns 24 de maig, aprofitant que era dia festiu vaig passar el dia a Besalú, una volta pel bonic poble medieval i algunes fotos des del pont que dona accés a la zona del barri jueu. Tot plegat va ser un dia tranquil i relaxat amb estones agradables de passeig i turisme.

A tot això em va sorprendre l'enganxina d'un cotxe aparcat ben a prop de l'esglèsia parroquial.

Tot i semblar contradictori aquest adhesiu i el que hi ha just al costat, em va alegrar i em va resultar ben curiós veure aquesta imatge. I es pot dir que a terres gironines també criden ben fort allò de Visca l'Espanyol!

Sempre Tamudo

2010-05-13T10:10:00.001+02:00

Marxa el més gran davanter dels últims temps i només podem donar-li les gràcies per tot el que ens ha donat i ens ha fet viure.

Gràcies 23. Sempre Tamudo!

Fent números

2010-05-06T07:59:00.006+02:00

No és que juguem gaire bé però crec que podríem estar molt millor si no fos pels àrbitres i les seves decisions.

Aquí van els números:

Espanyol - Xerez: Sumem un punt empatant a 0. L'àrbitre no veu un penal clar sobre Coro. - 2 punts.

Barça - Espanyol: Derrota 1 a 0. Penal inexistent de Baena. -1 punt.

Valencia - Espanyol: Derrota 1 a 0. Perdonen l'expulsió a Albelda, quan la temporada passada van expulsar a Rufete per una jugada idèntica. Finalment al minut 92 Zigic va marcar el 1 a 0 amb tot el Valencia volcat a l'atac. -1 punt.

Espanyol - Mallorca: Empat a 1. Penal inexistent de Victor Ruiz. 2 possibles penals a Moisés Hurtado i a Ivan Alonso. -2 punts.

Málaga - Espanyol: Derrota 2 a 1. Clar penal a Ivan Alonso amb empat al marcador. La jugada era targeta vermella per a Munúa. Més tard el Málaga va fer el 2 a 1 definitiu. - 3 punts.

Espanyol - Villarreal: Empat a 0. Expulsió injusta a Callejón, és evident que es va tirar i no era penal però prèviamente li fan una falta que no pita l'àrbitre ni el linier que estava davant. L'expulsió arriba quan l'Espanyol controlava el partit i més atacava.

Valladolid - Espanyol: Empat a 0. Gol mal anul·lat a Osvaldo i penal a Ben Sahar. - 2 puntos.

Espanyol - Sporting: Empat a 0. Possible penal sobre Ben Sahar. - 2 punts.

Zaragoza - Espanyol: Derrota 1 a 0. Penal inexistent de Pareja i per tant no hi hauria d'haver expulsió del central. - 1 punt.

Com que no tot serà perjudicar ni queixar-se dels àrbitres quan no guanyem faig un petit recordatori d'alguna altre jugada polèmica.

També ens perdonen un penal en contra en el partit davant del Tenerife, però no té gaire importància ja que vem perdre 4 a 1.

Contra el Depor a Cornellà ens van anul·lar un gol legal d'Ivan Alonso tot i que el partit va acabar en victòria nostre per 2 a 0.

Amb el València a casa també li van anul·lar un gol legal a Zigic, però el València es va imposar 0 a 2.

Sumant aquests puntets podriem tenir 14 punts més. Clar està que amb això no vull justificar el mal rendiment de l'Espanyol ni els molts errors que cometem a pilota aturada o els canvis incomprensibles de Pochettino, però fent un balanç general crec que ens han tret molt més del que ens han donat. Us imagineu on podríem estar amb 14 punts més? I sobretot, lo tranquils que hauriem passat les últimes jornades.

I com va dir ahir Pochettino en roda de premsa: "El arbitraje ha sido sospechoso".

Ajuntament de Barçalona

2010-04-29T08:57:00.005+02:00

Aquesta és una imatge de la web de l'Ajuntament de Barcelona. La imatge parla per si sola i és una mostra més del que ens toca aguantar a tots els que no som del FC Barcelona.

Indignant, patètic i tendenciós el comportament d'aquesta instituació envers tots els ciutadans (lliures?) de la ciutat.

Però bé, tot i el seu rebuig i menyspreu contra els que no professen el sectarisme blaugrana sempre hi haurà algú amb força per cridar ben fort Visca l'Espanyol!

Pericos de Montmeló Fanzine 3

2010-04-15T13:15:00.000+02:00

Els amics de Pericos Montmeló em van fer una entrevista l'altre dia. Primer de tot vull agrair que hagin pensat en mi per a l'entrevista i encoratjar-los perquè segueixin com fins ara, lluitant contra els problemes que es troben al poble i aconseguint fer-se veure amb el seu nou local, amb la parada de llibres preparada pel dia de Sant Jordi, amb els desplaçaments on estan presents i d'altres fets que fan que mica en mica aquesta penya vagi creixent. A continuació deixo l'entrevista que em van fer i novament els hi dono les gràcies.

1. Com, quan i per què vas entrar a treballar com a fisioterapeuta del femení C del RCD Espanyol?

A l'octubre de 2008 ens van dir a la universitat que l'Espanyol buscava fisioterapeutes per als seus equips del futbol base femení. Em vaig posar en contacte amb els responsables. En Pepe Guijarro (fill del mític Pepe Guijarro, fisioterapeuta del primer equip durant molts anys) em va fer una entrevista i passats uns dies em van dir que comptaven amb mi i que em faría càrrec com a fisioterapeuta del Femení C. Tot i que durant la temporada també vaig fer de fisio amb el Femení B, Femení Cadet i els dos Infantils Femenins.
El fet de treballar en un club com l'Espanyol també em va permetre conèixer com funciona el món de la fisioteràpia i el dia a dia d'un equip.

2. Què és per a tu ser empleat i defendre els colors de l’equip que estimes?

És un orgull i una responsabilitat molt gran. Cal donar exemple sempre i deixar l'Espanyol ben alt.

3. Des de fa uns mesos col·labores amb la nostra penya posant el teu granet de sorra. Què et va dur a fer-te soci de la Penya Espanyolista Pericos de Montmeló tot i ser i viure a Barcelona?

En primer lloc la bona relació amb la gent que conec de la penya. Em sembla una penya jove i amb molta iniciativa, dinamisme i ganes de fer moltes coses a nivell social. Els problemes que ha viscut la penya, amb discriminacions o actituds totalment rebutjables per part de gent del poble també m'han animat a ser partícep de Pericos Montmeló.
Com a fisioterapeuta a l'Espanyol destaco el suport que hem rebut per part de l'afició, sobretot a Montmeló, on es va jugar la final de la Copa Catalunya entre l'Espanyol i el Barça. Vem perdre 2 a 0 i la gent de Pericos Montmeló no va deixar d'animar-nos en tot moment, al vestuari les jugadores comentaven la força que els hi havien donat aquells ànims i que tot i perdre se sentien guanyadores morals. L'animació per part de la penya blanc i blava contrastava amb els de l'altre equip, que només se'ls escoltava per protestar i mostraven una prepotència insultant.

4. Ets soci d’alguna altra penya blanc-i-blava? En cas afirmatiu, ocupes algun càrrec o col·labores activament dels actes que organitza?

Sóc membre de la Penya Juvenil 1991. No ocupo cap càrrec però ajudo en tot el que puc i sovint veiem junts els partits o fem algun sopar.

5. Alguna anècdota curiosa (que es pugui explicar) del llarg de la teva carrera com a fisioterapeuta de l’Espanyol?

Ufff...n'hi ha moltes. Des de les tonteries que hem fet als autocars en desplaçaments a bromes amb les jugadores abans, durant o desprès d'un partit.
També era divertit quan, mentre feia exercicis de recuperació amb alguna jugadora al gimnàs, coincidiem amb algun jugador del primer equip i feiem broma. A destacar el sentit de l'humor d'en Sergio Sánchez i l'amabilitat d'en Coro, Moisés i d'en Jarque, jugadors amb els quals haviem coincidit alguna vegada.
Els partits i els desplaçaments han donat lloc a situacions curioses i còmiques. Un àrbitre es va deixar les targetes al vestuari i va parar per anar-les a buscar. En un partit a Ripoll es va aturar el partit uns minuts perquè van entrar 2 gossos al camp i van començar a perseguir la pilota.
Em sorprenía molt quan anavem a jugar algun partit per Catalunya i rebiem insults, era molt típic escoltar un "Feixistes!", cosa que contrasta amb els insults que vam rebre en un torneig a València, on ens deien "Catalanes de mierda! Separatas!". També hem escoltat en més d'una ocasió crits tant originals com "A 2a!" i d'altres tonteries.
Els entrenaments també han donat lloc a moments curiosos, sobretot quan jugava algun partidet amb elles.
En definitiva, un munt de petites anècdotes però em quedo sobretot amb les bromes dels viatges, especialment quan alguna jugadora es quedava dormida a l'autocar.

6. Ets soci de l’Espanyol al sector de La Curva. Què en penses d’aquest grup? Creus que pot anar encara més enllà? I del tema de les banderes?

La Curva s'ha convertit en un referent dins del panorama espanyol. Per mi és un grup que engloba una gran part de pericos amb unes idees molt clares i que mica en mica està tenint un gran ressò dins de l'espanyolisme. Encara es poden aconseguir més coses, mentre hi hagi optimisme, ganes de treballar i col·laboració per part de tothom.
Pel que fa al tema de les banderes, crec que és un tema delicat perquè es poden ferir sensibilitats. Respecto les que pugui portar cadascú, tot i que per mi la única bandera que pot defensar realment el nostre club i amb la que de ben segur ens identifiquem tots és la blanc i blava.

7. Col·labores amb la revista 23 Perico i també tens un bloc espanyolista. Com veus el fet que cada cop hi hagi més moviment de pàgines blanc-i-blaves, tant de paper com a internet?

És un reflex del gran moviment i les ganes de crèixer de la massa social espanyolista. La necessitat de fer-se sentir en un món dominat pels pensaments d'una majoría. Qualsevol mitjà és bo per donar-se a conèixer. Des de 23 Perico a un blog, passant per un fanzine com aquest.

8. Creus que la FCPE, encapçalada per Alberto Ariza, està fent una bona feina per a potenciar les penyes?

Sincerament, no conec gaire la tasca que està desenvolupant l'Alberto Ariza, però penso que les penyes estàn sobrevivint amb dificultat, ja que és una tasca dura i molt poc agraïda.

9. Com vas sentir, juntament amb tot l’equip del femení C, la tragèdia de Dani Jarque?

Quan el nostre etern capità ens va deixar jo estava de fisioterapeuta fent la pretemporada amb el Femení B. Les jugadores estaven afectades i a Sadrià es respirava un ambient de tristesa.

10. Carta blanca

Agraïr a la gent de Montmeló que hagin pensat en mi per aquesta entrevista. Molts ànims i força per seguir endavant amb aquest projecte i un record per tots aquells pericos que ens acompanyen des del cel blanc i blau. Salut i Espanyol!

Guim Gómez Garcia.
Soci RCDE 3914
Soci Pericos Montmeló 61

4 anys i 1 dia

2010-04-13T19:49:00.007+02:00

Si. Avui ja fa 4 anys i 1 dia que l'Espanyol va guanyar la Copa del Rei, la quarta de la seva història. Una nit al Bernabeu, on els gols de Tamudo, Luis Garcia i Coro ens van fer embogir i ens van portar cap a la victòria.

Passats aquests anys encara tinc molt presents alguns detalls d'aquell dia. El Paseo de la Castellana innundat per aficionats pericos i entremig l'autocar dels jugadors, recordo veure a Fredson i De la Peña picant al vidre de l'autocar i cantant. L'entrada al Bernabeu, un camp majestuós, impressionant tot ell, amb dos aficions entregades. El gol de Tamudo en el primer minut, l'empat del Saragossa, el 2 a 1 de Luis Garcia desprès d'una magnífica jugada per la banda de Tamudo. El tercer, un gol de Coro marcat amb el cor i que ja sentenciava la final. L'expulsió de César, que ple d'impotència va llençar unes banderes contra el públic. I ja per arrodonir la magnífica nit, en Luis Garcia novament va fer un gol que posava el definitiu 4 a 1 al marcador. Desprès, recollir la copa, cel·lebracions, alegria, riure i tornada amb l'autocar cap a Barcelona.

Si. Avui fa 4 anys i 1 dia que l'Espanyol va guanyar la Copa del Rei. I sembla que va ser ahir.

Voltant per la ciutat

2010-03-29T20:36:00.007+02:00

Aprofitant que aquests dies de setmana santa em quedo a Barcelona, ahir vaig sortir a donar una volta per la ciutat. Un passeig pel barri del Poblenou i només sortir del metro aquesta imatge. Em va alegrar el matí veure aquesta blaconada tan espanyolista. Tot un goig!

Barcelona blanca (i blava)

2010-03-09T13:42:00.004+01:00

Ahir va nevar a Barcelona. Amb el meu germà vem estar jugant com dos nens petits al terrat de casa. Boles de neu, ninots, caigudes, volteretes, guerra de neu amb el nostre veí... Allunyats del caos circulatori, de problemes amb la neu i d'altres circumstàncies que van convertir a bona part de Catalunya en un gran caos vem gaudir d'una tarda molt entretinguda.

I tot i que els núvols van convertir a Barcelona en un paissatge completament blanc, nosaltres vem posar el toc de color blanc i blau.

Visca l'Espanyol!

De penals i robatoris

2010-01-25T12:34:00.009+01:00

Fa dies que volía escriure sobre aquest tema però he estat enfeinat, com vaig dir la setmana passada, i no tenía el temps suficient per posar-m'hi. Ara ja em veig gairebé obligat a fer un article sobre el tema arbitral perquè s'està arribant a uns extrems exageradament indignants.

El partit d'ahir va ser un cúmul de despropòsits arbitrals, l'àrbitre va xiular amb un criteri nul i totalment dirigit. Entenc que els àrbitres són humans i es poden equivocar, ho entenc i intento posar-me en la pell d'un àrbitre i la dificultat que han de tenir al decidir en segons una jugada que pot canviar el decurs del partit, però quan veig segons quins comportaments em resulta impossible creure que s'equivoquen de manera no intencionada.

Necessito arguments per creure que s'equivoquen, però és que els mateixos àrbitres em donen motius suficients per creure que en totes aquestes polèmiques hi ha una intenció molt clara i és perjudicar a l'Espanyol (desconec el motiu, però álguna cosa hi ha perquè no és normal).
Veig jugades exactament iguals per part de l'equip contrari i el jugador rival no veu sancionada la seva acció, quan ho fa un jugador dels nostres no només li assenyalen la falta, també veu targeta groga. Quin criteri fan servir els àrbitres?

Som l'únic equip de primera divisió al qual no li han xiulat cap penal a favor. I llavors surt algún il·luminat i diu "Si no s'ataca és més probable que no et xiulin penal" i jo replico "Com? En tots els partits que portem de lliga no ens han fet cap penal perquè ataquem poc?".

Ahir però es va veure que això va més enllà d'errors puntuals. L'Espanyol va estar jugant 2 minuts amb 10 jugadors al camp ja que un cop va sortir Moisés Hurtado lesionat l'àrbitre no va deixar entrar a Jordi Amat (¿?). Que algú m'expliqui perquè no el deixaven entrar. Es que no ho entenc, de debò. No ho puc entendre i em bull la sang quan veig com en la majoría de partits els senyors del xiulet fan alguna de les seves.

En fi, que no vull parlar més d'aquest tema perquè hi podría estar hores i hores.

13.1.2007 RCDE 3 Barça 1. Imatge del senyor del xiulet fent de les seves.

D'exàmens

2010-01-20T11:56:00.003+01:00

Perdoneu aquest abandonament des de que ha començat l'any però estic d'exàmens i em costa posar-me a escriure en el blog. Passo més hores a la biblioteca que a casa i vaig una mica atabalat.

Però en tot això, en aquest estrés i ansietat acadèmica sempre hi ha un moment per deixar anar un somriure en el moment en que entro a la biblioteca i veig a una noia amb la jaqueta de l'Espanyol. Als 5 minuts i amb els apunts encara a la motxilla, mentre preparo el meu espai per un tarda intensiva d'estudi apareix també un noi amb el xandall de l'Espanyol.

Entre tant d'estudi i ofegat en un mar d'apunts sempre és agradable veure com algú es passeja lluïnt els colors blanc i blaus. I comparteix el mateix patiment que jo, pels exàmens i per l'Espanyol.

A tot això deixo d'escriure perquè estic a la biblioteca i m'hi torno a posar desprès d'aquesta petita pausa. Una salutació blanc i blava i ànims als que esteu d'exàmens!

Hola 2010

2009-12-31T17:27:00.003+01:00

Ara que acaba el 2009, espero que el nou any ens porti el millor de la nostra història i poguem crèixer més. Enrere queda un any amb moments bons i d'altres d'inmnensa tristesa. Tot això ens ha de servir per fer-nos forts i crèixer davant de les adversitats.

VISCA L'ESPANYOL!...i un record per tots aquells pericos que ens han deixat. El cel segueix sent blanc i blau.

Dubtes que tinc

2009-12-10T19:46:00.006+01:00

Ara que s'apropa el derbi (derbi metropolità pels ignorants) i tots els culerots es dediquen a dir-nos els gols que ens cauràn, el ridícul que farem i la vergonya que passarem... M'agradaría fer una pregunta...

Perque la gran majoria de cules son tan prepotents?

Dit aixo nomes em queda afegir una cosa:

VISCA L'ESPANYOL!

Entrevista amb Andrea Rius Antiga

2009-11-30T17:23:00.005+01:00

Andrea Rius Antiga, socia de l’Espanyol numero 8683, filla de pericos ha seguit amb la tradició familiar i defensa els colors blanc i blaus dins i fora del camp. Té 16 anys i va començar a jugar a l’Espanyol la temporada 2004-2005 (finals de temporada -abril- ), abans havia jugat a l’escola de l’Espanyol i a la GPE Manigua. A l’Espanyol Femení ha passat per l’Infantil B (aleshores es deia “F”, i s’hi va estar les dues primeres temporades), per l’Infantil A, pel Cadet futbol 7 (que posteriorment es va transformar en Juvenil-Cadet), pel Juvenil-Cadet i, actualment, juga al Femení C. És una central contundent i sempre ben posicionada, que lluita cada pilota i la sap treure amb criteri. Amb l’Espanyol ha guanyat una Lliga Primavera (la temporada 2006-2007), un Campionat de Catalunya (temporada 2007-2008), dues lligues (Cadet futbol 7 –temporada 2007-2008- i Juvenil-Cadet –temporada 2008-2009-) i un sotscampionat de Catalunya (temporada 2008-2009).

Perquè ets de l’Espanyol?
Sóc perica perquè tota la meva família ho és, i m’han anat transmetent la passió per aquests colors desde ben petita. I la veritat és que m’alegro de ser perica, perquè és tot un orgull!

Que significa per tu jugar a l’Espanyol?
Buuff! Per a mi jugar a l’Espanyol és un somni.. Bé, potser exagero, perquè el meu somni seria arribar a l’A, però mica en mica vaig pujant esglaons i a intentaré arribar a complir completament aquest somni en un futur, tot i que sóc conscient de la seva dificultat i no crec que l’arribi a aconseguir. Però de moment ja és un orgull portar aquesta samarreta, aquests colors i aquest escut a tot arreu, tot i que alhora és una pressió extra, perquè jo, com a perica que sóc, sempre intento deixar l’Espanyol en un lloc ben alt, donant-t’ho tot en cada partit, però quan les coses no funcionen, sóc la primera decepcionada, i no només pel propi equip, sinó per la imatge de club que donem.

Com et definiries com a jugadora?
Una mateixa mai és la persona més adequada per a definir-se, ja que jo no em veig jugar, però si m’hagués de definir diria que sóc una jugadora contundent, que té un bon posicionament, que s’ho deixa tot sobre el camp, que li agrada portar la línea defensiva i que no es complica la vida ja que tècnicament és força bàsica.

Amb quin jugador o jugadora t’identifiques?
Amb Marc Torrejón, tant per la posició com per la manera de jugar.

Parlant ara del Femení C, com veus el canvi d’equip i de lliga respecte l’any passat? Suposo que més físic, més competència, adaptar-se a un altre entrenador i a noves companyes...
Bé, la veritat és que el canvi es nota, i ja ho vaig començar a notar el primer dia de pretemporada, sobretot en la competència per a guanyar-se el lloc, ja que l’any passat hi havia molta diferència entre unes jugadores i unes altres i, en canvi, aquest any, no hi ha ningú que destaqui, i el fet de ser un grup tan homogeni ens ajuda a millorar, perquè ens suposa un esforç afegit. L’equip, com a col·lectiu, no té punt de comparació amb el de l’any passat; l’ambient és completament diferent, però l’adaptació al C ha estat molt fàcil, perquè les companyes m’han ajudat a que fos així. Respecte al nivell de la lliga, cal dir que no té ni punt de comparació primera catalana amb Juvenil-Cadet, perquè aquí la competència és major i no se’ns permet relaxar-nos, i perquè la diferència d’edat es nota i molt, perquè no és el mateix jugar contra dones que jugar contra noies de 14-18 anys, però això ens ajudarà a guanyar força física i a aprendre a posar bé el cos.

Quins objectius et marques aquesta temporada? Com està anant la temporada?
A nivell individual, aquesta temporada vull jugar el màxim de minuts possibles, anar millorant tant tècnicament com físicament per a poder intentar pujar al B en un futur i ajudar al màxim a l’equip. Ara per ara estic complint amb les expectatives i, fins i tot, les estic sobrepassant, perquè no m’esperava tenir tants minuts, però amb esforç i constància tot es pot i, de moment, sembla que està donant els seus fruits.
A nivell col·lectiu, el nostre objectiu està en quedar entre les 4-6 primeres i intentar que el màxim nombre de components de l’equip aconsegueixi pujar al B, ja que nosaltres som un equip de progressió i el nostre objectiu és nodrir al B. I durant la temporada hem vist de tot; bons i mals partits, però crec que estem en una dinàmica ascendent (només cal haver vist l’últim partit, contra el St. Andreu) i que, si seguim així, podrem quedar entre els quatre primers, perquè tenim equip de sobres per a assolir-ho.

Quin és el millor moment que has viscut com a jugadora?
El millor moment va ser guanyar la lliga quan estava jugant al cadet de futbol 7, perquè era el primer gran títol per a casi totes i ho vam celebrar “a lo grande”. Aquell va ser un gran dia, tot i que tampoc els hi restaré importància a la lliga assolida l’any passat o a la Copa Catalunya que vam guanyar aquell mateix any.

Bé, espero i desitjo que amb el Femení C s’assoleixin els objectius marcats i que la temporada sigui positiva per tothom. Ara parlem una mica del nostre club.

Com veus la temporada del primer equip?
Aquesta pretemporada les meves expectatives eren força bones, tot i que després de la desgraciada mort del nostre estimat capità (Dani Jarque, D.E.P.) les bones vibracions de l’equip van canviar. Però amb l’equip que tenim crec que podem donar guerra, deixant de marge aquestes dues últimes setmanes, on l’equip no ha estat gaire encertat ni ha mostrat el seu millor joc.

Com acabarà? Europa? Zona tranquil·la? Permanència?
El nostre objectiu primordial, com cada any, és la permanència, tot i que crec que aquest any, amb una mica de sort acabarem a UEFA, i sinó, doncs a la zona tranquil·la, i ja entrarem a Europa un altre any.

Que et sembla Cornellà - El Prat?
És el somni de tots els pericos fet realitat; per fi tenim el nostre propi estadi i s’ha de dir que és impressionant, és una passada...

Hem de continuar amb la política de cantera?
Si, la política de cantera mai l’hem de perdre, és la base de l’espanyolisme. Perquè hem de buscar jugadors al mercat estranger quan ja tenim gent a casa? Crec que no val la pena buscar, perquè ja ho tenim, ara només falta que sapiguem treure’ls-hi profit als nostres canterans.

Un record relacionat amb l’Espanyol?
Masses...permanències en l’última jornada (Múrcia i Reial Societat), Copes del Rei (València i Madrid), Glasgow, molts viatges per a veure l’equip...l’Espanyol és molt important per a mi, i per això tinc molts moments relacionats amb el club, i no em podria quedar només amb un perquè tots són especials.

Una salutació... a tots els pericos que llegiu l’entrevista, als quals animo a que us seguint passant per aquest gran blog. Us recomano que us animeu a passar-vos per la ciutat esportiva per veure algun partit del futbol base femení, perquè no té res a veure amb el futbol base masculí i ho podríeu comprovar, segur que serà una gran experiència i a nosaltres –les jugadores- ens farà il·lusió que ens vingueu a veure!

Moltes gràcies i molta sort.

Foto del Femení C. Temporada 2009 - 2010

Gooool

2009-11-23T18:17:00.003+01:00

De petit sempre m'imaginava jugant amb l'Espanyol, fent gols de totes les maneres possibles i contra tots els rivals de la lliga. Els gols amb els que somiava eren en una final de Copa, amb un gol que ens donava el títol, a vegades el meu gol salvava a l'equip de baixar a 2a. D'altres gols eren més emotius i ens donaven els 3 punts del derbi. El que no imaginava mai era com celebrar els gols...suposo que faría un salt d'alegria i m'abraçaría als meus companys.

I vosaltres? Com celebraríeu un gol?

A tots ells

2009-11-18T11:30:00.000+01:00

Fa un parell d'anys que treballo d'educador en un centre de discapacitats. És una feina molt dura, ja que és difícil veure segons quines discapacitats i pensar en la duresa, els esforços i la feina de les famílies per tirar endavant. El centre aquest serveix per a donar un descans a les famílies. I serveix per a que molts d'aquests nois i noies puguin gaudir d'una setmana on fan activitats de tota mena, coneixen a gent, fan excursions, van a la piscina i fan sopars a l'aire lliure. Una feina difícil però molt enriquidora, els nois i noies et fan veure i valorar tot allò que tenim i he après moltíssim aquests 2 anys. El més curiós és que alguns dels nois i noies són pericos. Però el que realment sorprèn és veure a alguns dels discapacitats lluïnt amb orgull la roba de l'Espanyol. Un és en Pau, amb síndrome de Down i moltes dificultats per entendre les ordres. En Pau és incapaç de dormir sense el seu ninot de l'Epi de Barrio Sésamo vestit de blanc i blau i amb l'escut de l'Espanyol al pit. L'altre és la Teresa, amb molts problemes psicomotrius, retard mental i atacs epilèptics i amb una simpatía i una alegria que contagien a qualsevol. Ella sempre va a la piscina amb la tovallola de l'Espanyol perquè diu que "així tothom pot veure que sóc periquita". A les nits quan ella marxava a dormir sempre es despedia amb un "Bona nit periquito!" i marxava amb un somriure. L'altre és en Jordi, que també té síndrome de Down i molt mal humor, sempre que va a passar uns dies al centre porta les seves cartulines decorades amb escuts de l'Espanyol que ell mateix ha pintat i fotografies de jugadors actuals com David García, Coro, Moisés, Kameni o Nico Pareja. Ell enganxa aquestes imatges per la seva habitació i no permet que ningú les toqui.

Tots ells, amb un vida plena de dificultats, soportant les mirades de la gent, vivint en un món que s'escapa dels seus límits i que els hi va enormement gran tenen encara forces per estimar l'Espanyol. Per mi, és sens dubte, un símbol del que representa ser perico.

Pau, Teresa, Jordi...vagi per tots ells aquest petit homenatge a la lluita diària i l'esperit de superació. Visca l'Espanyol!

Visitant Gijón

2009-11-09T17:43:00.005+01:00

Aquest ha estat un cap de setmana atípic. He aprofitat per fer una escapada a Asturies amb l'excusa de veure l'Espanyol. El nostre viatge es va iniciar divendres. Desprès de 12 hores de viatge, parades en estacions de servei per reposar energies, quedar-nos fregits a l'autocar i tastar els primers gots de sidra tot entrant per terres astuarianes vem arribar a El Molinón on vem comprar les entrades. Desprès d'això vem passar per l'hotel a deixar la maleta i a dinar. Vem anar degustant la varietat de pinchos acompanyant tot això de sidra. Desprès a descansar i fer temps per conèixer les bondats de la nit asturiana. Molta festa, molta diversió i molts riures.

A l'endemà, aixecar-nos, arreglar-nos i a dinar abans del partit. Un diumenge amb molta pluja, fred i aire. El Molinón un camp vell i bastant deixat tot i les remodelacions que s'estàn fent. Bona gent i una afició molt respectuosa que van tenir el bonic detall de recordar el nostre etern capità amb una pancarta. El resultat no va ser l'esperat però els bons moment viscuts durant el viatge i l'estància ens van fer gaudir d'un cap de setmana genial. A la tornada fred i empapats per la pluja.

Aturades amb l'autocar per sopar i estirar les cames. Hores i hores a l'autocar fins a arribar a Barcelona, deixant enrere un munt de quilòmetres i bons moments viscuts. I això és més gran que qualsevol victòria.

Raducioiu i el rotulador del meu pare

2009-10-30T14:00:00.000+01:00

Quan la temporada 94/95 va arribar a l'Espanyol en Florin Raducioiu l'afició blanc i blava va quedar meravellada amb els gols del davanter. Jo tenía 7 anys i al pati de l'escola imitava al meu nou ídol quan jugava a futbol amb els meus companys. El fitxatge del davanter romanès em va enganxar definitivament a seguir amb passió a l'Espanyol. Tot i que portava ja alguns anys anant a Sarrià amb el meu pare sempre em quedava mirant el mar de banderes que inundava el Gol Sud o passava tota la segona part donant puntades de peu a algún got de plàstic que jo utilitzava de pilota intentant emular les magnífiques passades de Francisco o els controls d'Arteaga.

Jo seguía encantat totes les novetats d'en Radu i les notícies de l'Espanyol i veient que s'apropava el meu aniversari li vaig demanar al meu pare que m'agradaría tenir una foto firmada pel crack de Bucarest. El meu pare em va dir que allò era molt difícil i jo ho vaig entendre i vaig seguir amb la il·lusió de poder fer de Radu al pati de l'escola i seguir veient a Sarrià els gols del 9 blanc i blau.

Quan vaig despertar el dia del meu aniversari hi havia un sobre a la taula de la meva habitació i dins una foto d'en Radu i la seva lletra amb un "Para Guim con simpatia. Florin Raducioiu."

Jo estava d'allò més content, de fet és l'únic regal que recordo d'aquell aniversari. La foto va estar un parell de temporades a l'estanteria que hi havia sobre de la taula, i ara descansa en una carpeta amb altres fotografies i firmes de jugadors.

El més curiós de tot és que el meu pare es va esperar tot un matí per veure el jugador desprès de l'entrenament i demanar-li la firma. El meu pare portava un rotulador verd amb el qual en Radu va dedicar la foto, en el moment de tornar-li el rotulador li va tremolar la ma al davanter i el rotulador va caure sobre de la jaqueta de pell del meu pare, deixant una ratllada molt visible.

En Raducioiu es va disculpar i es va mostrar molt preocupat. Es va oferir a portar-li la jaqueta a la tintoreria i fins i tot a pagar-li una de nova. El meu pare no va acceptar i va riure veient la situació còmica que acabava de viure.

Al final el meu pare va marxar amb la jaqueta guixada i content d'haver aconseguit la foto signada. En Radu va marxar disgustat per haver embrutat la jaqueta però com a mínim va seguir fent gols un parell de temporades més.

Aquesta és la fotografía que en Radu va signar gràcies a l'esforç i paciència del meu pare.

El paper de la dona en el món del futbol

2009-10-29T16:48:00.004+01:00

Avui la meva amiga Anna estva inspirada i m'ha passat un text que ha escrit amb il·lusió i ganes. Aquí us el deixo perqué pogueu gaudir de les seves paraules. Gràcies Anna!

El paper de la dona en el món del futbol

La dona forma part del món del futbol de manera inherent. Font de vida, d’inspiració i d’espiritualitat té la fortuna de poder tenir fills amb l’ajuda de l’home, evidentment. Però la mare és qui el porta a dins i el lligam amb els seus fills és més estret.
D’un temps cap aquí cada cop són més les dones que s’han aficionat al futbol, i, concretament a l’Espanyol. De fet, som un dels equips amb més sòcies de la lliga. El futbol femení ocupa ara un lloc important en el nostre club i són diverses les presidentes de penyes blanc-i-blaves. Tot això és una mostra de normalitat en la nostra societat ja que fa anys això hagués estat un fet totalment impensable.
Les dones periques són apassionades, fanàtiques, enteses en el món del futbol; ja no es mira el comentari futbolístic d’una dona com una cosa d’estar per casa sinó que es respecta i se li té tota la consideració que es mereix.
Però encara hi ha camps on el paper de la dona és inexistent: en el camp de la directiva poques dones hem vist (Anna Maria Fusté o Julia Garcia-Valdecasas -ACS-); tampoc veiem dones fisioterapeutes, àrbitres, entrenadores, caps de premsa, etc, etc. I és que el mon del futbol ha passat de ser un àmbit estrictament masculí a un terreny on la dona té un paper important i l’ha de seguir tenint amb total normalitat.
És cert que els jugadors són homes però han nascut mitjançant una dona, tenen dona, germanes, filles, tietes, etc.

Aprofitant aquests dies on s’ha recolzat la campanya contra el càncer de mama aprofito per fer aquest escrit i agrair totes les dones anònimes que han contribuït a fer l’Espanyol, si cap, més gran.
Gràcies Anna Maria Fusté, Julia García-Valdecasas (ACS), Maria Bosch i tota una llarga llista de dones que també han posat el seu granet de sorra.

I com diu un dels eslògans del 75è aniversari: Visca l’Espanyol i la mare que ens va parir!!!!!

Als que ja no hi són

2009-10-24T16:10:00.005+02:00

L'altre dia vaig fer una visita al cementiri de Sant Andreu, allí hi descansa el meu avi matern, al qual no vaig conèixer però sempre he sentit molta estima cap a ell. Era culé i un apassionat del futbol segons m'explica la meva mare i la meva àvia. Sempre diuen que de ben segur s'hauría canviat de colors futbolístics per poder compartir aquesta passió del futbol amb el meu germà i amb mi.

Aprofitant un matí que tenía lliure vaig anar fins al barri de Sant Andreu per visitar la tomba del meu avi, haig de reconèixer que els cementiris són un lloc que em fan una mica de por, però un cop a dins m'agrada visitar-los i fixar-me en tombes magníficament decorades, frases lapidaries que no deixen indiferent a ningú, detalls que hi ha a les parets, les tombes dels jueus etc etc. En definitiva, un món desconegut que vaig explorant poc a poc. Desprès de fer la visita de rigor i deixar-li unes flors blanc i blaves al meu avi em vaig endinsar en el cementiri observant totes aquestes curiositats que he comentat abans. Em vaig estar passejant amb una flor blava que finalment no li vaig deixar al meu avi i que em vaig guardar amb la intenció de tenir-la uns dies a casa i cuidar-la fins que la flor deixés de ser flor.

Desprès d'endur-me més d'una sorpresa veient nínxols, estatues, làpides i tombes vaig veure una de les tombes amb un detall que em va cridar molt l'atenció. Un dels nínxols on hi descansava una família estava decorada amb un escut de l'Espanyol. Fins i tot en el més enllà la gent vol estar aprop del seu equip. En aquella tomba hi vaig deixar també la flor blava que portava a la mà i vaig dir en veu baixa un "Visca l'Espanyol!" que de ben segur es va sentir en el nostre cel blanc i blau.

Aquest és el nínxol de la família espanyolista que amb orgull teníen allà el seu escut de l'Espanyol.

DESCANSIN EN PAU

Ens fem veure

2009-10-14T12:34:00.005+02:00

Un del fet distintiu de ser de l'Espanyol és identificar-se fàcilment amb la imatge del perico. Tots (o casi tots) simpatitzem amb la figura que ens representa, molts de nosaltres de ben segur que tenim o hem tingut algn d'aquests animalets a casa i estic convençut que molts de nosaltres li hem posat el nom d'algún jugador. Oi? De fet, jo he tingut més d'un periquito i tots han portat noms de jugadors. Des de Tamudo, Arteaga a Coro i Valdo.

També és important la imatge que ha creat el club des de fa uns anys amb la imatge tan estilitzada del perico. Una imatge que es pot veure enganxada als cotxes, motos, cascs, carpetes i molts altres llocs. Barcelona n'està plena. Sense anar més lluny l'altre dia a la Diagonal anava amb el meu pare en moto i parats en un semàfor hi havía en filera 4 motos, inclosa la del meu pare, i les 4 motos portaven el distintiu del perico, algunes fins i tot al casc. És una manera senzilla i discreta de fer veure a tothom i cridar als quatre vents que som de l'Espanyol. L'altre dia a la universitat vaig veure una noia amb la carpeta plena de periquitos. També he vist taxis amb l'enganxina i fins i tot algún camió lluïnt la nostra simpàtica mascota. Cada vegada són més els que porten aquests adhesius i la cosa no ha de parar.

Per això des d'aquí encoratjo a tothom a que posi un periquito a la seva vida i se senti orgullós de pertànyer a la gran família blanc i blava.

Retirada?

2009-10-05T16:52:00.002+02:00

Fa dies que no actualitzo el blog. I la veritat és que pel cap em passen molts temes per escriure, però no trobo el moment de fer-ho i quan el trobo tinc tanta mandra a sobre que no ho faig. L'altre dia vaig llegir un comentari de l'Emilio on comentava breument la retirada d'alguns blogs pericos. I a mi no m'agradaría per res retirar aquest blog. Sé que ha tingut etapes on l'activitat era setmanal i hi havia molt de moviment de posts i d'altres etapes, on he estat mesos sense dir la meva. Però ara mateix no vull deixar d'escriure aquí ni retirar-me de la blogosfera blanc i blava. De fet, era una idea que em va passar pel cap. Tenía pensat de fer un post despedida desprès de la inauguració de Cornellà - El Prat, però vaig trigar en escriure'l i desprès amb tot el que va passar vaig dir-me a mi mateix que per poc que pogués seguiría aguantant el blog i intentat que no és convertís en una autèntica "chatarra".

Serveixi aquest post com a punt d'inflexió per a tornar a activar una mica La Chatarra.

Alineacions

2009-08-30T16:45:00.007+02:00

És bonic quan un equip passa a la història i tota una generació és capaç de recordar l'alineació que durant una o varies temporades han defensat el club. A l'Espanyol hi ha moltes alineacions per recordar, des dels 5 dofins fins a la Copa del 2000 passant per la UEFA del 88 i emocionant-nos amb els 11 jugadors que anys desprès ens van portar a la final de la UEFA per segona vegada.

Però de totes les alineacions la primera que jo recordo és la següent:

Amb el número 1: Toni

Amb el 2: Mendiondo

Amb el 3: Torres Mestre

Amb el 4: Herrera

Amb el 5: Pochettino

Amb el 6: Brnovic

Amb el 7: Francisco

Amb el 8: Roberto Fresnedoso

Amb el 9: Raducioiu

Amb el 10: Arteaga

i amb l'11: Jordi Lardín

Potser em falla la memòria i he barrejat jugadors però crec que no m'equivoco gaire. D'aquest equip el jugador que més admirava era en Pochettino i en Toni. Com ha passat el temps...

I vosaltres quina alineació recordeu?

Una història més...

2009-08-11T08:21:00.012+02:00

Encara abatut per la notícia que ens acompanya aquests dies vull explicar una petita hisòria simbòlica que espero que serveixi d'homenatge al nostre etern capità.

El passat novembre s'em va presentar la possibilitat de fer de fisioterapeuta en un dels equips de futbol base femení de l'Espanyol. Vaig aconseguir el que per mi era un somni, una il·lusió i vaig entrar com a fisioterapeuta al Femení C. Allí em va sorprendre l'esforç de les noies per sobreviure en un esport marcadament masculí. Amb el temps i desprès d'alguns partits, entrenaments i situacions difícils a l'equip vaig anar agafant molta confiança i una gran estima per totes elles, algunes són com germanes per mi i ja formen part de la meva vida i ocupen un bon tros del meu cor. Amb elles he viscut rialles, plors, desil·lusions, esperances, mal humor, bromes, discusions...un munt de coses que han anat forjant entre elles i jo una relació molt especial. Amb tot això hi ha una cosa que sempre m'ha acompanyat als partits, el botiquí...on des del principi de començar portava una fotografía de l'equip. Ara aquesta foto i com a gest simbòlic descansa a la porta 21 del nostre estadi.

A partir d'ara tinc molt clar que seguiré inculcant els valors que transmet l'Espanyol i que cada dia veig amb més claredat, que són uns valors molt vàlids. Sempre he intentat transmetre a les jugadores els sentiments de sentir-se perico. Inculcar els valors que el meu pare m'ha transmés. Esforç, sacrifici, lluita, entrega, solidaritat, companyerisme, humilitat, apreci, orgull i per sobre de tota estimar aquesta "Força d'un Sentiment" que ha passat de generació en generació.

Serveixi aquest petit homenatge per recordar a un dels nostres, que ens ha deixat massa aviat però segur que el seu esperit ens acompanyarà per sempre més.

DESCANSI EN PAU EL NOSTRE ETERN CAPITÀ

Glòria als herois

2009-08-09T23:54:00.004+02:00

EL CEL ÉS BLANC I BLAU

Tornem a casa!

2009-07-06T12:00:00.003+02:00

De Sarrià tinc el record d'entrar amb el meu pare i sentir una emoció especial en el moment en que pujava l'escala que donava accés a les nostres localitats...i davant meu veia la tribuna i la gespa. El 2 d'agost estic segur que tornaré a tenir aquesta sensació, aquesta vegada però, serà a Cornellà, la nostra nova casa...

Aquesta foto la vaig fer recentment en una de les visites a Cornellà - El Prat. La foto és una petita mostra del que crec que reviuré a Cornellà i aquesta magnífica sensació de formigueig a la panxa en veure el camp i tota una afició entregada als colors blanc i blaus.

I vosaltres quines sensacions tenieu a Sarrià i quines espereu tenir a Cornellà?!

Yo, minoría absoluta

2009-04-09T22:46:00.003+02:00

Nacho Julià publica para Sant Jordi un libro en el que narra su vivencias como militante blanquiazul, y que contiene un DVD en el que insignes pericos, como Santiago García (el socio número 1 del club), Raúl Tamudo, Tomás Guasch o Daniel Sánchez Llibre nos cuentan su historia de amor con el Espanyol.

El 15 de abril se pondrá a la venta en las tiendas oficiales del RCDE y en diversas librerías y kioscos de Barcelona el libro “Yo, minoría absoluta”, escrito por Nacho Julià y que incluye un DVD con el documental “Una història d’amor”, que también ha sido rodado y dirigido por este activista espanyolista. Los puntos de venta se detallarán a partir de ese mismo día en el blog, http://www.yominoriaabsoluta.es/, en el que también se abrirá un foro de opinión para que los aficionados opinen sobre los temas que esta obra somete a debate y para que puedan contar su particular historia de minoría absoluta y todas aquellas vivencias en blanquiazul que deseen compartir.

El libro está dividido en tres partes muy diferenciadas. En la primera Nacho Julià explica su trayectoria como militante perico, y como desde su más tierna infancia hizo un juramento de amor y lealtad hacia los colores blanquiazules y la minoría absoluta que sufrió en el colegio, trabajo etc. En la segunda narra algunos momentos claves de la historia reciente del club, como las finales de Copa o los partidos agónicos contra el Murcia y la Real Sociedad, pero desde la perspectiva de un aficionado de a pie, además de hacer un análisis de los estadios en los que el Espanyol ha jugado. Por último, analiza lo que considera “males del espanyolismo” y ofrece su visión sobre temas como el Fútbol Club Barcelona, el Real Madrid, los políticos, la prensa, la política ligada a nuestro club o los mismos pericos.

El DVD es un documental de 70 minutos que pretende explicar la vinculación de los aficionados blanquiazules hacia el Espanyol como si de una historia de amor se tratara. Sólo así se entiende la fidelidad y la pasión de los periquitos con su club, por más que históricamente les ha dado más disgustos que alegrías.

Durante todo el metraje diversos espanyolistas hablan sobre el vínculo que les une al sentimiento espanyolista y nos cuentan anécdotas y recuerdos desconocidos por la mayoría de socios. Intervienen en el documental: Santiago García (socio nº 1), Maria Bosch (ex secretaria dirección RCDE), Raúl Tamudo (capitán primer equipo), Tomás Guasch (subdirector diario AS), David Casamitjana (ex jugador RCDE años 50), Daniel Solsona (ex jugador RCDE años 70), Pau García (Penya L’Escollera), Daniel Sánchez Llibre (presidente RCDE), Ramon Condal (vicepresidente RCDE), Juan Terrats (El Periódico de Catalunya), Ferran Martorell (ex presidente RCDE), José María Calzón (delegado primer equipo), Òscar Pitarch (ex vicepresidente FCPE), Óscar Barberán (ex conseller RCDE), Mireia Flores (departamento comunicación RCDE), Eduard de Batlle (RAC 1), Bea y Merche Perelló (Grupo Bonanova), Cecilia y Florència Muñoz (Infantil B RCDE) y Sara Ariza (Eternos).

Los co-editores de estas dos obras pericas son el mismo Nacho Julià y el periodista Sergio Fidalgo. La presentación a la prensa se hará el miércoles 15 de abril tras el entreno en la ciudad deportiva, y la presentación ante la afición perica se hará ese mismo día a las 20:00 h en el local de la Penya Eternos, el bar Everest (calle Santuario, 57, en el Carmelo). Se hará una segunda presentación en la ciudad de Barcelona el sábado 18 de abril, a las 12:00 h, en el local de la GPE Manigua (Desfar, 25, zona Pl. Virrey Amat).

Nacho Julià ha sido fundador de grupos espanyolistas como La Curva, Pericos Moteros, Eternos o la Plataforma Cien Razones. También formó parte del equipo fundacional del portal Pericosonline.com y de Espanyol TV. Ha sido directivo de la Federació Catalana de Penyes y ha colaborado en diversos medios, como los diarios El Mundo Deportivo y AS, la revista 23 perico, el programa de radio Sin concesiones (RKB) y la tertulia televisiva La Ronda (Canal Català). Es socio del RCDE desde 1986.

Condemnats

2009-03-26T18:21:00.003+01:00

On estarem la temporada vinent?

Jo sincerament estic acollonit. No soportaría haver d'anar a veure l'Espanyol els diumenges a les 12 del matí o els dissabtes a les 18'00...ni mirar els preus per fer desplaçaments a Castelló, Huesca o Girona.

De moment sembla que hi ha divisió d'opinions, uns s'aferren al poder diví invocant una ajuda a la Moreneta, d'altres fan anar la calculadora amunt i avall intentant que els hi surtin els números. També n'hi ha alguns (i aquí m'incloc jo) que ja ho veuen tot fet, és a dir, que no tenen l'esperança de veure l'Espanyol a 1a la temporada vinent. Passi el que passi i fem el que fem està clar que no em de deixar d'animar i donar suport a l'equip. De moment res de criticar als jugadors ni a la directiva. Els jugadors que juguin i des del meu punt de vista millor no començar amb les crítiques cap a ells, que ens agradi o no són els únics que ens poden salvar de tot això.

A la directiva tampoc sóc partidari de dir-li res de moment, quan acabi la temporada (baixem o no) s'ha de fer una bona neteja, de dalt a baix. Que no quedi ni un dels que hi ha ara perquè sinó tornarem a passar pel mateix i els pericos ja n'estem farts d'anar aguantant i aguantant directives incompetents.

I ara, amb el que queda de lliga, doncs a lluitar ni que sigui per morir dignament o donar una mínima bona imatge.

Visca l'Espanyol!

N'estic fart!

2009-03-12T19:35:00.005+01:00

L'altre dia anava pel carrer amb una jaqueta de l'Espanyol. Eren les 22'30 i tornava d'entrenar. Jo ben tranquil i pensant en el partit de l'endemà vaig escoltar una veu femenina que deia "a 2a! Perico de mierda!". Jo fent un exercici molt i molt gran d'autocontrol vaig intentar ignorar les paraules d'aquella persona que demostrava les seves mancances humanes. Però la molt filla de puta va insistir, ajudada per un altre personatge que li reia la gràcia. Aquí ja no vaig ni intentar autocontrolar-me i em vaig girar i vaig fer una detallada descripció de la santa mare de la noia. La noia i el noi van demostrar la valentia d'aquests pseudo culés que tiren la pedra i amaguen la mà i van optar per callar. Només per merdes humanes com la noia aquesta vull que l'Espanyol es quedi a 1a i l'altre equip de la ciutat s'enfonsi en la més absoluta misèria.

El problema és que jo tot i tenir-li fàstic al Bar$a i desitjar-lis el pitjor mai insulto ni increpo als babaugranes. I a mi ja m'ha passat moltes vegades que m'han dit coses pel carrer, el problema està en que un dia m'agafaràn de mal humor i amb ganes de gresca i em liaré a cops de puny (i això que jo sóc dels pacífics)...

I encara em fa gràcia quan em pregunten ¿Perquè odieu el Bar$a?
I vosaltres perqué odieu al Bar$a?!...si és que l'odieu.

Una imatge...

2009-02-22T14:37:00.001+01:00

...val més que 1000 paraules!

Un dilluns més...

2009-02-16T17:07:00.003+01:00

Odio els dilluns. No els odio només perqué sigui tornar a començar la setmana i caure de nou en la rutina. Quan arribo a classe el primer que sento és "Com va l'Espanyol?!"...perqué collons m'ho pregunten si ja saben que l'Espanyol va perdre?! I desprès ve la brometa de dir "Encara no esteu a 2a?!". Doncs a mi m'agafen ganes d'anar un dia i dir-li a la cara d'algun d'aquests "Escolta, el teu avi que s'estava morint com està?! No s'ha mort encara?!" o per ser més suaus dir "La teva germana com està?! Que fa dies que no passa per casa...".

Sé que potser em passo una mica però es que a vegades s'han de dir coses d'aquestes perquè la gent deixi de tocar els collons o s'adoni que el fet de tocar-los no és gratuït. El que em fa ràbia és que jo mai he dit res de futbol a ningún culé però ells (que presumeixen de ser un club senyor i una afició exemplar) tenen la mà trencada en això. Bé, són coses que mai podré entendre. I demà, serà dimarts i encara haurem d'aguantar a gent d'aquesta.

Ara només espero que comencem a guanyar partits perqué sinó...els dilluns seràn encara pitjor!

Visca l'Espanyol!

Només és futbol...

2009-02-09T16:05:00.004+01:00

Avui ha sigut un dilluns com qualsevol altre. Desprès d'aixecar-me, m'he dutxat, he esmorzat tranquil·lament, i he preparat el meu camí a la universitat mentre anava escoltant l'mp3.

He arribat una mica abans per acabar un exercici de classe i he aprofitat per anar a l'aula d'informàtica per consultar internet, allí m'he trobat a gent de la classe que també estaven fent feina.

Després d'una estona de fer feina s'ha apropat un company al qual li tinc molt d'apreci i m'ha dit "Quina llàstima ahir l'Espanyol! Aveure si aquest diumenge hi ha més sort i surt del descens d'una vegada". Aquest company és culé, però tot i aquesta petita taca negra en el seu historial sempre s'ha comportat amb respecte i educació amb l'Espanyol i amb mi. Jo he fet el comentari de "Si, si...ja ens toca guanyar!" i més enllà un altre company de classe que també és perico (2 pericos en una classe de 90 persones!) ha dit "Diumenge guanyem amb gol de Lo Pelat!". Fins aquí tot bé, converses normals de futbol.

Fins que un noi, que no sé ni si va a la meva classe perqué és la primera vegada que el veia, ha dit amb veu forta i amb un to com si se sentís orgullós "Doncs jo espero que aquests fills de puta baixin a 2a i desapareixin". L'altre perico l'ha mirat de manera indiferent i ha seguit fent feina a l'ordinador, però jo no, m'he quedat mirant a aquell miserbale que seguia profanant insults contra l'Espanyol i la seva afició. He intentat controlar-me però no he aguantat tans insults i he acabat saltant i dient-li quatre coses que per la seva expressió facial em sembla que no li han fet gràcia...però el noi, veient que a mi no em feien gràcia els seus comentaris i quan ha vist que jo li deia obertament tot el que pensava sobre el seu club ha optat per baixar el cap i marxar de l'aula. Un comportament que demostra molt bé el tipus de persona que és.

Però aquí no acaba la cosa...una amiga meva que estava al meu costat ha vist des del principi tot l'incident. Ella sap perfectament com sóc i les actituds que em molesten. I quan tot ha acabat ha tingut la brillantesa de dir-me "Home Guim, no et posis així, que només és futbol". Això ja ha sigut la gota que ha fet vessar el got.

Només és futbol?!

Si només és futbol perqué hem d'aguantar bromes a l'escola, institut, universitat, feina tota la vida?! Si només és futbol perqué un babau m'ha de dir "fill de puta" sense cap motiu?! Si només és futbol perqué no li diuen al burro aquell que es calmi?! Si només és futbol perqué sempre que diem que som pericos ens hem d'estar excusant o donant una explicació?! Si només és futbol perqué ens tracten com si fòssim una merda?! Si només és futbol perqué els hi tinc tant d'odi?!

No ho sé, tot plegat m'ha deixat de mal humor i a sobre amb la feina a mig acabar. I tot i que només sigui futbol...Visca l'Espanyol!

A 2a?!

2009-01-12T13:13:00.004+01:00

L'equip està fotut. Ja són moltes jornades sense guanyar i sembla que cada vegada estem més ficats al pou. Malauradament no podem donar-li les culpes a l'àrbitre, ja que som tan dolents i tenim tanta mala sort que no creem casions i quan ho fem enviem la pilota als núvols.

Els jugadors estan nerviosos i amb una anisetat fora del normal, una clar exemple el trobem amb l'actuació de Kameni davant d'un aficionat i dels múltiples errors de jugadors que sempre han estat a l'alçada de les circumstàncies. En general la cosa no funciona i encara no hi ha hagut cap "efecte Mané", el joc ha millorat lleugerament però segueixen havent, des del meu punt de vista, jugadors que no mostren una bona actitud quan juguen. Crec que per sortir de la situació actual no cal gastar-se els diners en Torrado, Obodo o altres nomes que sonen per reforçar l'equip, amb el que tenim podem sortir d'aquesta situació, és només un tema d'actitud.

Lluitar cada pilota com si ens anés la vida, no baixar els braços, no protestar als àrbitres i per descomptat, el més important, és fer més gols que el rival. Quan les coses no funcionen millor canviar i si Kameni no està bé (que no ho està) pot ser un bon moment per donar-li una oportunitat a l'argentí Cristian Álvarez, si Chica no s'adapta a la banda esquerra millor que jugui Beranger o David Garcia, si el mig del camp no acaba de funcionar amb l'Àngel donar minuts a Román pot ser una bona alternativa, Luis Garcia porta jornades que és incapaç de fer gol i ni tan sols crea perill, doncs el millor seria deixar jugar a Callejón o Jonathan Soriano que segurament supliran les seves mancances tècniques amb una dosis d'il·lusió i energia que ens aniran molt bé.

Amb tot això no vull dir que els jugadors que he nombrat no estiguin capacitats per jugar a l'Espanyol o que no m'agradin, tampoc vull assenyalar a ningún d'ells com a culpable de la situació, em vinc a referir que necessitem a gent que ara per ara rendeixi i ens tregui de la zona perillosa. Ja són moltes temporades tontejant amb el descens i al final acabarem al pou de segona.

I vosaltres com ho veieu?! Anem a 2a?! Ens salvarem?!

De fet portem un parell de temporades on som La força d'un patiment! Visca l'Espanyol (a 1a)!

Adéu 2008!

2008-12-31T17:28:00.002+01:00

Per fi ja s'acaba aquest nefast any. Esportivament parlant no hem estat a l'alçada de les expectatives que s'havien creat entorn de l'equip. Després del partit contra el Villarreal tot es va convertir en un conte molt trist. Començant per algunes derrotes doloroses, com al camp del Valladolid (on ens van marcar el gol més ràpid de la lliga), o la pallissa que ens va caure a Múrcia, on un equip patètic entrenat per Javier Clemente ens en va fotre cuatre. També les lesions ens han marcat molt. En Tamudo amb un braç trencat, el De la Peña amb...moltes coses trencades, el Rufete que ha passat més hores als serveis mèdics que a casa seva.

Tot això mica en mica ha anat crispant a la gent i ha acabat amb una desunió entre el públic i els jugadors. Ara, de moment, la situació és força semblant a la de la temporada anterior però esperem que aquest 2009 ens torni ben amunt.

Des d'aquí us desitjo un bon 2009 i una abraçada ben forta!

Salut i Espanyol!

Cantera

2008-12-19T17:25:00.002+01:00

Sempre he sigut partidari de la cantera. De fet, com més fitxatges fa la direcció esportiva més partidari em torno de donar possibilitats a la gent del planter. No acabo d'entendre com el club es gasta els diners en fitxar a Román Martínez en comptes de donar una oportunitat a jugadors com Juliàn o Jordi Gómez. Amb això no vull dir que Román Martínez no sigui un jugador vàlid, de fet, crec que és un encert el seu fitxatge ja que tot i no estar encara del tot integrat en l'estil de joc s'ho deixa tot al camp i des del meu punt de vista s'esforça per l'equip. Però tornant al tema de la cantera m'agradaria que aquest joves tinguessin una oportunitat al primer equip, ja que molt probablement suplirien les seves mancançes tècniques amb la il·lusió d'estar jugant en un club de primera, el club que al cap i a la fi els hi ha donat la possibilitat de jugar i donar-se a conèixer. També l'afició s'identificaría abans amb un jugador com el Julián que ja porta uns anys al club i sap com som els pericos, en canvi un jugador qu vingui d'un altre equip molt possiblement no acabarà de saber quin és el significat de ser i sentir-se perico. No sé si m'he explicat prou bé, però es que ara mateix estic amb un munt d'idees al cap i sembla que no m'acabo de concentrar...deu ser que tinc la il·lusió de seguir endavant amb el blog. Com quan vaig començar.

Visca l'Espanyol!

Ja sóc aquí!

2008-12-19T13:01:00.003+01:00

Primer de tot m'agradaria demanar disculpes pel temps que he estat absent. A partir d'ara intentaré actualitzar més sovint i tornar a aquest món blogger. Espero que el blog torni a funcionar i que el primer equip faci el mateix perqué a aquest pas tindrem el camp més bonic de 2a divisió i no seria gaire agradable veure un diumenge a les 12 del migdia un Espanyol - Eibar...

Doncs res més. Una abraçada per a tota la pericada i gràcies perqué si no fos per molts de vosaltres no m'hauria animat a seguir endavant amb aquest projecte de La Chatarra.

Visca l'Espanyol!

El Sorpasso Perico

2008-09-04T20:25:00.002+02:00

El periodista Sergio Fidalgo saca a la venta el 19 de septiembre su primer libro dedicado al RCD Espanyol, “El sorpasso perico” (Paralelo Sur Ediciones).

¿Puede el RCD Espanyol ser algún día el equipo de fútbol con más socios del fútbol catalán?

El autor cree que dos de los grandes defectos de la masa social blanquiazul son el “efecto Astérix” y el “síndrome de Calimero”. El efecto Astérix consiste en que “muchos pericos están convencidos es como la aldea de los galos de este popular cómic, rodeada de campamentos romanos-culés que intentan eliminarnos”. Esta forma de actuar “nos impide crecer, porque estamos tan preocupados en fortificar nuestras murallas que no buscamos la expansión. Vemos fantasmas por todas partes, a menudo con motivos, y otras veces sin ellos”.

El “síndrome de Calimero” es “el lamento como forma de vida”, es “caer en la típica queja que asegura que a los pericos no nos quiere la prensa, no nos quieren los políticos, no nos quieren los empresarios”.

En un capítulo anexo, diversos espanyolistas, como Alberto Fernández Díaz, David Castillo, Àlex Sáez, Paco Asensio, Rogelio Rengel o Josep Maria Piera opinan sobre diversas cuestiones, como las virtudes y los defectos de la masa social blanquiazul, o si creían posible que el Espanyol pudiera superar al Barça. Expresaron su parecer sin haber leído el libro.

Este libro se presentará el próximo día 19 de septiembre a las 20 h. En breve se notificará el lugar del acto.

D'avis a néts

2008-01-31T18:00:00.000+01:00

A casa meva tenim una llarga tradició d'espanyolisme. El primer va ser el meu avi, que durant la postguerra vivia el futbol com a via d'escapament de totes les penúries que l'envoltaven.

Ell, amb els seus 2 germans anaven a Sarrià i al camp de Les Corts a veure els partits de futbol. El meu avi simpatitzava amb l'Espanyol però també gaudía amb el Barça, fins que es va decantar per l'equip de l'Avinguda de Sarrià. Aquí va començar la seva militància blanc i blava. Aquesta passió la va transmetre al meu pare, que ja des de ben petit es declarava obertament perico. Tota la família del meu avi, des de germans a cosins i nebots són pericos i per ara no hi ha cap ovella negre que s'hagi posicionat com a culé a la família.

Aquests valors i aquesta estima per l'Espanyol va arribar a la meva generació on jo vaig seguir amb aquesta meravellosa nissaga. Per això quan vaig al camp penso en el gran esforç del meu avi i del meu pare, que com tans d'altres han ressistit i lluitat per aquest gran club. Són aquestes coses les que em fan sentir orgullós de la meva família, bé, de les meves famílies, perqué l'Espanyol també és com una família.

Aquests és un dels episodis que em fan sentir viu i que m'omple i el que millor defineix tot aquest sentiment és aquella estrofa de l'himne que diu:

(...) "D'avis a néts en noble nissaga

som una sola generació

el cor encès i la ment molt clara

fidels sempre l'Espanyol" (...)

Començant el 2008

2008-01-14T12:16:00.001+01:00

Desprès d'uns dies de descans i reflexió, començant el 2008 i deixant enrere els problemes torno a escriure al blog, el qual em serveix de terapia i m'ajuda a deixar anar els meus pensaments sobre el nostre màgic Espanyol.

M'he animat molt amb tots vosaltres, gràcies de debó, perquè les vostres paraules són més que això, m'han fet agafar forces i us ho agraeixo de tot cor. Gràcies!

En breu, tornaré a escriure articles i penjar algunes fotos interessants o enquestes.

Gràcies per tot i visca l'Espanyol!

Fracasar

2007-12-21T06:01:00.000+01:00

És un terme molt dur...però tots l'hem viscut alguna vegada. El fracàs, alló que volem evitar de totes les maneres però que tot i així acabem patint sempre. Realment ser de l'Espanyol et fa veure el món des d'una órbita totalment diferent, et permet observar el que dia a dia és més comú viure...i malauradament, el fracàs sempre apareix per una banda o altre.

Hi ha dies en que el més important és l'Espanyol, n'hi ha d'altres que no...avui és un dia d'aquests, on tot és igual, no importa res i cap cosa és important. Avui és un d'aquells dies, on veritablement m'és igual si en Rufete està lesionat, si el partit de Copa va ser un desastre o si algún dia podrem gaudir d'un camp propi. M'he adonat que per sobre de l'Espanyol (al que li dec part de la meva il·lusió per sentir-me viu) hi ha coses que m'afecten molt més i que realment sense aquestes coses i petits detalls no som (o més ben dit, no sóc res)...

I ja em perdonaràs però no puc seguir...continua tu sol, sé que ara estàs bé però em fa mal el cor de pensar que no t'estimo com abans...perdona'm Espanyol...durant un temps no estaré al teu costat, com he fet dia si i dia també durant molts i molts anys...però tot i pensar que mai diría això, no em puc amagar...continua sol perqué jo t'abandono!

Crec que he triat un bon moment per fer-ho perquè ara estàs bé, i encara que a Montjuic només siguem 7000 incondicionals...no crec que em trobis a faltar. Deixaré la meva bufanda penjada darrere la porta, com sempre, però aquesta vegada no l'agafaré els diumenges per demostrar-te que t'estimo, que t'animo i que m'és ben igual el que em diguin els altres perquè jo tinc una fe cega en tu...deixaré el carnet (que amb tan d'orgull porto a la cartera)...el deixaré en un racó de l'habitació i també desenganxa-re les imatges dels dies passats en que celebrabem junts aquell gol del Tamudo o la Copa que ens va apropar a les estrelles...ho sento, ho sento en la meva ànima i em fa mal el cor de veure que ara per ara no hi ha res que puguis fer.

No és culpa teva, però són masses coses, que em limiten i no em permeten seguir endavant. Avui quan tornava a casa he tornat a sentir aquella sensació que vaig tenir a Glasgow...la pluja queia i jo em mullava però tot m'era absolutament igual...doncs això. Que la pluja cau i si em mullo m'és igual...

Només et puc dir una cosa: T'ESTIMO però ara mateix no puc seguir al teu costat...ho sento...haig d'abandonar! Ni que sigui per un temps...pensa que tornaré al teu costat com abans, però ara no puc.

Sensacions d'un derbi

2007-12-03T23:47:00.000+01:00

Són moltes les coses que es poden dir sobre el derbi. El dissabte hi havia molts nervis, era una ocasió única per avançar als altres i dir que Barcelona és blanc i blava!

Vaig pujar a Montjuic amb un refredat que vaig agafar al camp de l'Osasuna (de moment el primer desplaçament de la temporada) i sense haver menjat res. Afortunadament em vaig trobar a l'amic Jordi que em va convidar a una cervesa i així vaig aconseguir calmar mínimament els nervis, després de parlar una estoneta amb ell i fer broma vaig entrar al camp i allí em vaig trobar al Xavi, amb el qual vem fer un change de loteria de les nostres penyes.
L'ambient era maco, molts colors, moltes banderes i cares conegudes amb les quals comentavem les sensacions d'aquell derbi. Després i ja instal·lat al lloc on em poso normalment vaig mirar-me la grada, vaig veure a l'Emilio (que estilo tienes ondeando la bandera!) i d'altres amics i coneguts que com jo estaven fets un feix de nervis...minuts després va començar el partit i la Corporació d’expoliadors de la cultura i l’esport de Catalunya ens van fotre un golet, això si, aquesta vegada amb el peu i no amb la mà. El fet del gol em va molestar molt, ja que al moment vaig començar a rebre trucades perdudes d'alguns babaugranes que conec.

No entendré mai perqué em fan aquestes perdudes, ja que jo mai ho faig i quan el Barza guanya alguna cosa encara sóc tan gilipollas de felicitar a aquesta gentussa, és més, tot i l'odi que tinc envers a aquesta institució fundada per un suïs mai he trucat a cap culerot per restregar-li per la car un gol o resultat, i considero que fent aquestes trucades demostren el seu baix nivell ètic, la seva nul·la capacitat mental i les grans mancances humanes que tenen. I ja paro que m'estic posant dels nervis.

Després destacar que l'afició del conjunt suïs va llançar una bengala contra els pericos que hi havia abaix...suposo que la premsa manipuladora i tendenciosa de TV3 no ho va veure això.

A la mitja part vaig aprofitar per comprar-me un entrepà al bar de l'estadi, cosa que em va costar bastant...mentre feia cua em vaig assabentar de que bona part de l'afició dels altres havia accedit a l'estadi sense entrada, quan molts de nosaltres no vam poder entrar a L'Orinal l'any passat perqué als senyors mossos no els hi va sortir dels picarols (si ho voleu recordar cliqueu aquí). Com podeu veure tot era ràbia dins meu, cosa que va desaparèixer quan en Coro, una vegada més, va fer aquell gol que empatava el partit mentre la grada embogia i esclatava d'euforia veient com els crack d'en Raijart no podien amb els nois de Valverde.

El partit va seguir amb l'equip atacant a la porteria de la ballarina Valdés però ja no es va moure el marcador. Després a recollir les banderes que havien quedat per la grada i acabar de comentar el partit amb el Xavi. De tornada em vaig tornar a trobar al Jordi i vem acabar com haviem començat, fent broma i rient-nos plegats. Tot i que entre el gol que ens van fotre els altres, les trucadetes perdudes, el comportament dels Boixos i la merda d'entrepà que em vaig menjar a l'estadi vaig tornar a casa un xic malhumorat.

I ja per acabar: Barcellona siamo noi!

Ens agrada l'himne?

2007-11-18T16:25:00.000+01:00

Trobar una cançó que identifiqui al club i que agradi a tothom no és fàcil.
A l'Espanyol sembla que ens agradi discutir i sempre busquem motius per fer-ho, quan no és una cosa n'és una altre i així sempre hi ha debat sobre la taula.
Fa un parell d'anys, amb l'Espanyol de Lotina vorejant el descens la pregunta era ¿Dani o Espanyol 3.0?, l'any passat va sorgir el debat de ¿Gorka o Kameni? i aquest any com que l'equip va bé i estem en un gran moment esportiu i a nivell de directiva un dels debats que hi ha sobre la taula és ¿t'agrada l'himne?

A mi personalment m'agrada, de fet m'agraden tots els himnes de l'Espanyol, però trobo que no és una cançó que enganxi gaire. Potser hauriem de fer un himne que l'afició canti i que sigui representatiu per a la gran majoria de pericos. La directiva va fer un intent per animar al jovent i es va fer la versió rock de l'himne actual, la versió del grup Statuas d Sal va aconseguir enganxar a la gent, però la directiva no li va donar continuitat i sempre hem acabat escoltant la versió més light.
De totes maneres jo segueixo considerant com a himne el mític "Espanyol Alé Espanyol Alé" mentre veig a tota una grada entregada amb les bufandes enlaire, perquè quan veig això s'em il·luminen els ulls de blanc i blau.

A vosaltres quin himne us agrada més?

Catalonia ¿terra d'acollida?

2007-11-07T18:47:00.000+01:00

No escriuré res sobre el DVD propagandístic i goebbelià que ha editat la Generalitat de Catalunya (colla d'hipòcrites!).

És posar-me a parlar del tema i em bull la sang, per això deixo aquí una imatge que penso que exemplifica prou bé quina mena de situació estem vivint.

Per acabar vull afegir que si les natilles són el Ronalpiños i en Ronalpiños és Catalunya...Catalunya és una natilla!

Els nostres polítics i tota la colla de brétols del Departament d'Educació (o maleducació) són tan consistents com aquestavainilla envasada que ens ven aquest estranger que desconeix el terme ortodòncia. Sense res més a afegir marxo "raudo y veloz" a desfer-me d'un video de les 3 bessones (crec que era Les 3 bessones a la terra dels oprimits) que li vem regalar al meu germà quan era petit. Santa inocència!

Els campus d'estiu...

2007-10-28T23:30:00.000+01:00

Sóc un futbolero i comparteixo aquesta passió amb el bàsquet. Des de petit he jugat a bàsquet, sempre defensant els colors de l'equip del meu barri, el Club Bàsquet Guinardó.

A l'equip èrem tots amics i gaudiem jugant a bàsquet, a vegades guanyavem i a vegades perdiem però sempre erem una pinya i això ens feia forts. Van passar els anys i alguns companys ho van deixar, van venir d'altres jugadors nous i sempre s'integraven tots al nostre equip, èrem com una família, encapçalats pel nostre gran capità. L'Aran era un jugador especial, sempre motivant als companys i sempre concentrat abans dels partits, a vegades quan no tenia el dia o no li entraven els tirs s'emprenyava però mai defallia i sempre lluitava per superar-se. Per mi l'Aran era un referent, era el Tamudo del nostre equip.

Amb tots l'equip va anar creixent i ens vem convertir en un equip ambiciós, un gran bloc capaç d'assolir fites que mai ens haviem plantejat. En un parell d'anys vem arribar a les fases i al primer partit ens van guanyar, a l'any següent vem anar passant fases fins arribar a la "final four" on vem perdre. Però seguiem sent una família. I crec que una de les coses que més ens va unir van ser els CAMPUS D'ESTIU.

A l'estiu uns quants de l'equip anàvem als Campus organitzats pel FC Barcelona (secció bàquet) i allí passàvem per mil i una històries que forjaven la nostra amistat dia rere dia. El meu pare sempre deia que era bo que anés al campus del Bar$a perquè "l'enemic l'has de conèixer des de dins" i sempre em deia que mentre no fos culé tindría un plat a taula. Allí al campus entre tirs i jugades inverosímils vem conèixer grans llegendes del bàsquet espanyol i alguns jugadors del club babaugrana.

Els 12 dies que passavem lluny de casa ens permetien fer el boig, jugar a bàsquet i expremer fins l'últim segon totes les hores lliures que teniem. Durants els 3 anys que uns quants de l'equip vem anar allí ens van passar un munt d'històries que m'agrada recordar:

Jo, sempre mostran el meu sentiment blanc i blau vaig modificar lleugerament totes les samarretes que ens donàven, al pit hi havia un logo amb l'escut del Bar$a que jo ben preparat amb un rotulador m'encarregava de guixar. Fins i tot una vegada em vaig enganxar un escut de l'Espanyol sobre la samarreta i tots els nois de l'habitació es van posar a cantar "Perico que vuela..." fins que va entrar un entrenador i els hi va dir "muy bien valientes, del Bar$a teníais que ser...".

Una de les anècdotes que vaig viure va passar en un entrenament, quan estàvem a punt de fer-nos la foto d'equip i un noi va dir "Barçaaaa" i un dels entrenadors (que era perico) va dir que allò no era el Barça, allò era un Farsa i que tot allò que veiem era pura manipulació per part del club. Més tard vaig parlar amb aquell entrenador i em va dir que ella era perico però que a Can Barça no ho veien amb bons ulls, en guardo un gran record d'aquell entrenador.

També ens obligaven a cantar l'himne al menjador i jo com a bon perico canviava l'estrofa que tots coneixem...Tenim un nom que fa pudor! Merda Merda Meeeerda! Alguns em miraven estranyats i d'altres tambés deixaven anar alguna que altre perla.

Una altre història que va passar quan m'estava dutxant i sentía com el noi de la dutxa del costat cantava un munt d'improperis contra l'Espanyol i també contra la Penya. Aquest noi, d'una capacitat mental nula va decidir treure la roba bruta a fora de la casa on dormíem i la va col·locar sobre d'una barana, tal com va marxar vaig agafar la roba i la vaig llençar barana avall, en un petit precipici que hi havia, el noi va sortir i proferint insults a tort i a dret va baixar a collir la roba per tornar-la a deixar al mateix lloc i jo, evidentment vaig fer el mateix...així fins a cinc vegades. La roba estava bruta i pudenta i el noi desesperat perquè no sabía qui li tirava la roba cada vegada. Va ser un petita venjança per tots els insults que ell havia cantat anteriorment. I com que no en teniem prou, a la nit amb l'ajuda d'alguns companys vem aprofitar que dormía per embrutar tot el seu llit i també la seva cara amb pasta de dents i crema d'afeitar...les típiques bromes que es fan quan un té 14 anyets.

També vaig tenir la sort de ser un dels escollits (juntament amb els meus companys) de fer un viatge a Eivissa i allí jugar diversos partits defensant la samarreta del Bar$a, la experiència va ser d'allò més positiva...sobretot perquè vem guanyar el partit.

És per això que li dono les gràcies al FC Barcelona (secció bàsquet), perquè aquells campus d'estiu ens van unir i potser per això ara guardem tan bon record del nostre equip de bàsquet.

Gràcies (encara que només sigui per això) Barça!

Avui fa un any...

2007-10-15T12:00:00.000+02:00

Tal dia com avui vaig començar de manera espontània aquest blog. Va ser un diumenge mentre escoltava el partit de l'Espanyol per la ràdio, el partit era un avorrit Villarreal - Espanyol que va acabar amb empat a zero, ja que l'àrbitre va anul·lar un gol de Pandiani als últims minuts perquè la pilota havia sortit fora (cosa que només va veure el senyor del xiulet i el seu assistent).

Des d'aquell partit i fins avui han passat un munt de coses, un inici de lliga fluix, l'eliminació de la Copa, partits històrics a la UEFA, la victòria a casa davant de l'etern rival, la heroica final de Glasgow i les llàgrimes posteriors, el Tamudazo... Però si haig de triar una cosa em quedo amb l'esclat que ha fet l'Espanyol, un club que està creixent, una afició cada vegada més nombrosa, uns colors que es coneixen arreu del món, en definitiva el que tots anomenem...La força d'un sentiment!

També vull destacar que el fet de formar part d'aquest món de "Bloggers Pericos" m'ha permés conèixer gent nova i compartir grans moments, ha estat un plaer conèixer al Xavi, en Josep Maria, en Salvatella o l'Emilio (tot i que la nostra trobada va ser molt breu i només vem tenir temps de creuar-nos 4 paraules després de la magnífica victòria davant del Werder). A tots ells i a tots els que sempre heu tingut un temps per llegir les meves sensacions blanc i blaves us dono les gràcies.

Entre tots farem un Espanyol més gran. Visca l'Espanyol!

Sarrià present

2007-10-10T19:55:00.000+02:00

Per mi Sarrià era com el pati de l'escola. Quan era petit i anava a l'escola on realment m'ho passava bé era al pati. Allí tots els nens jugàvem a pilota intentant imitar als nostres ídols, normalment tots volíen ser com en Romario, Koeman, Bakero però jo preferia ser com Arteaga, Raducioiu o fins i tot Albesa. El pati servía per oblidar-se de les aburrides classes i per nosaltres era com una terapia. Sortíem a jugar a futbol i per uns moments èrem els reis del món, cridàvem, saltàvem i fins i tot ens donàvem alguna que altre patada però en el fons èrem els nens més feliços de la terra...

Doncs per mi Sarrià era el mateix, el meu pare em portava agafat de la mà, amb la meva antiga bufanda blanc i blava i el mític RCD Español imprés en color blau al centre. Mentre ell gaudia del partit amb tranquil·litat en el seu seient de la tribuna nova jo em posava a peu de camp per veure de ben aprop els meus ídols, Mendiondo, Escaich, Mino, Francisco, Pacheta, Ouedec, Cobos i tots aquells que jo imitava quan jugava al pati de l'escola.

Allí gaudia dels gols, ja que alguna vegada havia tocat algún jugador que s'apropava a celebrar-lo prop nostre, vaig quedar meravellat amb l'empenta i cridòria del Gol Sud i allí oblidava que el dilluns calía tornar a classe i que havia d'estudiar les comunitats autònomes, fraccions matemàtiques i un munt de vocabulari anglès.

M'agradava molt sentir el retronar dels petards que es llançaven i quedava al·lucinat quan tot el públic cantava bufanda en mà el meravellós "Espanyol alé Espanyol alé", també vaig proferir les meves primeres paraulotes i entre aquells seients i les tanques de color verd vaig anar forjant el meu espanyolisme i va crèixer en mi aquest sentiment blanc i blau.

I sempre 5 minuts abans d'acabar el partit jo pujava i veia els últims instants assegut sobre els genolls del meu pare. Després de camí a casa jo li explicava totes les jugades que havía vist i ell em recordava el nom d'alguns jugadors que jo no coneixia. Per això quan fa 10 anys el bell i vell camp de la carretera de Sarrià va quedar fet una runa vaig plorar tan, perquè per mi era com si el pati hagués desaparegut i no tingués cap lloc on anar a jugar.

Ara, preparant el retorn a Cornellà torno a sentir que tinc 6 anys, vull anar al nou estadi i gaudir com ho feia de petit, ara ja no somiaré en ser com els meus ídols, sóc gran per ser un Tamudo, un Zabaleta, un Riera o un Rufete però seguiré vivint els partits amb la mateixa passió que quan anava a La Bombonera de Sarrià agafat de la mà del meu pare.

I com diu la cançó: Vamos, vamos a Cornellà! Recuerda el viejo Sarrià...

I vosaltres? No teniu ganes d'estrenar Cornellà?!

____________________________________

Si voleu saber que en pensa en Josep Sánchez Llibre no us podeu perdre aquesta entrevista, aquí ha dit que és optimista sobre las posibilitats de l'equip i creu que "per començar bé a Cornellà-Prat hem de classificar-nos, com a mínim, per la UEFA, o intentar aconseguir un títol, en aquest cas la Copa del Rei. Tenim equip per fer-ho i la nostra afició s'ho mereix".

Aquest diputat de CiU al Congrés va visitar el plató de Grada Perica, el programa televisiu en blanc i blau de E-noticies.com, i va assegurar que "si l'Espanyol marxa de Montjuïc no és per culpa de l'Ajuntament de Barcelona. Després de la pérdua de Sarrià la directiva es va marcar l'objectiu de recuperar patrimoni i un estadi propi". Però també va dir que el tracte municipal al club “no va agradar a part de la nostra directiva"

Aquí teniu la interessant entrevista:

http://www.e-noticies.tv/grada-perica/josep-sánchez-llibre,-diputat-ciu-1173.html

Els pericos estem de dol

2007-10-09T14:28:00.000+02:00

Vull enviar la nostra abraçada, amistat i condol a l'amic de la nostra família Jordi Puyaltó, ha mort la seva mare Carmen Quintana. I en aquests moments tan durs vull fer-li arribar la nostra estima. Jordi, som amics teus i estem amb tu, una forta abraçada i molts ànims.

Dir de la teva mare que parir a una persona com tu i estimar-te és prou important perqué la seva pèrdua ens afecti a tots.

Que ens acompanyi sempre des del cel blanc i blau.

Penya Blanc i Blava de Sant Feliu de Codines

2007-10-06T16:01:00.001+02:00

La Penya Blanc i Blava de Sant Feliu de Codines va començar ahir, de manera oficial, una nova aventura. Aquesta localitat vallesana va tenir durant mols anys un penya activa i dinàmica. Per motius que desconec va deixar de mantenir aquesta activitat i mica en mica es va anar apagant fins que recentment un grup de joves del poble van decidir tornar a activar el sentiment perico i van refundar la penya.

Al juliol vaig tenir el plaer d'assistir als actes de refundació i a la presentació de tot l'equip directiu, les amistats que em lliguen a Sant Feliu de Codines m'han permés pujar sovint al poble i gaudir de l'Espanyolisme amb la gent d'allí. Després d'uns mesos difícils on buscar local, pagar les quotes i fer els carnets era una prioritat la penya ha aixecat el vol de manera oficial.

Per la festa major de Sant Feliu aquests joves van montar un "chiringuito" blanc i blau i es van donar a conèixer a la gent del poble i voltants. També vaig poder gaudir de l'ambient que es viu al seu local en un dia de partit, concretament va ser la 2a jornada amb un Betis - Espanyol on tot i acabar el partit amb un regust amarg per l'empat la gent d'allí va fer que sortís amb un somriure d'orella a orella.

I ahir es va fer el sopar de presentació, amb uns 60 convidats i personatges ilustres com Iñaki (ex-jugador de l'Espanyol), José Luís Morlanes (una de les persones més importants per aconseguir el somiat camp de Cornellà - Prat), Anna María Fusté (fervent lluitadora espanyolista i molt estimada per tots nosaltres), Ramón Rius (President de la FCPE) i Pere Pladevall (alcalde de Sant Feliu i perquito declarat).

Regnava un ambient de germanor i d'espanyolisme que feien d'aquell sopar una gresca constant. Després de tastar el deliciós pastís blanc i blau es van fer diferents discursos on va destacar l'explicació clara del senyor Morlanes sobre el futur del nostre camp, els ànims d'en Ramón Rius per tirar endavant la penya i les paraules sempre sinceres del mític Iñaki, també va parlar l'alcalde i va deixar veure els seus colors tot recordant com de petit visitava Sarrià. Com a cloenda de l'acte l'Anna, la joiosa presidenta, va agraïr la presència de tots els assistents i va tenir un emotiu record pel seu pare, qui ens va deixar massa aviat i sempre recordarem com el gran perico que era. Des d'aquí agraïr a la gent de Sant Feliu el tracte que han tingut amb nosaltres i molt especialment agraïr a l'Anna i el Josep tot el que han fet. Aquest agraïment també és extensible a la resta de gent que he tingut el plaer de conèixer, gràcies Marc, Eli, Abelius, Jordi (La Pena), Xavier (el de les matrícules), Marta, Lluís i tots els altres que em deixo.

I també em fa gràcia dir que formo part de la junta ja que ocupo el càrrec de vocal i és una cosa que em fa molt il·lusió.

Gràcies per tot! Visca l'Espanyol i llarga vida a la Penya de Sant Feliu de Codines!

Herois i Déus

2007-09-28T18:26:00.000+02:00

Sempre he tingut ídols i jugadors als quals admirava molt. Els jugadors que defensaven la blanc i blava eren per mi herois i sempre que els veía somiava en ser com ells algún dia.

Els jugadors de l'Espanyol sempre han estat els referents més propers, el primer ídol que vaig tenir va ser el davanter Escaich, amb els anys em vaig adonar que fallava bastant però el meu desconeixement futbolístic em feien veure en ell un crack mundial.

Després n'he tingut altres com Jordí Lardín, Toni, Ouedec, Cavallero, Soldevilla o més recentment Pochettino, Zabaleta i Tamudo.

Però si haig de triar em quedo amb un dels que més he admirat, aquest ha sigut el gran Moisés Arteaga, un home que no deixava indiferent a ningú i a vegades era l'objectiu de les crítiques del tribuneros de Sarrià. Per mí era un crack mundial, amb una cama esquerra exquisita i una tècnica impressionant, de fet quan jugàvem a Sarrià em posava ben aprop de la banda per poder veure'l bé i enviar-li crits d'ànim. Després a Montjuic gaudia sempre amb aquelles jugades per la banda, amb les bicicletes que de tan en tan deixava anar o amb els gols de mestre que feia.

Fora del camp també era un home entranyable, ja que en alguna ocasió l'havia saludat i comentat que m'encantava i sempre tenía una gràcia especial per dir les coses.

La seva samarreta amb el 19 a l'esquena i la imatge de l'Arteaga com a capità del centenari aixecant la Copa són coses que encara van fer més gran la llegenda d'aquest modest jugador, per mí el millor. I com deia aquella pancarta: Haga Arte Arteaga!

I quins van ser o són els vostres ídols?!

La difícil vida de l'estudiant perico

2007-09-24T22:33:00.000+02:00

Els nens poden arribar a ser molt cruels i més si es troben davant d’un perico.
Quan jo era petit i cursava segon de primària havia d’aguantar els comentaris i bromes dels nens de la classe, era ben típic sentir com cantaven allò tan original de "A 2a oé!" i com aconseguien treure’m de polleguera amb els seus insults impropis per a nens de 8 anys. Segurament els nens que tan m’increpaven i que demostraven una desmesurada estima envers a l’altre club de la ciutat em tenien enveja, perquè ells no havien trepitjat mai el camp del seu equip i ni tan sols coneixien part de la seva trista història. En canvi jo, anava cada diumenge a gaudir del futbol a Sarrià, em coneixia a tots els jugadors i sempre em feia fotos amb els meus ídols.
Un dilluns plujós desprès d’una gran jornada per a l’equip espanyolista i dolenta per als veïns, els nens de la classe em van rebre sense insults, van passar a l’acció i l’objecte de la seva ira va ser el meu paraigües blanc i blau. No van parar fins a deixar-lo inservible mentre proferien un munt de disbarats contra el meu estimat club i mentre m’empentaven per tota la classe. Aquell dia estava ben disgustat, vaig arribar a casa plorant i dient-li al meu pare que no volia ser de l’Espanyol perquè els nens de la classe em pegaven, el meu pare em va dir que em fes del Barça i així no tindria aquest problema. Jo, lluny de decebre al meu pare i decebre’m a mi mateix vaig agrair profundament als brètols de la meva classe totes aquestes humiliacions i des d’aquell dia que m’omple d’orgull pertànyer a la família espanyolista.

Aquell punt d’inflexió va servir per a reaccionar davant les accions més típiques d’un hooligan que d’un nen de primària. Recordo amb nostàlgia el dia en que l’Espanyol va guanyar contundentment la Copa Catalunya per 5 a 1 contra aquell equip dirigit per Johan Cruyff . A l’endemà vaig entrar a l’escola amb la meva samarreta de l’Espanyol i tot eren mirades d’odi i ràbia, el meu somriure era com la pitjor de les bufetades o el més gran dels insults. A partir de llavors les coses van començar a canviar i era molt divertit veure com un grup de 10 valents blaugranes no podien amb un humil perico.

A partir de llavors les classes no eren el mateix, es mantenia un tens respecte cap a l’Espanyol i els nens es comportaven prou bé. Aleshores em vaig trobar amb un cas ben curiós, ja passats uns anys quan feia cinquè de primària els dilluns no havia d’aguantar els comentaris impertinents dels companys de classe, qui m’increpava i deixava anar "perles" contra l’Espanyol era una de les professores. Això em va deixar terriblement al·lucinat perquè no era normal veure entrar a la agradable i respectable tutora i dir "felicitats a tots menys al Guim, perquè el Barça va guanyar i l’Espanyol va tornar a perdre". Com aquestes i van haver moltes més.

Una vegada en unes colònies a Girona va entrar a l’habitació abans de que marxéssim a dormir i en veure que jo lluïa un pijama de l’Espanyol va exclamar "quin pijama més lleig, però és normal, és de l’Espanyol". Les meves queixes i fins i tot les explicacions que demanaven els meus pares no van servir de res perquè sempre m’havia d’escoltar les tonteries d’aquella senyora que ens havia d’educar i formar com a persones.

Afortunadament va acabar el curs i vaig arribar a la ESO. L’institut era un món nou i allí vaig esclatar definitivament contra la opressió culé, amb 13 anys i en aquell procés d’avanç cap a l’adolescència on els nens fan el gamberret i no es callen la boca jo defensava sempre el meu equip i no m’amagava mai dels meus colors.
Aquell any l’Espanyol va conquerir la Copa i jo vaig tenir el privilegi de viure aquella final en directe, el dilluns següent vaig anar ben cofoi amb la samarreta del club i ja de camí a l’institut vaig sentir com un senyor des d’una furgoneta m’insultava. Jo, ofegat encara d’alegria li corregia les seves paraules "s’ha equivocat senyor! No sóc un cabró, sóc un campió!".
A classe tots els professors, companys i amics em felicitaven mentre recordaven el gol de murri que havia fet en Tamudo.
Bé, tots els professors no em van felicitar, la de matemàtiques, una dona murciana, obertament declarada seguidora del Barça que portava més de trenta anys vivint i treballant a Catalunya i era incapaç de pronunciar una sola paraula en català em va dir que no es podien portar samarretes d’aquest tipus a classe. Jo cansat de les matemàtiques i sobretot de la professora vaig dir "si la gent porta samarretes de l’altre equip de la ciutat i ningú els hi diu res crec que tampoc m’ho han de dir a mi i més avui que som campions". Aquestes paraules la van deixar bocabadada i com a càstig em va fer sortir a la pissarra per resoldre unes equacions.

Situacions i vivències com aquestes han anat forjant dins meu aquest espanyolisme i els atacs per part de nens o professors han aconseguit refermar els meus sentiments i posicionar-me de manera clara davant dels meus principis.

Per tot això i més, dono les gràcies als companys de classe que tan van fer pel meu espanyolisme.

Museu Olímpic i de l'esport

2007-09-19T21:49:00.000+02:00

Fa uns dies vaig anar al Muesu Olímpic i de l'esport. Era un lloc molt interessant amb tot de material esportiu que mostrava l'evolució d'esports com el futbol, bàsquet, waterpolo, atletisme, hockey, handbol, ciclisme... Un espai més petit recordava el gran éxit de les Olimpíades del 92 on Barcelona va ser la capital mundial de l'esport.

També hi havía un parell de ninots, un d'ells vestit amb la samarreta de l'Espanyol i l'altre amb la del club suïs afincat a la nostra ciutat. Això va donar lloc a una curiosa fotografía...

Benaventurat perico, felicitats; tu ets la Catalunya real!

2007-09-02T21:48:00.000+02:00

Fa uns dies vaig llegir un interessant article a Pericosonline, en Xavi Salvatella parlava sobre la Catalunya real i el que representa l'Espanyol. Em vaig identificar molt amb tot el que deia i aprofito per penjar aquí l'article.

Benaventurat perico, felicitats; tu ets la Catalunya real!
Aclaparat, encara avui, per les exemplars declaracions d’integració de les noves i caríssimes incorporacions del rival ciutadà, em proposo –un cop més- a predicar en el desert. I és que em fa sonar el flabiol –per no dir-ne d’altra- que, malgrat la potència mediàtica de l’imperi propagandístic del Barcelona, ningú s’alci per dir que és fantàstic que l’assalariat Yaya vulgui aprendre català però que el país no pot seguir fent el ridícul d’aquesta manera; o sigui, donant importància cabdal a falsos titulars parits en la taula de treball d’un cap de premsa amb la lliçó de la defensa de la causa difusa molt ben apresa.I és que és en aquests termes en els que la reflexió a nivell intern es fa un cop més improrrogable. Per què som incapaços de vendre satisfactòriament la marca Espanyol si ella és, a dia d’avui, qui millor representa la Catalunya real? I sinó, veiem-ho en uns prescindibles però diàfans exemples. Qui millor que l’Espanyol simbolitza en l’esport els problemes dels joves del país per accedir a una casa pròpia i deslliurar-se de lloguers que ofeguen? Qui millor que l’Espanyol per a identificar-hi, mitjançant les escales mecàniques que no tiren, els trens que no surten avui, i demà tampoc? Som la Catalunya real. La que vota fragmentada en moltes opcions polítiques i la que no vota. La que parla en català, en castellà, o en el que li rota. La que accepta a tothom i no es mira als de l’altre barri per sobre l’espatlla. La que té en l’esport un reclam de sentiment esportiu (què sinó) i no una espècie d’absurditat per veure-hi en el seu equip un exèrcit invisible de la terra. Benaventurat perico, felicitats. Som la Catalunya real, som la Catalunya real, assimila-ho d’una vegada. Assimila-ho perquè això és un tret característic molt favorable, un actiu pel demà del tot important. Ara només falta que, com el país, paris de queixar-te, et miris al mirall, t’agradis, i surtis al carrer a canviar les coses. A dir-li al món que l’Espanyol, i per tant tu, sou la Catalunya real. I que es deixin estar de micros automàtics, que ja no cola. I que el futur és nostre. Els hi agradi o no. A ells i als seus nous fills de la Moreneta amb dret a proclama fàcil, però no a convèncer-me a mi, fill de la terra, perico per decisió. Valen?

Xavi Salvatella

El cel és blanc i blau

2007-08-28T23:00:00.000+02:00

Des d'aquí envio tota la meva força i ànims per a la família d'Antonio Puerta i tot el sevillisme.

Descansi en Pau

Coneixent espanyolistes

2007-08-15T15:44:00.000+02:00

Casualitats de la vida...a l'hotel on estàvem passant uns dies de vacances vam conèixer a un matrimoni perico. Nosaltres sempre anem amb la nostra samarreta blanc i blava o amb la tovallola de l'Espanyol perquè aquell poble està inundat de babaugranes.

Un día que teniem les tovalloles penjades a la terrassa perqué s'eixuguèssin els veïns del costat ens van dir que ells també eren socis i vam gaudir d'una agradable conversa comentat les 2 finals de Copa viscudes i el somni de Glasgow. És curiós i molt il·lusionant conèixer pericos tan lluny de casa i més quan veus que molta gent de l'hotel i del poble llueixen samarretes amb els colors d'un cantó de Suïssa.

Tot i estar de vacances hem seguit enganxats a l'Espanyol, al matí, quan llegiem la premsa ens assabentàvem de tot encara que la informació blanc i blava era més aviat escassa. D'aquesta manera m'he adonat de les dificultats que tenen alguns pericos per estar al día de tot el que envolta el nostre club. Em vaig enrecordar de l'Emilio i del Ferruti que viuen l'Espanyol des de la distància, afortunadament ens queda internet per conèixer notícies periques, perquè els diaris de la Comunitat Valenciana parlen ben poc de l'Espanyol. Ara que ja estic a Barcelona toca retornar a la rutina, a llegir els contats diaris que parlen de nosaltres i a mirar les manipulacions tendencioses de Tv3.

Als que encara esteu de vacances...aprofiteu aquests dies i gaudiu de l'estiu!

Ens veiem demà al Ciutat de Barcelona!

De vacances

2007-08-05T21:05:00.000+02:00

Després d'uns dies de feina i treballant per pagar tot el que vaig gastar a Glasgow han arribat les vacances, uns dies amb la família per descansar i carregar piles. Aquest any, com tans d'altres anem al tranquil poble d'Altea situat a la Costa Blanca alacantina.

Allí el meu germà i jo ens passem el dia a la platja, prenent el sol fins a posar-nos com el Kameni i lluïnt pels carrers del poble la nostra samarreta del Màgic. També aprofitem per anar a veure alguns partits de la Premier que donen en un pub anglés del poble i passar una tarda tranquila amb una bona cerveseta negre i la samarreta del City a la vista de tots els hooligans d'allí.

Bé, avui el post és molt curt, però encara no he acabat de fer la maleta i tinc una mica de feina.

També aprofito per dir-vos que he canviat el logo que encapçalava aquest blog, l'amic Xavi n'ha fet un de ben original que mereix ser vist per tots els pericos. Xavi lo teu és el disseny (glòria eterna al fotoxop...jeje!).

Apa, cuideu-vos molt i ens veiem al Ciutat de Barcelona!

Barcelona de nit

2007-07-26T20:21:00.000+02:00

Des de dilluns Barcelona és un caos. La subestació eléctrica del passeig Maragall va fallar juntament amb altres subestacions de la ciutat i va deixar a bona part de gent sense llum. A tots ens va afectar de manera diferent, uns treballant (per aixecar el país) i d'altres de vacances.

Jo estava treballant i m'ho vaig prendre com una anècdota perquè pensava que seria una situació passatgera, que passats uns minuts tornaria la llum, però lluny de tornar les coses van anar a pitjor. Sortint de treballar vaig tenir la sort de trobar-me a dos Guàrdies Urbans que regulaven el trànsit com bonament podien i vaig sortir viu al creuar la Travessera de Dalt, després agafo el bus i en 20 minuts ja estava a casa. A l'arribar i després de pujar 4 pisos caminant vaig dinar tranquil·lament i després em vaig veure obligat a fer una migdiada, quan vaig despertar no havia canviat res. Va arribar la nit i a casa encara havíem de sopar, el meu pare es va posar a cuinar envoltat d'espelmes mentre la meva mare i jo posavem la taula, després de sopar en un ambient romàntic gràcies a la llum de les veles ens vem unir a les protestes de tot el barri, els veïns van sortir al balcó equipats amb caceroles i tot tipus d'objectes que fèssin soroll. El meu pare i jo vam agafar la trompeta de l'Espanyol i el megàfon blanc i blau per fer saber a Fecsa Endesa el nostre estat de ràbia. També haig de reconèixer que amb el megàfon, tot de veïns babaugranes i l'anonimat que proporciona la foscor vaig deixar anar algún càntic perico...jejejeje!

A tot això, era indignant veure des de casa (visc a dos carrers de la subestació de Maragall) com bona part de Barcelona passava la nit il·luminada i l'altre part havíem de fer mans i mànigues per salvar les empanadilles del congelador. Desgastat per les protestes vaig anar a dormir ja que a l'endemà tocava matinar per anar a treballar.

Quan em vaig despertar tot havía canviat, la llum funcionava, el congelador semblava que tornava a ser el de sempre i les croquetes i els gelats aguantaven. Però alguna cosa em sonava estranya...un soroll intens i constant, al sortir al carrer vaig veure que passava, un generador de grans dimensions situat al costat de casa ens donava l'elèctricitat que tant demanàvem però a la vegada ens negava la tranquil·litat que sempre ha acompanyat al bell barri del Guinardó. Tot això va passar entre dilluns i dimarts, afortunadament dimecres va ser un dia tranquil tot i haver de soportar el maleït soroll del generador però avui ja ha estat massa. He sortit a treballar amb un xic de mal de cap pel constant soroll del (de)generador i mentre esmorzava a la feina he aprofitat per mirar la programació, a Tv3 fan el partit del Barza contra el conegut Dundee United, després fan un reportatge de Monsieur Henry i més tard un del jugador d'handbol Lionel Messi...sort que el company de treball és madridista i els 2 hem "rajat" del Barza quedant-nos molt i molt a gust.

Això m'ha indignat una mica (però no tan com el tema de la llum) i he seguit el dia de manera normal fins que he plegat i he arribat a casa. Només arribar el meu germà m'ha donat la trista notícia de la mort del congelador de la nevera, els canvis en la corrent han pogut amb ell, després de molts anys congelant els nostres gelats, croquetes, empanadilles, fins i tot entrepans, el nostre congelador havia soportat totes les nostres patadetes, cops amb la porta...

Abatut per la notícia i després de veure el congelador sense vida he anat a dinar, tot dinant he posat la tele i de cop i volta ha fet com un pet i ha deixat de funcionar, 2 morts en un dia, primer The Congelator i més tard la tele. He acabat de dinar i m'he sentat al sofà per mirar la tele, que no funcionava però m'agrada mirar-la. Passats uns minuts un petit soroll ens ha comunicat la desaparició de la llum, i després d'un parell d'hores ha tornat.

Aprofito ara per escriure aquest post i deixar anar la ràbia que tinc dins, Barcelona és una ciutat que va de moderna i fa pena, fa pena per moltes coses, primer de tot per no estar a l'alçada de situacions com la viscuda aquests dies però sobretot fa pena per tenir un club suïs afincat a la ciutat (això no té res a veure però ho dic i em quedo molt i molt a gust).

Ara vaig a dormir i intentar aclucar l'ull mentre haig de soportar tota la nit el soroll del nostre estimat (de)generador.

I ja per acabar una frase de Tomás Guasch:

Parte de Barcelona continua a oscuras

Ya: desde aquel gol de Tamudo

Copa de la Reina 2007

2007-07-05T21:54:00.000+02:00

La nostre aventura va començar el divendres 29 de juny a les 23'00. El meu germà i jo ens vam preparar per a la final de la Copa de la Reina. Vam agafar un parell de samarretes, bufandes, banderes i la trompeta. Després de fer un bon sopar vam marxar cap a Sadrià, lloc de partida de l'afecció espanyolista. allí van aparèixer els primers problemes, ens van comunicar que l'expedició de l'Espanyol havia tingut problemes a l'aeroport i encara no havien arribat les maletes personals de les jugadores ni tota l'equipació i botes de joc. La gent ho tenia molt clar, tot i els dubtes aniriem a Madrid...tots els presents vam pujar a l'autocar i així va començar el nostre viatge cap a la capital.

Durant el viatge vam anar parlant i coneixent un munt de pericos, cantant alguns càntics blanc i blaus i dormint com podíem en els sempre incòmodes seients d'autocar. Després de fer un parell de parades vam arribar a Madrid, allí ens va costar molt trobar el camp de joc i es pot dir que vam fer una ruta turística per aquell barri madrileny. Ens va deixar l'autocar i vam anar de cap a esmorzar, els més atrevits es van menjar un bon entrepà de calamars i d'altres en teníem prou amb un entrepà de pernil. Després de satisfer la nostra gana vam enfilar camí cap al camp García de la Mata i vam començar a penjar les banderes juntament amb altres pericos curveros que estaven en la nostra expedició. Les jugadores estaven fora del vestuari espernat unes maletes que no arribaven, el camp es començava a omplir d'aficionats pericos i granotes (que eren molts més que nosaltres) i des de megafonia s'informava de la situació.

Finalment i amb molt de retard va començar el partit, les nostres noies van sortir molt mentalitzades i al minut 3 la golejadora Adriana va marcar un gol que ens feia esclatar d'alegria. Més tard i després d'un fora de joc que vam veure tots excepte el línier i l'àrbitre el Llevant va empatar. Les nostres una mica desanimades es van fer enrere i quan ja s'arribava al descans van rebre el segon gol. Mitja part i les jugadores que marxaven al vestuari amb cares tristes. Nosaltres intentàvem animar-les i transmetre el nostre suport. Ens vam ajuntar uns 10 pericos i vam animar a l'equip en tot moment, picant a la tanca i deixant-nos la veu, movent les bufandes i aixecant les banderes, tocant la trompeta i de tan en tan hidratant-nos amb una bona cervesa.

La segona part va començar amb un Espanyol més decidit i buscant l'empat però els nervis, la precipitació i la lamentable actuació arbitral no van permetre la reacció de les noies. Més tard va arribar l'expulsió de la Olga i el Santi. Personalment em quedo amb el detall de la Olga "Chola", que després de l'expulsió i de camí al vestuari va passar per davant nostre i ens va donar les gràcies pel suport i per haver anat fins a Madrid per veure-les. Lluny de tot això les gràcies les donem nosaltres per com ens han fet gaudir i per les bones estones de futbol que hem viscut amb el seu bon joc. GRÀCIES NOIES!

Més tard i després de cantar ja sense veu i veure com les noies jugaven amb el cor el Llevant va marcar el definitiu 3 a 1 en temps de descompte. Les nostres van quedar destrossades en veure com l'esforç de tota la temporada no tenia recompensa en forma de Copa, però nosaltres els hi vam fer saber que el que havien aconseguit era tot un orgull. Algunes van marxar cap al vestuari amb el cap cot i entre llàgrimes, d'altres es van quedar estirades sobre la gespa veient l'eufòria de les valencianes. Però totes ens van aplaudir i agrair el nostre suport, algunes van llençar la samarreta al públic i d'altres es van acostar per donar-nos la mà.

Després i una mica tristos vam sortir amb l'autocar camí a Barcelona, vam fer una parada tècnica per dinar i estirar una mica les cames. Ja ben alimentats l'autocar va seguir el seu trajecte i nosaltres tot i el cansament vam seguir cantant una bona estona a l'autocar i més quan el conductor va posar una pel·lícula erótica, nosaltres li dèiem al conductor que aquella peli ja l'havíem vist però la va deixar seguir...entre càntic i bromes vam arribar a Barcelona, sense la Copa de la Reina, amb molta son i un mal d'esquena considerable però sobretot amb el gran orgull d'haver estat recolzant al femení.

Boicot

2007-06-26T18:57:00.000+02:00

He decidit fer boicot a totes aquelles empreses que s'ajuden del Barza per a promocionar-se i vendre's. Utilitzant als mercenaris que treballen al club suïs volen oferir un producte i a més a més convèncer als clients. És curiós veure a un jugador (amb una dentadura semblant a la d'un cavall) com llueix el seu somriure mentre menja una Natilla i com sa mare i germà també es colen a l'anunci. Anuncis com el de Llet Nostra (a parrtir d'ara Llet Seva) on en Puyol (molt semblant a Tortel Poltrona) ens intenta dir que està així gràcies a la llet aquesta quan tots sabem que al Barza no li diuen FC Nandrolona perqué si.

D'altres estan molt més aconseguits i mostren les veritables arrels del conjunt babaugrana..."Fúbo Clú Barselona amigo!" tal i com deia Estrella Damm (també patrocinador del nostre Espanyol).

I es que realment és molt trist veure com per tal de vendre's, la imatge del Barza arriba cada vegada més lluny, a les bosses del Sorli Discau ja hi apareix l'escut aquest que té forma d'orinal, als paquets de crispetes del Caprabo regalen adhesius del Ronalpinhos...i moltes més coses que afortunadament no conec.

La manera que tinc de sobreviure a la invasió suïsso-blaugrana que ens envolta és no consumir aquests productes. Per començar he deixat de menjar natilles i ara consumeixo les de la marca "La Fageda" que és un empresa catalana que bona part de la seva plantilla està composta per treballadors amb algunes minusvalíes. La tasca d'aquesta empresa és molt important i integradora perqué d'aquesta manera donen una oportunitat a totes aquelles persones que per motius mentals o físics no poden trobar una feina fàcilment. Tampoc consumeixo Llet Nostra i estic pensant de comprar-me una vaca i servir-me jo mateix la llet quan ho necessiti. El problema és que la vaca hauria de tenir-la al balcó i resulta una mica estret.

El tema d'Estrella Damm no el boicotejaré tant perquè també patrocina al nostre club i a més, que fariem nosaltres sense una bona cervesa abans dels partits...

Animo a tots els pericos a fer un boicot a tots aquests productes i demostrar que la resistència perica segueix més viva que mai.

PD: Escric això des d'un ciber ja que per un malentés amb Telefonica (empresa que patrocina al Barza) m'he quedat sense connexió a Internet.

Y todo esto porqué?!

2007-06-11T00:35:00.000+02:00

Tot comença quan quedem amb el Xavi per anar fins a la Plaça Artós i d'allí baixar fins a l'Orinal, a Plaça Artós ens trobem amb els primers coneguts i compartim un cerveseta mentre xerrem i cantem una mica en contra de la púrria culé.

En partits com el d'ahir, anomenats "d'alt risc" l'afició visitant ha d'anar fins al camp del rival amb la protecció policial per evitar incidents. El punt de trobada de tots els pericos era la Plaça Artós i la hora de sortida amb els Mossos era a les 18'00. La cosa va començar malament ja que no vem sortir d'allà fins les 18'30, vem trigar mitja hora per fer un recorregut d'uns 200 metres i ens van tenir aturats durant 20 minuts a General Mitre. No ens donaven cap explicació i quan algú es dirigia als agents les respostes d'aquests eren molt desafortunades (més que un cos policial semblaven porters de discoteca). Quan ja vem arribar al camp ens van dirigir fins a una de les portes d'entrada (no sé com es diu el carrer però estavem situats entre la Maternitat i l'Orinal). Allí els Mossos ens van rodejar i un parell d'integrants de tota l'expedició espanyolista es van sortir de la zona acordonada (amb permís dels Mossos) i van estar parlant amb encarregats de seguretat del Barza o Mossos o algú que allí tallava el bacallà. Allí hi havia uns 300 pericos, molts amb entrada i altres amb carnets per accedir a 3a graderia. A tot això eren les 20'30 i tot seguia igual. De cop i volta un parell de joves es quiexen de l'actitud xulesca i amenaçadora dels agents i la resposta d'aquests és un bon cop de porra. Molta gent amb entrada i daltres amb carnet no ens podiem moure d'allí, la resposta dels Mossos es ben clara: NO.
El partit ja havia començat i els pericos cantavem animant als nostres jugadors...va arribar el primer gol de l'Espanyol i aquell racó de carrer va esclatar d'eufòria, una euforia que els Mossos es van encarregar de reprimir a cops de porra. Passada una estona va arribar la indignació dels pericos allí presents que gràcies a la radio no entenien com un àrbitre podia donar per vàlid un gol marcat amb la mà. Mentre els Mossos es reien de nosaltres i a la mínima que podien repartien amb la seva porra. A la mitja part va venir un Mosso i ens va dir que podriem entrar tots, que mica en mica aniriem entrant tots. Va passar mitja hora i seguiem fora fins que ens van dir els Mossos que no podriem entrar i que ens tornaven de volta cap a la zona de Sarrià.
Tot anava més o menys bé fins que a l'alçada de la Diagonal els Mossos van començar a repartir, al costat meu anava una amiga que va rebre de valent, el pare d'aquesta noia es va posar darrera per protegir-la i els Mossos seguein repartint, a mi em van clavar un cop de porra en plena esquena. I tot això perquè? Seguiem caminant per la Diagonal i un Mosso em va fer una senyal amb la mà i em va dir que no m'apropés tan a ell, quan jo m'apartava es dirigeix cap a mí i em dona un cop de porra al braç, des del moment en que vaig rebre (vaig rebre per fer-li cas) fins que vem arribar a Sarrià vaig seguir amb la mirada a aquell impresentable de Mosso i quan ja no hi havia gent em vaig dirigir a ell i li vaig demanar de manera educada el seu número de placa, ell molt amablement em va dir: "Vete a la mierda subnormal" i em va clavar un cop sec al pit.
Nosaltres som tractats com gossos i com a delinqüents i mentre a Montjuic veus com els assassins de'n Frederic Rouquier es passejen per la grada com si res i d'altres membres de Boixos Nois agredeixen a famílies amb nens petits i els Mossos donant cops de porra a la gent que llueix la blanc i blava. Tot plegat: PATÈTIC.

Afortunadament vem arribar sencers a la Plaça Artós, després d'aguantar la ineptitud i xuleria barata dels Mossos vem gaudir del gol del Tamudo i la felicitat del nostre cos era totalment oposada a la cara de l'emperador Laporta. En definitiva tothom va quedar retratat...per una banda els pericos, que van demostrar la seva resistència davant del tracte vexatori i humiliant d'aquesta policia i per altra banda la prepotència culé que ni fent trampes pot amb nosaltres, perquè després diguin que els àrbitre van a favor del Madriz.

Conclusió: Ser de l'Espanyol està associat a una idea determinada (que està lluny de ser la real) i no ens volen a Catalunya. Millor dit, Culerunya, ja que l'equip suïs afincat en aquesta terra s'ha apoderat de tots els simbols del nostre catalanisme...ben trist tot plegat.
I com diu la dita: Culé i home de bé no pot ser. Visca l'Espanyol!

Blue Moon

2007-06-07T00:24:00.000+02:00

Crèixer sent de l'Espanyol i defensant els colors blanc i blaus et fa ser d'una manera diferent. Sempre he admirat les minories i és per això que simpatitzo amb un equip que em recorda profundament a l'Espanyol... el Manchester City.

Fa uns anya vaig veure la pel·licula "There's only one Jimmy Grimble" on s'explica la història d'un noi del City que juga a fútbol i ha de soportar continuament les bromes dels seus companys d'equip que són del United. Ràpidament em vaig identificar amb aquell personatge, un noi normal i senzill que vivía apasionat per conèixer la història del seu estimat City, els companys de l'United es caracteritzaven per la prepotència, la ignorància i el seu baix nivell cultural.

A partir d'aquí vaig identificar els aficionats reds amb els blaugranes que tots els pericos ens trobem a diari (a classe, el treball...). Des de llavors que vaig començar a seguir l'actualitat del City i sentir-me un citizen més.

Recordo amb carinyo un partit amistós de pretemporada que va enfrontar el City amb el conjunt suïs del FC Barzalona i que va oferir TV3 (la seva). Vaig gaudir plenament, sobretot en veure els dos gols que van rebre els babaugranes. El resultat final va ser de 2 a 1 a favor dels anglesos i aquell día a casa ens vam sentir com si hagués guanyat l'Espanyol.

Després d'un temps sense prestar gaire atenció a l'actualitat del conjunt de Main Road (ara amb el nou estadi City of Manchester) uns amics em van regalar la samarreta i vaig tornar a enganxar-me a l'equip on l'estrella llavors era en Robbie Fowler. L'estiu passat lluint la meva samarreta per Guadalest (un poblet d'Alacant) vaig tenir una trobada ben curiosa, a la plaça del poble, refrescant-me de la calor vaig veure una família d'anglesos que anaven amb les samarretes del ManU i quan em van vaure amb la samarreta del City van deixar anar unes paraules que vaig entendre a la perfecció...la meva resposta va ser un somriure i vaig dir amb un accent anglés casi perfecte: Thank you!

Els insults d'aquells bulldogs anglesos vestits de vermell em van servir per reafirmar-me encara més en el meu sentiment citizen i també per sortir reforçat en el meu esperit de resistència perica.

A Glasgow vaig aprofitar per comprar-me la bufanda del City i completar així la meva col·lecció de vestimenta blue. I com diu la cançó...Blue moon you saw me standing alone, without a dream in my heart, without a love of my own, blue moon!

Ja per acabar vull deixar un petit diàleg de la pel·licula d'en Jimmy Grimble

Entrenador del Manchester United: - Quieres jugar en el United?

Jimmy Grimble: - Tengo una oferta mejor.

Entrenador del Manchester United: - Hay algo mejor que el United?

Jimmy Grimble: - El City.

La fi d'un somni

2007-05-19T21:27:00.000+02:00

Ara que ja han passat uns dies de la final perduda a Glasgow explicaré el viatge i les sensacions que vaig tenir.

Després de dies sense dormir i carregat de nervis va arribar l'anhelat dimecres 16 de maig. Només arribar a la Terminal B em vaig trobar amb en Jordi, un bon amic, i després de veure que m'havia equivocat de lloc vaig anar cap a la Terminal A. Allí em vaig creuar amb el José Corbacho, que anava tot pintat de blanc i blau i amb la faldilleta perica. Mentre feia cua per pujar a l'avió va passar per allí el Sandro Rosell, però aquest no anava pintat ni duia el kilt posat.

A l'avió tot eren nervis, fins que les hostesses ens van donar un petit esmorzar, això em va calmar i desprès d'omplir la panxa em vaig quedar dormit. Estona després vaig despertar i vem arribar a l'aeroport de Prestwick, allí només baixar de l'avió vaig ensopegar i no em vaig menjar el terra de miracle.

Després de tenir un primer contacte amb la gent d'Escòcia un autocar ens va recollir i ens va portar fins a Glasgow, després de tres quarts d'hora de donar voltes per la ciutat el conductor ens va deixar en mig d'un parc (es deia Green Glasgow) i va venir la policia a dir que allí no ens podia deixar. Tot era una mica caòtic però es va ajuntar l'humor dels 4 avis i dels 4 joves que estavem a l'autocar i ens vem fer un fart de riure, mentre veiem com el conductor es desesperava perquè no coneixia aquella ciutat (es va extendre el rumor per l'autocar que el conductor era culé) i semblava que no volgués que arribèssim al nostre destí. Passat aquest mal tràngol l'autocar ens va deixar davant de la Fan Zone del Sevilla. D'allí vem anar fins a la zona on estaven tots els pericos i ens vem trobar de cara amb el gran Mauricio Pochettino. Després de fer el turista i fer-nos fotos amb els policies, gaiters i amics que ens trobàvem per allí vem buscar un lloc per dinar, unes hamburgueses en un pub on estaven donant el partit de Copa que l'Espanyol va guanyar l'any passat i entre hamburguesa i hamburguesa celebràvem els gols de Tamudo, Luís Garcia i Coro.

La pluja no desanimava la festa i després de dinar vem donar una volta per Glasgow. Vem entrar en un cafè on vaig mantenir una conversa prou interessant amb 2 iaies britàniques, les quals em van preguntar perquè tothom anava vestit de blanc i blau o de vermell. Jo amb el meu anglès (bastant limitat) els hi vaig explicar el motiu i vem acabar prenent-nos una xocolata desfeta tots junts, la veritat és que em van sorprendre dues coses, la hospitalitat d'aquella gent i que entenguèssin el meu anglès. Després d'això, volta per la ciutat, enviar un parell de postals la família, trobada amb coneguts i a buscar l'autocar.

L'autocar ens vhavia de portar fins a Hampden, i de camí al camp vem continuar amb les bromes que haviem començat a l'anada i més quan el conductor va marxar sense el guia (¿Dónde está el guia, el guia dónde está?), cal dir que el conductor no era el mateix que ens havia portat al matí, però aquest tampoc coneixía gaire els camins de Glasgow.

A Hampden van començar els nervis de debó, vaig aprofitar per comprar-me una bufanda del Manchester City (ja explicaré un altre dia els motius) i per fer-me les fotos amb la imatge de l'estadi al fons. Allí a l'estadi em vaig assabentar que molts dels pericos s'havien quedat a Barcelona per una estafa amb els vols i vaig començar a sentir una ràbia i una tristesa molt gran. Després quan he sabut que els que s'havien quedat eren gent que veig cada diumenge a La Curva, deixant-se la veu, animant, que dia rere dia treballen perqué la nostra grada tingui més color em vaig entristir molt. Després ja va començar el partit i va passar el que va passar, que els nostres van demostrar que és la força, l'orgull i el valor però que una vegada més l'atzar no està amb nosaltres. Vaig sortir plorant de Hampden, la pluja em va deixar empapat, trepitjava bassals, el meu germà em parlava, a la sortida un noi d'uns 30 anys plorava com un nen petit, però jo em vaig tornar invisible, a la meva ment només hi havia espai per a 2 imatges...la de la gent que mereixia estar allà amb nosaltres i que per culpa d'uns miserables es va quedar a Barcelona i la imatge de la cosina del meu pare, que sempre ens ha acompanyat des del millor lloc del cel blanc i blau.

Després a l'autocar la gent no estava per bromes, i tot i així alguns deixàven anar comentaris prou divertits que arrencaven somriures dels més joves. L'autocar ens va portar fins a Edimburg i allí vem agafar l'avió fins a Barcelona.

Ara que ja ha passat tot, em considero una persona afortunada d'haver viscut una nit com la del 16 de maig, haig de reconèixer que mai havia plorat tan per l'Espanyol (ni amb el gol de Coro ni quan vem baixar a 2a).

"NO HAY TÍTULO MÁS GRANDE QUE LLEVARTE EN EL CORAZÓN"

El meu periquito

2007-05-13T11:26:00.000+02:00

Al setembre em vaig comprar un periquito, era blanc i blau i ens feia molta companyia a casa amb el seu cantar. Després d'una votació popular li vam dir Coro i va passar a formar part de la nostra família. Li parlàvem com si fos una persona, li explicàvem els resultats de l'Espanyol i de tan en tant el treiem de la gàbia per a que gaudís de la llibertat. Però avui, dia 13 de maig, un any després del gol de Coro i casualment el dia de l'aniversari del meu pare el nostre periquito ens ha deixat. S'ha quedat apagat en un raconet de la gàbia, mentre la periquita estava tota l'estona al seu costat, donant-li copets per animar-lo. Pot semblar una tonteria, però quan li agafes carinyo a un animalet com aquest sap greu que s'en vagi. Ara la periquita (que es diu Ane) s'ha quedat sola i trista i és que el Coro era l'ànima d'aquella gàbia.

Que estigui en el cel blanc i blau i ens acompanyi volant fins a Glasgow!

Personatges de Sarrià

2007-05-02T14:41:00.000+02:00

Recordo molts diumenges de la meva infantesa, quan el meu pare em portava a Sarrià i allí passàvem la tarda gaudint (o no) amb el nostre equip. A mi m'aburria molt el futbol i sempre trobava distracció amb algun còmic o amb alguna llauna que feia servir de pilota. Però de les mil imatges que tinc del vell camp de Sarrià n'hi ha una que sempre he recordat amb gràcia. Potser alguns de vosaltres també ho recordeu. Hi havia un home (que es deia Dámaso) que anava per tot el camp amb un timbal molt gros i anava animant a tots els pericos, es va fer famós per les seves disfresses, recordo un partit contra el Barza (un dels meus primers derbis) on aquest personatge anava vestit de Guàrdia Urbà i amenaçava (tot fent broma) en multar a aquells que fòssin culés. A vegades anava pel gol nord, altres pel gols sud i de tan en tan es deixava caure per la tribuna nova (que era on jo estava). Ara que penso això veig que m'he fet gran i espero que algún dia els meus fills puguin gaudir amb l'Espanyol i amb el Nou Sarrià com jo ho vaig fer a Sarrià i al costat del meu pare. Visca l'Espanyol!

Dolça ressaca

2007-04-28T00:35:00.000+02:00

Ahir, partit de UEFA...al matí un examen important per mantenir les bones notes dels últims exàmens i al meu cap només un preocupació: UEFA!
Vaig fer l'examen pensant en el Tamudo, Pandiani, Klose, Gorka, Frings, Diego...i només acabar de contestar totes les preguntes vaig seguir pensant ens les banderes blanc i blaves i en les bufandes de tota una afició entregada...a l'acabar la classe vaig anar a comprar una Coca - Cola (suposo que per calmar els nervis) i mentres em passejava amb la jaqueta de l'Espanyol vaig sentir una veu que deia: "Nos vemos en Glasgow". Era un xaval jove, que anava amb la samarreta de l'Espanyol i vem estar una bona estona parlant sobre el partit i les sensacions que teniem, era la primera vegada que veia a aquell noi però era com si ens coneguèssim de tota la vida. Quan ens vem despedir vaig donar una volta abans de tornar a classe i vaig veure un matrimoni alemany amb la samarreta del Werder...no podia deixar de pensar en el partit.
A l'acabar la classe vaig quedar amb el Joan per deixar-li un carnet i fer la tertúlia perica.
Vaig dinar ràpid (com de costum) i rapidament vaig marxar a treballar cap a l'ambulatori...mirava el rellotge i les hores no passaven, de tan en tan apareixía l'informàtic, que també es perico, i deixava anar alguna frase com "Donde estan no se ven en Europa los culés" o altres com "Somos pericos! La mejor gente que hay...".
Així van passar les hores fins que a les sis vaig plegar, vaig passar per casa per agafar la samarreta i la bufanda i vaig començar el meu camí cap a Montjuic per trobar-me amb el Xavi (Spitfire). Allí el vaig conèixer, vem compartir una bona cerveseta mentre comentavem les semifinals i altres anècdotes...entre mig de càntics i bengales van aparèixer uns bons amics i també en Xavi Salvatella...això va donar peu a una mini trobada de la blogosfera perica. Més tard vaig veure una cara coneguda, era el noi que m'havia saludat al matí, vem parlar animadament i ens vem desitjar sort.
Després de compartir aquesta bona estona vaig entrar al camp...la resta ja es pot imaginar, gols, passió, càntics i futbol en estat pur...després del partit em vaig despedir d'en Xavi i vaig conèixer fugaçment a l'Emilio i ja vem dir que a Glasgow anirem amb la faldilleta (i amb calçotets a sota per si fa aire)...
Ja de baixada vaig quedar amb el Joan i el Jordi (2 bons amics i millors pericos) de camí al metro cantavem i fèiem el famós "Espanyol oé oé" amb els cotxes que baixaven de la muntanya màgica. Al metro també vem fer algun càntic tot i que vem trobar a faltar que el conductor fes sonar el clàxon. Quan vem sortir del metro unes veus llunyanes ens van començar a cridar, eren uns exaltats aficionats al futbol que ens felicitaven per la victòria i ens convidaven a prendre una cervesa. No vem rebutjar l'oferta i mentre somiavem amb trepitjar terres escoceses degustavem amb plaer l'última cervesa de la nit.
Vaig arribar a casa i de cap al llit. Aquest matí m'he aixecat amb mal de cap i he hagut de fer un sobreesforç per agafar el metro i anar a classe. Quan he arribat m'han donat la nota de l'examen i jo preocupat pel resultat m'he endut una gran il·lusió. He tret un 8 amb 3 i he pensat que tan de bo totes les ressaques fòssin tan dolces com la d'avui...

Després del gol del Pandiani la grada va embogir. Aquesta foto la va fer el meu pare i ara està espernat ofertes per a ser fotògraf professional

He tornat!

2007-04-23T17:04:00.000+02:00

Demano disculpes per tot aquest temps que he estat desaparegut, he anat molt malament de temps i no he pogut dedicar cap moment al blog. Ara tornaré ha escriure però d'una manera diferent...s'ha acabat fer cròniques dels partits i em dedicaré a parlar més de totes les sensacions que em produeix l'Espanyol.
Bé, ara de moment no sé que posar perquè des de que va acabar el partit de diumenge jo (i milers de pericos també) estic pensant en el Werder Bremen. Els nervis em tenen fatal i això que aquesta setmana tinc alguns exàmens prou importants, és a dir que entre el partit de UEFA i les assignatures que haig d'estudiar acabaré fotut...
Doncs això és tot, ens veiem aquest dijous a la porta 2 a compartir una bona cerveseta (tinc ganes de conèixer a Spitfire i que m'expliqui la seva conversa telefònica amb el Luisfer i també ganes de conèixer a l'home més perico d'Ibiza...).
A guanyar!

Aquest sóc jo amb la meva primera samarreta de l'Espanyol, i espero poder-la lluïr a Glasgow

Punt a punt

2007-03-07T11:15:00.000+01:00

RCD Espanyol 1 - Villarreal CF 1

Partit obert on els dos equips podrien haver marxat amb els 3 punts.
Ha començat atacant el conjunt de Castelló però s'ha trobat amb un Kameni impressionant que ha salvat dos ocasions de gol. El "Tigre de Yaundé" també ha fet una magnífica estirada en una pilota que anava bombejada i que finalment ha acabat en còrner.

Aquestes ocasions i el domini del Villarreal han fet despertar als nostres que han començat a tenir la pilota i a crear ocasions de gol. Al minut 28 en Luís García ha llençat rapidament una falta i el murri Tamudo ha engaltat la pilota i ha marcat el primer gol del partit (cada vegada més a prop de Marañón).
L'Espanyol seguia inquietant la porteria dels visitants però els del Villarreal no s'han arrugat i buscaven amb insistència el gol de l'empat.
Amb 1 a 0 en el marcador s'ha arribat a la mitja part. Durant el descans han sortit al camp els nois del Juvenil A que s'han proclamat campions de lliga. La grada ha ovacionat a l'equip i La Curva ha mostrat una pancarta que deia "Que n'aprenguin! Juvenil A campió!"
Després de que els nois entrenats per Oscar Perarnau donèssin la volta d'honor han sortit els jugadors de l'Espanyol i del Villarreal al camp.

La 2a part ha començat igual que la primera, ocasions pels de La Plana i un Espanyol que buscava la oportunitat per fer el 2 gol. Però al minut 53, en Forlàn ha marcat un gol esplèndid, la pilota ha entrat per l'escaire i en Kameni només ha pogut mirar com la pilota arribava al fons de la xarxa. A partir d'aquí el partit s'ha tornat boig, ocasions per l'Espanyol i pel Villarreal. L'àrbitre també s'ha tornat boig i ha mostrat un criteri nul. Els canvis de Valverde tampoc han fet efecte, ni costa ni Pandiani ni Moha han pogut ser el revulsiu que l'equip necessitava.
Tot i acabar amb un punt més ha tocat patir, sobretot quan en Cani ha enviat als núvols una ocasió impossible de fallar.
Finalment empat i ja tenim 36 punts que ens apropen més a la permanència. Ara a pensar en el Maccabi i a seguir somiant amb Galsgow.

El somni de Glasgow

2007-02-27T00:01:00.000+01:00

Des de la meravellosa UEFA 88 que l'Espanyol no arribava a vuitens d'aquesta competició europea i ara, 19 anys després tornem a estar il·lusionats i seguim somiant amb la possibilitat d'arribar a Glasgow.

Aquest és un breu resum del que s'ha aconseguit fins ara:

FC Artmedia Bratislava 2 - RCD Espanyol 2
En el partit jugat a Eslovàquia l'Espanyol va fer un partit dolent i va empatar a 2 amb gols de Riera i Pandiani. Es va lesionar greument en David Garcia.
RCD Espanyol 3 - FC Artmedia 1
Tot i jugar malament l'Espanyol es va imposar amb un gol de Coro i 2 del Rifle Pandiani.
Una vegada superada l'eliminatòria davant d'aquest feble rival esperava la lligueta amb equips durs com Ajax o Sparta.

Sparta Praga 0 - RCD Espanyol 2
L'equip de Valverde no estava tenint bons resultats a la lliga ia la UEFA va aconseguir canviar la situació, a Praga es van imposar per 0 a 2 amb gols de Luís Garcia (de penal) i Riera. El partit va servir per veure el debut de Julián López de Lerma.

RCD Espanyol 6 - SV Zulte Waregen 2
Aquest partit va servir per mostrar la fermesa de l'Espanyol a Europa. El 6 a 2 davant el modest Zulte va significar la major golejada dels blanc i blaus a la UEFA. Els gols els van aconseguir Coro, Pandiani (2), Luís García (2) i un gol en pròpia de la feble defensa belga.

Ajax Amsterdam 0 - RCD Espanyol 2
Impecable partit jugat a l'Amsterdam Arena. Amb una actuació estelar de tot l'equip i magnífics gols de Pandiani i Coro que permetien classificar a l'Espanyol per a jugar els setzens de final.
Aconseguir guanyar a l'Ajax va esperonar als homes de Valverde que van començar a creure en les seves possibilitats i a mostrar el seu joc eficaç, els habituals suplents (com Lacruz, Velasco, Costa...) van aprofitar les oportunitats i tant l'equip com l'afició ja començaven a somiar amb Glasgow.

RCD Espanyol 1 - FK Austria Wien 0
Partit de tràmit que va servir per que Pandiani marqués un gol més i per seguir invictes a Europa. En aquest partit va debutar el jove del filial Àngel i va tornar a l'onze inicial en David García que no jugava des del partit davant l'Artmedia a Bratislava.

Després de fer una lligueta extraordinària amb un balanç de 4 victòries amb 11 gols a favor i 2 en contra va tocar a setzens el Livorno.

AS Livorno Calcio 1 - RCD Espanyol 2
El partit a porta tancada va permetre a Pandiani sumar un gol més i entrar a la història de l'Espanyol com el jugador amb més gols en competició europea defensant els colors de l'Espanyol. L'altre gol el va fer Moha en una magnífica jugada individual.
RCD Espanyol 2 - AS Livorno Calcio 0
Partit fàcil i còmode per l'Espanyol que es va avançar amb un gol de Lacruz i a la segona part va rematar la feina amb un golàs de Coro.

Ara a vuitens ens espera el difícil Maccabi Haifa i mentres seguirem somiant amb les terres d'Escòcia.

Glasgow ens espera!

Anem a més

2007-02-25T20:51:00.000+01:00

CA Osasuna 0 - RCD Espanyol 2

L'Espanyol ha demostrat avui la seva autoritat al Reyno de Navarra i encadena d'aquesta manera la seva tercera victòria consecutiva a la lliga.
El partit 100 de Valverde com a entrenador ha començat bé, i als 12 minuts en Jonatâs ha fet una jugada magnífica i ha donat una gran assistència perquè en Coro fes el primer gol.
Amb 0 a 1 al marcador l'Espanyol ha jugat ben tranquil i l'Osasuna no ha creat gens de perill i quan Milosevic s'apropava a l'àrea Jarque, Torrejón i Lacruz s'encarregaven de refusar el perill.

En Lacruz (que avui ha jugat de lateral) ha fet un bon partit i ha disposat d'un parell de bones ocasions que el porter del conjunt navarrès ha aturat sense problemes.

La 2a part ha començat amb un Osasuna més ofensiu i amb l'Espanyol molt ben plantat al camp. L'ex-espanyolista Juanfran ha tingut la ocasió més clara del seu equip quan ha xutat des de lluny i Kameni ha desviat a còrner. Però aquesta jugada no ha posat la por al cos del pericos que tot seguit han tingut una gran ocasió: passada llarga i precisa de Jonatâs que Tamudo no ha pogut acabar desprès de fer una cursa d'uns 30 metres. Després de perdonar aquesta ocasió en Tamudo ja no ha perdonat més i a la jugada següent ha marcat un esplèndid gol. El 23 perico ja suma 107 gols i s'apropa a la xifra històrica de Marañón.
Ha entrar al camp Eduardo Costa substituint a Jonatâs, que avui ha jugat molt bé.
El partit ja estava sentenciat i ha arribat el torn de l'àrbitre, que també ha volgut ser protagonista. En una jugada en que el davanter Soldado ha donat una forta puntada de peu al pit de Jarque l'àrbitre ha mostrat la targeta groga (al local de la penya on estava veient el partit s'ha comentat que si la jugada hagués estat al revés el color de la targeta seria ben diferent).
Uns minuts més tard, en una jugada al mig del camp, en Jarque ha donat una empenta a Juanfran i l'àrbitre ha mostrat la targeta vermella al central de Sant Boi.
Després d'aquest descarat error de l'home del xiulet l'Espanyol ha hagut de modificar l'esquema tàctic i ha entrat en David García i més tard en Pandiani. En els últims minuts els blanc i blaus s'han tancat a l'àrea i els de Pamplona penjaven pilotes pels seus homes d'atac.
Finalment, quan més apretava Osasuna (tot i no crear molt de perill) l'àrbitre ha xiulat el final del partit.
3 punts i la zona europea més aprop. Avui ha destacat l'onze perico que comptava amb 6 jugadors del planter (Jarque, Torrejón, Chica, Coro, Tamudo i David García més tard).

JUVENIL CAMPIÓ!

Avui el conjunt entrenat per Oscar Perarnau s'ha proclamat campió de lliga a 5 jornades del final. El partit jugat al Feliu i Codina davant la Damm ha començat amb un domini aclaparador dels blanc i blaus que han començat molt forts en atac i sòlids en defensa. Després d'inquietar a la defensa local amb grans jugades d'equip i algun xut de falta ha arribat el gol que necessitava l'equip i després d'una magnífica paret en Xavi García ha marcat el primer gol del partit.

Imatge del primer gol perico

Més tard, amb una jugada semblant l'Espanyol ha aconseguit el segon gol, gràcies a una bona combinació entre Xavi García i Jesús Berrocal. Amb els 0 a 2 s'ha arribat a la mitja part.
Després del descans la Damm ha sortit amb molta empenta i ha començat a portar perill a la porteria d'Isaac, semblava que l'Espanyol estava una mica dormit.
El porter perico ha fet aturades de mèrit, i després de rebutjar dos xuts ben difícils un jugador del conjunt local ha posat el peu i ha enviat la pilota al fons de la xarxa.
Aquest gol ha fet despertar als nois del juvenil que s'han tornat a posar les piles i han marcat gràcies a un inspirat Xavi Garcia. Amb 1 a 3 al marcador s'ha arribat al final del partit i els jugadors han cel·lebrat la victòria que els permet aconseguir la Lliga 2 anys després.

En plena eufòria han aprofitat per fer saltar pels aires al seu entrenador i cantar allò tan típic de "Campeones campeones oe oe oe" i també s'han sentit altres càntics com "¿Dónde estan los biletes? Lalalala!" La festa ha continuat al vestuari amb el cava i els pocs pericos presents al camp del barri d'Horta hem marxat molt contents en veure que la cantera puja fort.

FELICITATS CAMPIONS!

A vuitens!

2007-02-23T10:51:00.000+01:00

RCD Espanyol 2 - AS Livorno Calcio 0

Tot i que el partit d'avui no era a porta tancada l'estadi no tenia gaire públic. Després de parlar amb uns supporters del Liverpool (que anaven amb roba de l'Espanyol) i explicar que significa ser perico a Barcelona han sortit els jugadors al camp, i mentre jo cantava l'himne i enlairava la meva bufanda blanc i blava aquests seguidors del Liverpool intentaven entonar alguna frase semblant a "Jo t'estimo Espanyol". Hem estat fent conya una estona i els i he dit que el nostre himne era semblant al seu "You'll never walk alone".
Ja quan la pilota s'ha posat en joc hem gaudit tots del partit, el Livorno ha tingut un parell de bones ocasions que en Gorka s'ha encarregat de desfer i l'Espanyol ha contestat amb un bon cop de cap de Pandiani.
Més tard ha arribat el gol perico, quan en una jugada de còrner la pilota ha passat fins el segon pal on estava sol en Lacruz, que amb un suau cop de cap ha enviat la pilota dins de la porteria.

Aquest gol ha posat l'eliminatòria molt i molt complicada al conjunt italià que tot i així ho seguit intentant mentre la seva afició (uns 2000 tifosi) l'esperonaven en tot moment.
L'Espanyol dominava i el Livorno es resignava a intentar-ho sense éxit.

S'han viscut moments un xic avorrits i la grada ho ha aprofitat per iniciar el càntic "Espanyol oe oe!" mentre des de l'altre banda responien de la mateixa manera, amb aquesta i altres cançons dedicades al Liverpool s'ha arribat a la mitja part.

Durant el descans he seguit conversant amb els seguidors anglesos mentre em preguntaven si estava content de la victòria del Liverpool davant el Barça.
Jo els hi he dit que si i que esperava que a Anfield els i marquessin un parell de golets més (com a mínim).

La segona part s'ha iniciat amb un gol als 2 minuts, un autèntic golàs d'en Coro que ha engaltat un xut bestial i ha posat el 2 a o al marcador. L'eliminatòria estava ja decidida i en Valverde ha aprofitat per fer canvis i ha donat entrada a Ito, més tard a Moha i finalment a Jonatâs.

L'equip ha seguit creant perill i el Livorno ha mostrat la seva duresa i el seu joc brut. Al minut 77 l'àrbitre ha expulsat a César per donar-li un cop de colze a Chica i hi ha hagut una picabaralla amb alguns jugadors.

El partit ja entrava en la recta final i després d'una gran jugada del Rifle Pandiani en Jonatâs ha fet gol, però el linier ha senyalat fora de joc i l'home del xiulet no l'ha donat per vàlid el golet del brasiler.
Els tifosi italians han començat a cantar "Espanyol a 2a división" i nosaltres ho hem aprofitat per riure i dir "Ciao Livorno ciao" i acomiadar també als nostres jugadors amb una ovació per la magnífica trajectòria que porten en aquesta copa de la UEFA.
Finalment ens hem despedit dels amics del Liverpool i ens hem desitjat sort per seguir endavant en la UEFA i la Champions respectivament.

Ara ens espera el Maccabi Haifa i seguir somiant amb Glasgow.

1, 2, 3...botifarra de pagès!

2007-02-19T06:31:00.000+01:00

RCD Espanyol 3 - RCD Mallorca 1

Abans de començar el partit, el vehicle del Team Muxú participant del Dakar ha donat la volta a l'estadi amb la bandera blanc i blava.

El d'avui era un partit important per allunyar-se de la zona baixa i deixar enrere al Mallorca. S'ha començat jugant amb el ritme que ha imposat el Mallorca, i els nostres només portaven perill a pilota aturada, primer en Moha ho ha intentat però la pilota ha sortit molt alta.

Més tard, en Tamudo ha provocat una falta a la frontal de l'àrea que en Luís García ha transformat en gol amb un xut impecable.

A partir d'aquest moment els homes de Valverde han deixat jugar als visitants. Al mig del camp en Jonatâs no funcionava i semblava que estigués pensant en el carnaval de Brasil. L'Espanyol ha seguit amb el seu passeig, fins que ha arribat el gol del conjunt balear, després d'una errada d'en Kameni i una gran galopada de Jonás.

Amb aquest resultat s'ha arribat al descans, i llavors els nens de l'escola de futbol de l'Espanyol han donat la volta a l'estadi, la cara d'alegria dels nens ha contagiat a la grada que ja somreia en veure el nou Jordi Lardín o el futur Tamudo. Després d'aplaudir als petits de la casa ha tocat soportar el joc poc creatiu del primer equip.

Entrada ja la 2a part en Coro ha estat a punt de marcar, però la pilota ha sortit fora. El partit necessitava un canvi (sobretot al mig del camp) i Valverde ha substituit a Jonatâs per Costa i Moha per Riera, més tard ha entrat en Pandiani. Només sortirt al camp en Costa ha deixat el seu segell al cap d'un rival i ha vist la targeta groga. Ha estat ben curiós, una falta de Costa i targeta, en canvi els defenses carnissers del Mallorca han repartit a tort i a dret i no han vist cap targeta.

El partit ha començat a ser blanc i blau quan en Riera ha col·locat una pilota als peus de Luís García i el 2 a 1 ha pujat al marcador.

Ja en temps de descompte ha arribat el gol d'Eduardo Costa, que ha engaltat de forma magnífica una pilota rebutjada. La cel·lebració del gol ha estat especial, mentre en Costa li dedicava a la seva família (tot fent butifarres), l'afició també s'enrecordava de la família del brasiler.

El partit ha acabat i l'Espanyol es situa en la novena posició, mirant de reüll la zona UEFA.

Avanti Espanyol!

2007-02-15T20:49:00.000+01:00

AS Livorno Calcio 1 - RCD Espanyol 2

Gran partit dels blanc i blaus (avui de verd) que han jugat un partit molt seriós i segueixen amb pas ferm.
El Livorno ha començat dominant i els homes de Valverde arribaven poc a la porteria visitant però portaven molt de perill. Al minut 26 l'àrbitre ha xiulat penal a l'àrea italiani i Pandiani ho ha aprofitat per marcar el seu gol número 9 en aquesta UEFA.
Mentrestant els pocs aficionats pericos es deixaven la veu per animar als seus i posar una mica de caliu en el desangelat estadi del Livorno.
La segona part ha estat més del mateix, Pandiani i Coro han posat a prova al porter Amelia, fins que al minut 58 una bona jugada de Moha ha acabat al fons de la xarxa i el 0 a 2 donava més tranquil·litat a l'Espanyol.

A partir d'aquest moment han començat els canvis i Valverde ha donat entrada a Riera, Moisés i Luís García.
L'acomodament de l'Espanyol ha permés al Livorno aprofitar un còrner per marcar un gol que deixa l'eliminatòria oberta.
L'Espanyol espera el partit de tornada per guanyar i seguir somiant amb la UEFA, una competició que comença a il·lusionar a jugadors i afició.

Victòria fàcil

2007-02-13T20:35:00.000+01:00

RC Celta de Vigo 0 - RCD Espanyol 2

Bon partit de l'Espanyol que ha aconseguit fer oblidar les dues últimes derrotes i ha sumat tres punts molt important per no despenjar-se a la classificació. A la primera part els homes de Valverde han disposat de bones ocasions i s'han avançat gràcies als errors defensius de la defensa gallega. En Luís García ha col·locat el primer gol al marcador.

La defensa blanc i blava ha mostrat una gran solidesa i Torrejón i Lacruz han estat a l'alçada de les circumstàncies en tot moment. La novetat ha estat el retorn de David Garcia de lateral i lluint el braçalet de capità.

A la segona part l'Espanyol ha seguit dominant totalment i ha aconsegut el segon gol després d'una gran triangulació entre Moha, Rufete i Pandiani. El partit ha cabat amb bones intervencions del camerunés Kameni i amb un Espanyol molt tranquil al terreny de joc. Els 3 punts donen tranquil·litat a l'equip i una bona dosi de moral per afrontar el partit de UEFA davant del Livorno.

La comunicació perica

2007-02-06T19:38:00.000+01:00

Després de navegar per internet una estona he trobat un article d'un gran perico on parlava breument de la Comunicació Perica i on feia esment d'aquest blog.
Des d'aquí aprofito per encoratjar a tots els components de la blogosfera blanc i blava per seguir creant entre tots diversos punts on compartir els nostres sentiments i sensacions sobre l’Espanyol. Des de blogs com Sentiment Perico, Can Ràbia, Cuando la Pelota no Entra, Pericoscopio, El orgullo de Roger de Llúria, Universo Blanquiazul, i d'altres com Un pokito de todo, La vida es una tómbola, El pan de los pobres, Castaway's web, El blog de Xavi Salvatella, Miquelades i tots aquells que fan espanyolisme a la xarxa.

També hi ha webs interessants com El Rinconcito perico i el nou Rinconcito Perico Noticiero, Area perica, la web del club, Mas Espanyol o el gran referent a la xarxa: Pericosonline (ara amb programa de televisió inclòs). Fòrums com el de la Curva Jove, Pericos amb webs i tots aquells on el que realment val és la opinió espanyolista.
Els programes de ràdio segueixen vius i Javier de Haro, Rafa Aragón i tots els pericos que retransmeten la passió blanc i blava des de les ones radiofòniques ens permeten conèixer la actualitat del nostre Espanyol.

La premsa també es vesteix amb els nostres colors. Amb el BiB, que és el degà de la premsa espanyolista fins a la revista mensual de "La Veu de l’Espanyolista" passant per diaris esportius com el Marca, As o el 9 esportiu que aposten fort per nosaltres.

Tot això demostra que som un club que segueix viu, que resisteix i que no es deixa trepitjar.

Visca l'Espanyol!

A continuació l’article del que parlava a l’inici d’aquest post:

LA COMUNICACIÓ PERICA, EN MARXA

El món comunicatiu perico és cada dia més ric i variat. En els últims mesos ha nascut una nova revista mensual, La Veu, que ofereix un bon resum del que passa en el club; el programa de Javier de Haro té cada dia més durada; el portal Pericos on line ha fet una aposta per la televisió i emet un programa setmanal pel Canal Català; el diari AS continua apostant de valent per la informació espanyolista i s'ha convertit en el diari de referència de milers i milers de seguidors blanc-i-blaus i la publicació Blanc-i-blau continua viva, i amb força, i ha superat la greu crisi que va tenir fa uns mesos. A més, la web oficial del club és un autèntic portal informatiu, que s'actualitza diàriament i és una eina útil pels periodistes i pels seguidors pericos; cada dia hi ha més blogs espanyolistes a la xarxa, com el magnífic La Chatarra, i els programes radiofònics locals (Tarragona en Blanc i Blau i Llobregat en Blanc i Blau), són cada dia millors. Hem d'estar contents perquè tenim més eines comunicatives en mans de pericos que ens informen de la nostra realitat, sense distorsions.

Sergi Fidalgo.

Poden amb nosaltres

2007-02-04T11:46:00.000+01:00

RCD Espanyol 1 - Real Zaragoza 2

El partit ha començat amb un minut de silenci pel President Vilà Reyes i en Dani Sànchez Llibre ha fet entrega d'un ram de flors a la vidua i d'una samarreta de l'Espanyol a la neta del difunt president.

Els homes de Valverde segueixen sense funcionar, davant del Zaragoza han sortit sense les idees clares i no han sabut aprofitar les seves opcions. El conjunt aragonès ha aprofitat les poques ocasions que ha tingut i mentres l'Espanyol ha desaprofitat les oportunitats de les que disposava. Marc Torrejón ha rematat un parell de vegades i la pilota no ha entrat per ben poc, també Tamudo ha rematat a porteria però la pilota ha acabat a còrner. El mig del camp no ha acabat de funcionar i ni Jônatas ni Eduardo Costa han pogut dirigir el joc de l'Espanyol. A la 2a part Costa ha perdut una pilota que ha acabat en un ràpid contratac del Zaragoza i que ha significat el primer gol visitant. Més tard els blanc i blaus han empatat el partit amb un gol de Luís Garcia, que ha estat un dels millors jugadors de l'Espanyol, però poc ha durat la alegria, ja que en la jugada següent els aragonesos han tornat a marcar aprofitant un error defensiu. Finalment 1 a 2 i l'Espanyol que encara no s'ha recuperat de l'ensopegada a Tarragona.

De moment sembla que l'equip aspira a la permanència i cal aconseguir els punts necessaris ben aviat per evitar patiments.

El derbi català en imatges

2007-02-02T19:25:00.000+01:00

Aquí teniu una petita mostra del veritable derbi català.
El desplaçament de l'afició perica va estar molt bé, tot i alguns incidents l'animació per part blanc i blava va ser molt bona, la grada no va deixar d'animar en tot moment i va demostrar que per sobre de tot l'Espanyol és un sentiment.
Els jugadors no van estar a l'alçada de l'afició i els tres punts es van quedar a Tarragona, també ens vem deixar allí el nostre orgull, al veure com el cuer de primera divisió ens marcava 4 golets.
Malgrat tot seguirem amunt i avall animant al nostre Espanyol.

Gimnàstic de Tarragona - RCD Espanyol

Escalfant motors abans de la desfeta

Ave Cèsar, els pericos et saluden!

La gent de Tarraco i Barcelona units per la causa

La grada blanc i blava no va deixar d'animar en tot moment

Imatge del trist partit

Accident a Tarragona

2007-01-29T20:20:00.000+01:00

Club Gimnàstic de Tarragona 4 - RCD Espanyol 0

Només vull destacar el desplaçament de l'afició perica, tots animant al nostre equip, tot i el mal joc i la imatge trista que han donat.

Joan Vilà Reyes

2007-01-22T21:04:00.000+01:00

L'Anna, una gran espanyolista i millor amiga m'ha fet arribar un text que ha sortir del seu cor sincer i tendre. Aquí relata una petita història del President Joan Vilà Reyes.

Ha mort Joan Vilà Reyes, expresident de l’Espanyol. Em donen la noticia i em quedo sobtada. Havia sentit a parlar molt d’ell, sobretot mitjançant el meu pare. Per uns moments penso i recordo tot allò que m’havien explicat, però de totes les coses em quedo amb dues: que havia estat un dels millors presidents que haviem tingut, juntament amb Manuel Meler i que s’havia comès una gran injusticia contra ell.
S’han escrit moltes coses d’ell; el món de l’espanyolisme, sobretot aquella part que porteu més anys fidels als nostres colors de ben segur que coneixeu tota la història. Jo encara no havia nascut però sentia, de la mateixa manera que amb qualsevol persona, que no personalitat, fidel al nostre club ens deixa, una pena interior, una peça més del puzzle blanc-i-blau que ens deixava per sempre més.
A l’endemà m’assabento que la capella ardent tindrà lloc a les Corts. El meu cor em diu que hi he d’anar, tot i no haver-lo conegut li he de donar l’últim adeu com a seguidora del club que va presidir. Decididament dissabte vaig a comprar un ram, un detall, amb una llaçada blanc-i-blava, tot i que penso que amb totes les corones que tindrà no podré ni posar-la-hi a prop. Baixo a Barcelona i em dirigeixo a les Corts. Abans de tot signo al llibre amb la por que algun familiar em digui que qui soc jo per signar alla. Li dedico unes paraules i em disposo a anar a la sala de vetlla numero 16, la mateixa on van enterrar en Perelló. A la porta trobo un grup de gent, només conec en Coco Bertomeu, el qual em fa un lleu gest per saludar-me. Parla amb una senyora que va vestida de negre i suposo que és família. Li pregunto si pot ser posible que entri un ram de flors, la senyora se m’abraça, emocionada i em diu que és el més maco que ha vist mai, no el ram, sinó el detall d’una aficionada. Entro dins la sala de vetlla i tota la família, amb llàgrimes als ulls, m’agraeixen el fet. La vídua agafa el ram i el posen a sobre del vidre on es troba el difunt. Em saluden totes les filles, néts, gendres. Jo, molt sorpresa, m’emociono. Quina família més humana, més humil i més perica! No paren d’agrair-me el fet; els dic que és un simple detall i em diuen que els omple mes això que altres coses. Pregunto si puc veure el difunt i em diuen que per suposat. Entro a veure’l,, li envio un petó i també beso la corona blanc-i-blava que reposa damunt dels seus peus. Em despedeixo d’ell i de la familia. Ha marxat un gran espanyolista, una persona que va donar molts diners al nostre estimat club i, segons el meu pare, que de ben segur també descansa en pau amb ell, UN GRAN PRESIDENT.
Descansi en pau i una forta abraçada a la família i a tota la gent que el va estimar. El més adient fóra fer una biografia d’ell però ja se n’han fetes i tampoc és la meva intenció fer un recorregut per la seva vida. La meva intenció només era relatar una vivencia personal que m’ha commogut, com moltes coses relacionades amb el nostre gran i estimat club.

L'àrbitre un dels nostres

2007-01-22T20:53:00.000+01:00

RCD De la Coruña 0 - RCD Espanyol 0

Partit amb ocasions per als dos equips. Avui l'aliat de l'Espanyol ha estat l'àrbitre que no ha donat per vàlid un gol fantasma i després ha anul·lat un gol per fora de joc inexistent. L'equip ha sabut resistir al joc dur i fort del conjunt gallec i segueix sense perdre fora de casa des del 24 de setembre. En Tamudo ha tingut una bona ocasió per marcar però el pal ho ha impedit.
La primera volta acaba amb 26 punts i una progressió en el joc de l'Espanyol.
La setmana que vé Tarragona ha de ser blanc i blava i així començar la segona volta amb força i empenta per assolir els objectius proposats a principi de temporada.

Jogo Perico

2007-01-16T15:57:00.000+01:00

RCD Espanyol 3 – Corporació d’expoliadors de la cultura i l’esport de Catalunya 1

Gran partit de l’Espanyol, la fe perica ha pogut contra la prepotència culé. El país s’ha despertat alegre després de veure com la imposició babaugrana perdia contra el sentiment blanc i blau.

Els homes de Valverde han fet un partit complet i a la mitja hora de partit han aconseguit el primer gol de la nit. La jugada la ha iniciat Tamudo que s’ha desempallegat de Puyol i ha deixat la pilota a peus de Luís García, que de manera hàbil ha enviat la pilota al fons de la xarxa. El conjunt fundat per un suïs ha tingut alguna ocasió però la defensa de l’Espanyol (amb 3 canterans) ha desfet el perill. En Giuly vivia en el fora de joc i els liniers deixaven fer al pigmeu francès. L’àrbitre xiulava el que Ronaldinho volia i els jugadors de l’Espanyol resistien gràcies a la seva força i als ànims d’una grada entregada en tot moment.

Durant la primera part La Curva ha iniciat una sèrie de càntics que recordaven els favoritismes de la federació amb el Bar$a i altres temes musicals destinats a recordar que Catalunya és més que un club. A la mitja part l’afició ha aprofitat per deixar reposar la gola mentre esperaven amb neguit l’inici del segon temps.
A la segona part l’equip culé ha començat dominant i Saviola ha fet un gol al minut 60 que igualava el marcador.

L’afició no s’ha vingut avall i ha seguit esperonant als jugadors que han tornat a agafar les regnes del partit, fins que al minut 65 una magnífica centrada del canterà Sergio Sánchez ha estat rematada de manera impecable per Tamudo.
Aquest gol ha posat dels nervis a Frank Raijart que ha trencat d’un fort cop de puny un tros de plàstic de la seva banqueta, segurament ha copiat aquest comportament dels aficionats babaugranes que van deixar el mobiliari ciutadà malmès durant les celebracions incíviques que van fer la temporada passada.
La grada i els jugadors seguien practicant el Jogo Perico i Ronaldinho seguia protestant i fent gestos perquè l’àrbitre xiules faltes inexistents. El criteri arbitral ha estat nul i els jugadors pericos veien targeta groga per qualsevol tonteria, mentre que els carnissers com Motta, Belleti, Márquez i companyia anaven fent de les seves.
Al minut 67 ha sortit en Pandiani i ha tingut bones ocasions per marcar, tot i que s’ha trobat amb aturades molt encertades de la ballarina Valdés. Al minut 78 ha sortit Jonatâs que tornava a l'equip després de molt temps.

Mentre la grada no defallia ni un segon en animar als seus i en un moment del partit s’han vist pancartes que recordaven a Frederic Rouquier, el jove seguidor de l’Espanyol que va ser assassinat per radicals del Bar$a.

El partit entrava en la seva recta final i l’Espanyol contraatacava molt bé i en una d’aquestes jugades ha arribat el tercer gol. En Rufete ha marcat i la grada ha embogit, era un deliri col·lectiu que demostrava que 22 collons poden més que 200 milions de pressupost i que l’Espanyol és un sentiment i no una imposició.
D’aquesta manera l’Espanyol mira la zona noble de la classificació i es mostra ferm per assolir els seus objectius.

Aquesta victòria ens permet començar la setmana amb un somriure i així no haurem de suportar al company de feina pesat, a l’amic de classe torracollons o al corcó del cunyat que fa les típiques bromes sense gràcia. Visca l’Espanyol!

El derbi

2007-01-12T19:49:00.000+01:00

S'apropa el derbi, des d'aquí volem repassar alguns dels millors moments que hem viscut en aquests partits de màxima rivalitat ciutadana.

El 15 d'abril de l'any 51 l'Espanyol va aconseguir la major golejada en un derbi. El resultat va ser de 6 a 0.

L'alineació d'aquell partit va ser la següent Soler, Veloy, Parra, Celma, Flotats, Diego, Grau. Arcas, Marcet, Xirau i Egea. I els gols els van aconseguir Grau que en va fer 2 i Arcas que també en va marcar 2, els altres gols els van fer Marcet i Egea.

Derbi dels anys 70 amb Fernando Molinos de capità

Sarrià en el derbi de la temporada 85 - 86

El derbi jugat al gener del 2000, en ple centenari va acabar amb empat a 1, el gol perico el va fer en Benítez en una rematada de cap

L'últim derbi que vem guanyar a la lliga va ser la jornada 18 de la temporada 2001 - 2002. El resultat va ser de 2 a 0 i Tamudo va ser un malson per a la defensa culé.

La temporada 2003 - 2004 va registrar una dada històrica. L'àrbitre va expulsar a 6 jugadors, tres per equip.

Els expulsats blanc i blaus van ser: De la Peña, Lopo i Soldevilla

Des de la banqueta també va veure la targeta vermella l'entrenador de porters Tommy N'kono

El 2 de març del 2005 l'Espanyol va aconseguir un empat al Camp Nou després de molts anys sense puntuar allí

De la Copa es recorda la final jugada a Montjuic l'any 1957 i que va acabar guanyant el conjunt blaugrana per 1 a 0 amb ajuda arbitral. En aquell partit va estar present un insigne culé, el dictador Francisco Franco que va veure com el seu equip guanyava la Copa del Generalísimo.

La temporada 2000 - 2001 l'Espanyol i el Barça es van trobar en una de les eliminatòries de la Copa del Rei. A Montjuic el resultat va ser 1 a 2 i al Camp Nou es va empatar a 1. Els homes entrenats per Paco Flores podrien haver empatat l'eliminatòria, però l'àrbitre no va concedir gol per un fora de joc, que només ell va veure.

A la imatge veiem a Akinori Nishizawa celebrant el gol, que posteriorment va ser anul·lat

A la Copa Catalunya l'Espanyol va aconseguir una gran golejada, l'any 1996 els homes de Camacho van guanyar per un contundent 5 a 1.

I aquest any també es va aconseguir guanyar, 1 a 0 amb gol de Coro

Al derbi de la Supercopa es va imposar el conjunt blaugrana amb les ajudes de la Federació Espanyola

Sempre hi ha pancartes que demostren la simpatia entre els dos equips barcelonins...

...i pancartes com aquesta, que recorden l'assassinat d'un jove seguidor de l'Espanyol a mans d'ultres del FC Barcelona.

La resistència perica també està present a Catalunya

Remenant per internet vaig trobar un text que definia a la perfecció el derbi, és el següent:

Avui juga David, contra Goliat,

Avui juga el pobre, contra el ric,

Avui juga el lleig, contra el guapo,

Avui juga la fe perica, contra la prepotència culé,

Avui juga el poble espanyolista, contra el país barcelonista,

Avui juga un sentiment, contra una imposició,

Avui juga un club, contra “un més que un club”,

Avui juga una il-lusió, contra una rutina,

Avui juguen 22 collons, contra 221 milions de pressupost,

Avui juga l’esport, contra la política,

Avui juguen “els ignorats”, contra la notícia,

Avui juguen 30 mil, contra 120 mil,

Avui juguen els nois de Valverde, contra els ”cracks” de Rijkaard,

Avui juga la gent de Dani, contra la multitud de Laporta,

Avui juguem nosaltres, contra ells,

Avui juga l’ESPANYOL, contra el Barça

Món Blanc i Blau

2007-01-11T23:05:00.000+01:00

L’Espanyol necessita obrir-se al món, mostrar la seva imatge d’equip centenari i donar-se a conèixer com a campió de Copa. Si bé actualment el joc de l’equip no acompanya, s’han d’utilitzar altres vies per a fer difusió del sentiment blanc i blau.
Hem d’aprofitar el valor dels personatges il·lustres que senten els nostres colors i així fer arribar l’Espanyol al major nombre de gent possible.

Deixo aquí algunes idees per a la directiva:

- Començant per en Pau Gasol i el seu germà Marc, aquest dos gegants del bàsquet i actuals campions del món que no s’amaguen dels seus colors podrien venir algun dia a l’estadi i fer el xut d’honor abans de l’inici d’algun partit. D’aquesta manera als germans de Sant Boi els hi dedicaríem un bany de masses.
- La Gemma Mengual, la sirena blanc i blava, tot i que ja ha estat en més d’una ocasió al camp i ja forma part de la Fundació Privada de l’Espanyol també és benvinguda i ens anima molt.
- En Manel Lucas i en Sergi Mas, fent les seves magistrals imitacions al programa Polònia de TV3 i resistint els culés que els rodegen, podrien aportar l’humor que necessitem en el nostre trist estadi.
- La Chiqui Martí, a molts els agradaria veure a aquesta esplèndida ballarina fent un espectacle amb una samarreta de l’Espanyol.
- El grup català Gossos té un component perico (segons les meves informacions) i no estaria malament que els socis de l’Espanyol gaudíssim de la música d’aquest grup, encara que difícilment podrien igualar un dels grups pericos per excel·lència com és Statuas d Sal.

Segurament podríem allargar aquesta llista amb un munt de noms com els germans Jofresa, Dani Garcia (exjugador de la Penya), Josep Maria Izquierdo, el Sheriff Manel Comas, el tenista Beto Martín, Xavi Moya, Enric Calpena, les germanes Azón, el waterpolista i actual conseller Dani Ballart, l'escriptor Francisco González Ledesma i el poeta David Castillo, l'actor Carles Canut i David Fernández, el showman Boris Izaguirre, els polítics Abel Matutes i l'amic Niubó entre d'altres...
Tots plegats de ben segur farien una gran difusió d’espanyolisme i engrescarien als socis i afeccionats pericos.

De vacances i derrota

2007-01-08T18:37:00.000+01:00

RCD Espanyol 0 - Recreativo Huelva 1

Abans de començar s'ha fet un minut de silenci en memòria dels socis que ens han deixat al 2006, també per Manuel Fuster, l'encarregat de la residència de l'Espanyol, per les víctimes de l'atemptat d'ETA i pels aficionats del Recre que van morir en accident de trànsit quan anaven a veure un partit del seu equip.

Avui els jugadors han sortit adormits, semblava que encara pensaven en les vacances de nadal o en els regals que els reis els hi han portat.

El partit no ha sigut gaire dur, però la defensa visitant ha actuat amb duresa

El conjunt andalús s'ha apropat amb perill a la porteria de Kameni, que ha intervingut en un parell d'ocasions. Els nostres deixaven anar algun contraatac i semblava que podia arribar el gol, però el Recre ha fet un gran partit i ha mostrat una gran solidesa defensiva. La segona part ha estat més del mateix i després d'un error de De la Peña els de huelva han aprofitat per marcar l'únic gol del partit.

En Valverde ha fet canvis buscant la reacció, però ni Pandiani ni Julián han pogut fer res. L'àrbitre ha mostrat un targeta groga a Zabaleta que no podrà jugar el derbi del proper dissabte. Més tard ha sortit en Moha, però el partit ha seguit igual, l'Espanyol s'apropava a l'àrea i el Recre portava molt de perill en els contraatacs. En Moisés ha pogut empatar quan ha enviat la pilota al pal després d'una rematada de cap.
Finalment l'Espanyol ha perdut contra un bon equip que ha jugat molt millor que nosaltres.

Sortim al As

2007-01-08T18:07:00.000+01:00

El passat dia 5 de gener el diari esportiu AS va publicar un breu on parlava d'aquest blog. Gràcies!

La Chatarra apareix al As (5 - 01 - 2007)

El 2006 en imatges

2006-12-29T23:41:00.000+01:00

Ens deixa el 2006, un any amb moments molt bons i d'altres més delicats...

Visitant Europa, després d'aconseguir passar la fase de grups l'Espanyol va caure eliminat de la UEFA pel Shalke 04.

L'equip femení va fer una temporada meravellosa i va guanyar la Superlliga, la Copa de la Reina...

...i la Copa Catalunya. I va fer un digne paper a la UEFA Women's Cup.

El primer equip també va guanyar la Copa, la màgica nit del 12 d'abril.

05 - 09 - 2006 I al setembre va aconseguir la Copa Catalunya.

L'Espanyol B començava a crèixer i l'ascens a 2a B va ser una realitat.

24 - 06 - 2006

13 - 05 - 2006 El final de temporada va ser tot un patiment.

2006 any de despedides...

Pochettino es va acomiadar després d'una brillant trajectòria com a perico i Lotina deia adéu després de 2 anys a la banqueta de l'Espanyol i classificar l'equip per la UEFA i assolir el títol de Copa.

09 - 01 - 2006 Manuel Meler, el gran president que va estar 12 anys al club ens va deixar als 85 anys.

2006 any de retorns...

El Txingurri tornava a l'Espanyol, aquesta vegada com a entrenador

El capità Tamudo aconseguia 100 gols amb la blanc i blava

I dues generacions d'or es retrobaven al partit solidari 23 - 12 -2006

Passen els anys, passen els jugadors, passen els entrenadors, els presidents...però sempre queda l'afició!

Bon 2007!

Salut i Espanyol!

Bones Festes!

2006-12-25T23:07:00.000+01:00

Campions Solidaris

2006-12-24T13:10:00.000+01:00

El partit d’avui ha estat molt i molt emotiu, jugadors que feia temps que no veiem han tornat a vestir-se de curt i ens han fet reviure èpoques de glòria, els veterans de l’any 88 contra els joves del 2000. Molts dels jugadors han endarrerit les sevs vacances o han fet un petit parèntesi per assistir al partit solidari i retrobar-se amb vells companys i reviure vells i bells temps defensant l'Espanyol. El resultat ha estat de 8 a 3 favorable a l’equip del 2000 i s’han vist detalls de qualitat per part dels dos conjunts.
Abans de posar en joc la pilota un nens de la associació ESCÓ del Raval han fet el xut d'honor.

L'equip de la UEFA ha estat aclamat per un públic que els recorda amb nostàlgia i alegria

Aquest és l'equip que va aconseguir 60 anys després aixecar la Copa del Rei

Els gols del conjunt del 2000 els ha marcat Iván Díaz (2), Toni Velamazan (2), Manolo Serrano, Tamudo, Manel Martínez i Ángel Morales. El capità d’aquest conjunt era en Moisés Arteaga. Per part dels jugadors de la UEFA han marcat en Tintín Márquez, en Lauridsen de penal i en Pichi Alonso. El capità de l’equip del 88 era l’Orejuela.
El retorn de jugadors carismàtics com Lauridsen, Golobart, Orejuela o altres com Sergio González, Arteaga o Nando han fet emocionar a més d’un que ha gaudit de dos dels conjunts que han fet història amb la blanc i blava.

Orejuela i Arteaga els capitans de la UEFA 88 i la Copa 2000

A la mitja part s'ha fet entrega d'una placa d'agraïment a Moisés Arteaga (capità que va aixecar la Copa del 2000) com a reconeixement per la seva trajectòria a l'Espanyol

S’han vist jugades de crack, com algunes assistències del danès Lauridsen o algunes intervencions de Tommy N’Kono i del Macario Meléndez en l'equip del 88, també s’ha vist una solidesa defensiva en el conjunt de la Copa 2000 amb el Sheriff Pochettino i Nando, per la banda esquerra el gran Moisés Arteaga (Haga arte ARTEAGA deia una pancarta el dia de la final de Copa a Mestalla) seguía mostrant que no ha perdut la forma.

La banda dreta dels homes de la UEFA estava controlada per en Job i la defensa s’ha vist una mica superada tot i comptar amb dos grans jugadors com Iñaki i Gallart, que han guanyat alguns quilets de més en el temps que porten retirats. A la davantera de la Copa en Tamudo i en Serrano feien de les seves i a l’equip del 88 en Pineda anava revolucionat en la zona d’atac.

El partit ha transcorregut amb rialles i bon humor i entre tots s’ha recordat un temps on es va tocar el cel, el cel blanc i blau.
El partit ha estat magnífic, inoblidable, emotiu i ens ha fet gaudir als pericos d’una jornada increïble.

Les formacions dels equips han estat les següents:

UEFA 88: N'Kono, Job, Soler, Miguel Angel, Gallart, Iñaki, Valverde, Marquez, Losada, Lauridsen, Pineda, Melendez, Alex, Eloy, Golobart, Orejuela, Edu Mauri, Pichi Alonso, Zubillaga, Zúñiga, Txelis, Paton i Francis.
Entrenador: Juanjo Díaz
Copa del Rei 2000: Toni Gràcia, Cristóbal, David García, Pochettino, Galca, Velamazan, Sergio, Serrano, Manel, Morales, Arteaga, Lopo, Tamudo, Ivan Díaz i Pedro Nieto.
Entrenador: Paco Flores

L’àrbitre ha estat el senyor Jordi Liarte Pérez que també ha gaudit d’un bon partit.

Abans del partit entre els dos equips històrics s’ha jugat un entre periodistes i jugadores del femení

La Junta General d'Accionistes

2006-12-23T20:42:00.000+01:00

En un ambient plàcid és va desenvolupar la Junta General d’Accionistes, es van aprovar tots els punts i es va parlar de temes com el Nou Sarrià, la impugnació de la Supercopa, i l’estabilitat que necessita l’equip a la lliga. Es va presentar un audiovisual sobre el futur Sarrià i també va parlar un dels arquitectes encarregats de la construcció que va explicar tots els passos a seguir. En Dani va parlar del pressupost de l’equip i del crèdit sindicat i va fer esment d’un tema de pressions a algú de la directiva.
Després va arribar el torn de paraula i van intervenir diferents membres de la plataforma Espanyol 3.0, en Piera Martorell va mantenir un frec a frec amb el president Dani, però la Junta va acabar de manera tranquil·la. Es va notar molt l’absència d’en Quimet Canyelles, però tot i així va haver intervencions prou divertides.
La situació de l’equip va permetre al president i als seus consellers gaudir d’una relaxada reunió que aquesta vegada no es va veure alterada per cap problema informàtic.

Moment en el qual va intervenir Josep Maria Piera Martorell, membre de la plataforma Espanyol 3.0

Copa 2000

2006-12-22T22:12:00.000+01:00

Ja s'apropa el partit solidari que enfrontarà als equips de la UEFA’88 i la Copa 2000 i des d'aquí volem repassar els 2 conjunts que van tocar el cel defensant els colors de l'Espanyol.

Copa 2000

L'Espanyol va començar la Copa eliminant al Cordoba i a l'Albacete, llavors l'entrenador era Miguel Ángel Brindisi que va ser destituït i el seu lloc l’ocupà Paco Flores.
A vuitens de final l'Espanyol es va imposar al Celta en el partit d’anada i en el de tornada, als quarts de final els homes de Paco Flores guanyaven a casa contra el Compostela per 5 a 1 amb 3 gols del romanès Galca i l'eliminatòria ja quedava sentenciada. A les semifinals el rival va ser el temible Madrid, l'anada es va jugar fora, aconseguint un empat a zero. En el partit de tornada els blanc i blaus van guanyar per 1 a 0 amb un gol del Cholito Posse i l'Espanyol es classificava per una final 12 anys després.
La final es va jugar el 27 de maig al camp de Mestalla i el rival era l’Atlético de Madrid.
Aquella final es va guanyar 2 a 1 i l'Espanyol tornava a aconseguir un títol 60 anys després.

Camí a final

1a ronda

Anada 10 - 11 - 1999
Cordoba 1 – RCD Espanyol 1
Gols
0-1 Roger (minut 70)
1-1 Arnau (minut84)

Tornada 1 - 12 -1999
RCD Espanyol 2-0 Cordoba
Gols
1-0 Velmazan (minut 12)
2-0 Serrano (minut 15)

1/16 de final

Anada 15 - 12 - 1999
Albacete 0-0 RCD Espanyol

Tornada 12 - 1 - 2000
RCD Espanyol 2-0 Albacete
Gols
1-0 Roger (minut 22)
2-0 Manel (minut 32)

1/8 de final

Anada 19 - 1 - 2000
RCD Espanyol 2-1 Celta
Gols
1-0 Manel (minut 1)
1-1 Gustavo López (minut 8)
2-1 Galca (minut 65)

Tornada 1 - 2 -2000
Celta 0-1 RCD Espanyol
Gols
0-1 Serrano (minut 90)

1/4 de final

Anada 9 - 2 - 2000
RCD Espanyol 5-1 Compostela
Gols
1-0 Galca (p) (minut 3)
2-0 Velamazan (minut 7)
3-0 Galca (minut 45)
4-0 Galca (minut 47)
5-0 Arteaga (minut 82)
5-1 Sion (minut 85)

Tornada 16 - 2 - 2000
Compostela 1-0 RCD Espanyol
Gols
1-0 Gudelj (p) (minut 73)

Semifinals

Anada 12 - 4 - 2000
R. Madrid 0-0 RCD Espanyol

Tornada 26 - 4 - 2000
RCD Espanyol 1-0 R. Madrid
Gols
1-0 Martin Posse (minut 29)

LA FINAL 27 - 5 - 2000

ESPANYOL 2 - AT. MADRID 1

RCD Espanyol: Cavallero, Cristobal, Nando, Pochettino, Roger, Velamazan, Sergio, Galca, Arteaga, Posse (Rotchen 78) i Tamudo (Serrano 71)

Atlético de Madrid: Toni, Aguilera (Solari 75), Gaspar, Santi, Gamarra (Luque 50), Capdevila, Baraja, Valeron, Hugo Leal, Kiko i Hasselbaink

Gols

1-0 Tamudo (minut 2)
2-0 Sergio (minut 84)
2-1 Hasselbaink (minut 91)

L'equip campió

Porters: Cavallero i Mora.

Defenses: Crsitobal, Toledo, David Garcia, Pochettino, Nando, Lopo, Soldevilla, Rotchen, Navas, Gerard Autet i Santis.

Migcampistes: De Lucas, Galca, Sergio, Javi López, Arteaga, Roger, Velamazan, Molnar i Brnovic.

Davanters: Posse, Manel, Tamudo, Benitez i Serrano.

Volta d'honor a Mestalla, aquí veiem al capità Arteaga amb la Copa

UEFA 88

2006-12-22T21:45:00.000+01:00

Ja s'apropa el partit solidari que enfrontarà als equips de la UEFA’88 i la Copa 2000 i des d'aquí volem repassar els 2 conjunts que van tocar el cel defensant els colors de l'Espanyol.

UEFA 88

L'Espanyol entrenat per Javier Clemente va aconseguir classificar-se per anar a Europa després d'una gran temporada a la lliga on l'equip va quedar tercer amb jugadors tan importants com N'Kono, Lauridsen, Gallart, Orejuela, Soler, Golobart o Valverde entre d'altres.

La UEFA es plantejava com un premi a la gran trajectòria i al bon joc de l'equip, i l'objectiu era fer un bon paper, però mica en mica l'Espanyol es va anar fent gran a la competició europea i més després d'imposar-se a equips com el Milan o l'Inter.

Sarrià es va convertir en un fortí i tota Europa va quedar meravellada amb el conjunt espanyolista. Finalment els blanc i blaus es van plantar a la final després d'una gran remuntada contra el Bruges belga, la final era a doble partit i va començar bé, a l'anada Sarrià va gaudir d'un 3 a o que deixava la final practicament sentenciada però a la tornada jugada al Ulrich Haberland Stadion l'Espanyol es va enfonsar i el Bayern va empatar l'eliminatòria, després de la pròrroga l'Espanyol va perdre a la tanda de penals i d'aquesta manera va deixar escapar una gran oportunitat per guanyar un títol europeu, des de llavors el club va arrossegar l'anomenat "Síndrome de Leverkusen".

1/32 de final

Borussia Moenchengladbach - RCD Español (0-1//1-4)

1/16 de final

AC Milan - RCD Español (0-2//0-0)

1/8 de final

Inter Milan - RCD Español (1-1//0-1)

1/4 de final

RCD Español - Vitkovice (2-0//0-0)

Simifinals

Brugges - RCD Español (2-0//o-3)

Final

RCD Español - Bayern Leverkusen (3-0//0-3) - Penals (3 - 4)

L'onze que va jugar aquella final estava format per Golobart, Job, Soler, Gallart, N'Kono, Orejuela, Miguel Ángel, Urquiaga, Losada, Iñaqui i Pichi Alonso.

Entrada de la final jugada a Leverkusen (18 - 5 - 1988)

Bones festes i bon partit

2006-12-22T12:17:00.000+01:00

Getafe CF 0 - RCD Espanyol 1

Després de l’ensopegada davant del Madrid l’equip s’ha refet i avui ha aconseguit tres punts molt importants. El partit ha començat amb bones accions de l’Espanyol, amb un Luís García i un Tamudo molt actius, al centre del camp en Moisés ho controlava tot i en defensa en Jarque estava jugant com un autèntic veterà, al seu costat Torrejón s’ha mostrat molt confiat. Al laterals en Chica i en Zabaleta han estat molt i molt bé, tot i que el jugador argentí ha estat substituït a la segona part perquè ha vist la targeta groga i tal i com anava el partit podia acabar al carrer.
Al minut 73 ha arribat la jugada clau, després d’una bona acció de Chica en Rufete s’ha inventat un dribbling i després de centrar la pilota en Tamudo ha marcat un gol que permet quedar-se en la zona tranquil·la de la classificació i passar unes vacances de Nadal ben relaxades. Al minut 87 i quan el partit ja estava a les acaballes l’àrbitre ha volgut compensar l’expulsió d’un jugador del Getafe i ha mostrat la segona targeta groga a Chica que ha marxat als vestuaris abans de temps.
L’Espanyol acaba l’any amb una victòria i en una ambient molt bo, l’equipa està en una clara línia ascendent s’acomiada del 2006 de manera alegre.

Sense sort

2006-12-18T17:08:00.000+01:00

RCD Espanyol 0 - R Madrid CF 1

L’Espanyol ha fet el seu partit i el Real Madrid s’ha dedicat a practicar l’antifutbol.
La primera part ha estat caracteritzada per un joc molt espès i sense que cap equip domines la pilota, l’àrbitre ha tingut molt poc criteri, cada vegada que en Guti aixecava la mà o es queixava l’àrbitre feia sonar el xiulet. La segona part ha estat totalment diferent: al minut 4 el conjunt madrileny s’ha avançat després d’una pèrdua de pilota d’en Rufete. Cinc minuts més tard en Cannavaro ha estat expulsat per doble groga i l’Espanyol ha anat decidit a l’atac, ha entrat en Pandiani i en Coro per revolucionar el partit i intentar la remuntada, però no ha estat possible tot i les ocasions que s’han tingut.
A tot això els jugadors merengues s’han dedicat a perdre temps, tirant-se per terra, fent el ploramiques i simulant lesions davant la permissivitat de l’àrbitre.

Acaba aquí una ratxa molt bona dels homes de Valverde que segueixen en la zona tranquil·la i ben a prop de les posicions de UEFA.

L'Espanyol ha merescut molt més

Imatge del partit, un ploraner del Madrid perdent temps davant la permissivitat arbitral

Tràmit europeu

2006-12-14T22:21:00.000+01:00

RCD Espanyol 1 - FK Austria Wien 0

Partit de tràmit i sense problemes per a l’Espanyol. Davant d’un rival molt inferior els blanc i blaus han sortit molt relaxats però tot i així sempre han dominat el partit.
L’organisme de la UEFA no ha deixat mostrar cap samarreta ni pancarta de suport a Jônatas amb motiu del segrest del seu pare i el club ha optat per donar ànims al brasiler a través de la megafonia i del vídeo marcador. Ànims Jônatas!

Els austríacs han arribat poc a la porteria d’en Gorka, i només han estat capaços de fer algun xut llunyà que ha estat aturat sense cap mena de problema pel nostre porter.
L’equip presentava novetats: han jugat els habituals suplents, en Lacruz i en Sergio Sánchez (que ha jugat de central tal i com sempre ha demanat) i han fet un bon partit. Velasco ha jugat de lateral dret i ho ha fet molt bé; ha anat de menys a més i al final del partit ha acabat intervenint en algunes jugades d’atac. Per la banda esquerra ha jugat en David García que, després d’uns mesos lesionat, ha tornat com a capità de l’equip i ha jugat prou bé.
Al mig del camp en Fredson i l’extremeny Ito no s’han entès gaire bé. A la davantera, en Coro i en Pandiani han rebut bones pilotes des de les bandes on Riera i Rufete feien de les seves i desbordaven en tot moment a la feble defensa rival.
A la mitja part ha entrat el jove Ángel del B, que ha substituït el lesionat Fredson. Més tard ha entrat en Julián. L’Espanyol havia fet algun avís a la porteria de l’Austria i al minut 56 el Rifle ha aprofitat una centrada de Riera per marcar l’únic gol del partit. A partir d’aquest moment el partit s’ha tornat força avorrit i només l’Espanyol posava emoció amb alguna jugada de Riera, Coro o el jove Julián. Més tard ha entrat en Chica per corroborar que l’Espanyol creu en la cantera, i és que avui han jugat un total de 7 espanyolistes formats a la nostra pedrera.
Finalment ha acabat el partit i l’Espanyol ha aconseguit quedar primer de grup amb un balanç de 4 partits guanyats marcant 11 gols i encaixant-ne només 2. Ara toca esperar rival i seguir somiant amb Europa.

Fent pinya després del gol de Pandiani

Vull destacar que el partit s’ha tornat tan avorrit que l’entreteniment l’he trobat en un dels petits recull pilotes que s’ha passat una bona estona fent tocs amb la pilota: la cantera puja fort!

Segueixen sumant

2006-12-11T18:51:00.000+01:00

Club Atlético de Madrid 1 - RCD Espanyol 2

Bon partit dels homes de Valverde. Ben aviat, al minut 7 han aprofitat una errada per marcar el primer gol. Una gran triangulació entre De la Peña, Luís García i Tamudo ha acabat amb la pilota al fons de la xarxa. Ja és el sisè gol del de Santa Coloma i va camí de fer rècord.
A partir d’aquí els pericos s’han defensat molt bé, tot i que en alguns moments els laterals Zabaleta i Chica s’han vist desbordats pels ràpids jugadors del conjunt madrileny. En Kameni a la porteria ha aturat les ocasions perilloses i a l’eix de la defensa en Jarque i en Torrejón han respòs molt bé davant dels intents de la davantera colchonera.
A la segona part l’Atlético ha buscat l’empat fins que al minut 55 un centre de Galletti ha estat rematat per Fernando Torres i ha igualat el marcador.
Però ben poc ha durat la il·lusió pels jugadors locals, que han vist com 5 minuts després en Luís García marcava un gran gol de falta. Els homes d’Aguirre podrien haver empatat el partit però la defensa més jove de la lliga (Chica, Jarque, Torrejón i Zabaleta) han frenat a la perfecció les jugades de perill. Al mig del camp en Moisés Hurtado ha fet un partit excel·lent.
La connexió Tamudo - Luis - De la Peña ha estat letal i l’Espanyol se situa en una zona molt còmode i ja està a 3 punts de les posicions europees.

RCD Espanyol 4 - Valencia Mestalla 0

Els nois del B han guanyat amb contundència després de tres partits seguits perdent. El partit ha començat fàcil, i al minut 4, després d'un còrner en De Pablos ha inaugurat el marcador. Després el conjunt valencianista s'ha quedat amb un jugador menys, i és que els jugadors visitants practicaven un joc contundent i molt brut, deixant anar els colzes i realitzant entrades molt dures. Un minut després, l'Espanyol també ha perdut un jugador per vermella directa, l'àrbitre ha volgut compensar la jugada anterior i sempre ha fet cas a les pressions dels jugadors i de la banqueta dels valencianistes. Tot i això els joves del planter han aconseguit un segon gol gràcies a Yagüe que ha marcat aprofitant una badada del Valencia.
Ja a la segona part en Biel ha aturat un penal i l'Espanyol ha fet 2 gols més, un l'ha marcat Ángel després d'una molt bona jugada amb Julián i l'altre l'ha marcat en Yagüe acabant una acció de Juanma. D'aquesta manera els nois de Rubi segueixen en una zona tranquil·la i trenquen amb la mala ratxa dels últims partits.

El primer gol ha arribat en aquesta jugada

En Biel ha aturat aquest penal

El quart gol l'ha marcat Yagüe després d'una bona jugada de Juanma, a la imatge, porter i davanter miren com la pilota entra.

Espectacle i remuntada

2006-12-04T16:42:00.000+01:00

RCD Espanyol 2 - Sevilla FC 1

Els blanc i blaus han disposat de bones ocasions però s’han trobat amb un Palop molt eficaç. El Sevilla arribava sense perill, però al minut 22 una jugada de contraatac dels andalusos ha acabat en penal, un penal que només ha vist l’àrbitre ja que el linier ha indicat córner. El gegant Kanouté ha enganyat a Kameni en el penal. La polèmica ja estava servida i l’home del xiulet lluny de passar desapercebut ha fet esclatar la ràbia dels jugadors i l’afició blanc i blava quan no ha volgut xiular 2 clars penals a l’àrea del Sevilla, a més en una d’aquestes jugades en Tamudo ha vist targeta groga.
Amb aquests errors arbitrals i el descontent del públic s’ha arribat a la mitja part.
El segon temps ha estat diferent, tot i que l’àrbitre seguia fent de les seves i els jugadors del Sevilla perdien temps contínuament tirant-se per terra i simulant lesions.

Els jugadors pericos amb Tamudo com a líder han començat a atacar amb força la porteria contrària, primer Luís García i després De la Peña han tingut clares ocasions però la pilota s’ha passejat pel costat dels pals. El conjunt de Juande podria haver sentenciat en alguna contra però la defensa i en Kameni han estat molt bé. Al minut 68 ha arribat la jugada que ha trencat el partit, el davanter de Santa Coloma ha rebut una pilota a la frontal de l’àrea i ha deixat al defensa enrere després d’endur-se la pilota amb un toc d’esperó genial, el 23 s’ha quedat sol davant del porter i ha marcat. El partit tornava a estar igualat i l’afició seguia animant als seus fins que al minut 79 una bona combinació entre Pandiani i De la Peña ha arribat a peus d’en Luís García que després d’una gran passada de Lo Pelat ha marcat el segon gol de la tarda, la grada ha embogit.
Quedaven encara 10 minuts per acabar el partit i l’home del xiulet ha mostrat la vermella a Riera per una forta entrada sobre Alves.
Tot i el patiment a la grada en el temps d’afegit, el partit ha acabat amb victòria local i amb un esplèndid Espanyol que després de remuntar i imposar-se al temible Sevilla se situa lluny del descens i en una zona més tranquil·la.

El Sevilla posa la pilota en joc després del segon gol perico

Líders de grup

2006-11-30T21:37:00.000+01:00

Ajax 0 - RCD Espanyol 2

En un escenari tan especial com l'Amsterdam Arena, l'Espanyol ha jugat una bona primera part. L'equip holandès ha tingut el control de la pilota però només ha arribat amb perill en un parell de xuts de falta. L'Espanyol també ha tingut dues ocasions de falta: en la primera, Luís García ha enviat la pilota ben alta i després Moha ha xutat desviat.
Al minut 34, després d'una galopada per la banda de Moha, ha arribat la pilota al cap del Rifle, que ha rematat al fons de la xarxa. Amb aquest resultat s'ha arribat a la mitja part.
La segona part ha estat com la primera: domini de l'Ajax i contraatacs perillosos de l'Espanyol.
Mentre l'àrbitre deixava jugar els dos equips que mostraven un joc dur, en Velasco i en Moisés han vist la targeta groga.
Al minut 71 en Valverde ha fet la primera substitució: ha entrat l'argentí Zabaleta per Luís García, i, sis minuts més tard, en Coro ha marcat un gran gol que donava tranquil·litat als pericos.
L'Ajax ha buscat el gol i mentre els blanc i blaus seguien tenint bones opcions per marcar, Eduardo Costa ha exercit de líder al mig del camp i la defensa, amb Velasco i Chica als laterals, ha estat infranquejable.

Després han entrat al camp Riera i De la Peña, el seu joc ha estat testimonial i han pogut gaudir d'uns minuts en un partit històric. A Amsterdam hi havia uns 600 seguidors pericos que en tot moment han fet costat a l'equip.

D'aquesta manera, els homes de Valverde ja queden líders de grup i han aconseguit una important victòria que els permet afrontar el pròxim partit de UEFA amb més tranquil·litat.

El Periódico de Catalunya

2006-11-27T13:52:00.000+01:00

El passat 25 de novembre El Periódico de Catalunya va publicar a la secció de Gran Barcelona (pàgines 38 - 39) un reportatge sobre "El transport públic a Barcelona" on parlava dels nous autobusos nocturns i d'altres temes relacionats amb el transport a la ciutat. En una petita secció anomenada "Les opinions dels viatgers" es feien preguntes a diferents usuaris del nitbus sobre la qualitat del servei, el temps d'espera o el preu dels bitllets.
El que més em va sorprendre va ser veure un noi vestit de l'Espanyol en una de les fotos.

La meva pregunta és:
Com és que un diari com El Periódico de Catalunya, que normalment no tracta correctament a l'Espanyol, no dòna gaires notícies o fins i tot fa cas omís d'algunes informacions, publica una foto on surt un jove lluint la blanc i blava?

Potser el fotògraf és perico o el periodista és soci de l'Espanyol i posant aquesta foto donaven un toc de color blanc i blau al reportatge.

Espero les vostres hipòtesis i teories. També aprofito per felicitar al noi de la foto per ser de l'Espanyol i per la seva paciència mentre espera el nitbus.

El Periódico de Catalunya 25 - 11 - 2006

Punt d'infart

2006-11-26T22:16:00.000+01:00

Real Betis 1 - RCD Espanyol 1

L’Espanyol ha fet un bon partit, a la primera part no ha creat gaires ocasions de gol i el Betis ha dominat, creant oportunitats clares de gol, que en Kameni s’ha encarregat de desfer, al minut 32 l’àrbitre ha xiulat penal en una jugada en que Kameni ha fet caure a Robert, el davanter del Betis ha transformat el penal i el porter camerunès ha vist la targeta groga. A partir d’aquest moment, el Betis ha jugat més relaxat i l’Espanyol ha buscat l’empat. Amb 1 a 0 han marxat els jugadors al vestuari i la segona part ha estat totalment diferent, els pericos han buscat el gol de l’empat amb un Tamudo molt incisiu i un De la Peña molt actiu, els blanc i blaus creaven ocasions i en Costa ha estat a punt de marcar en una jugada de córner. En Valverde ha buscat la reacció i ha donat entrada a Coro i Pandiani.
Finalment quan semblava que tot estava decidit, en Pandiani al minut 94 ha aprofitat un mal refús de la defensa bètica per empatar el partit.
Bon resultat que permet a l’Espanyol seguir puntuant i allunyar-se una mica més de la zona perillosa, també ha permès veure un nou gol salvador del Rifle Pandiani, que amb aquest gol ja suma 7 (entre lliga i UEFA) i només li queden 11 per aconseguir la xifra que va prometre a principis de temporada.

RCD Espanyol 5 - FC Barcelona 1

- Les noies han guanyat còmodament al FC Barcelona, amb un clar 5 a 1. L’Espanyol ha fet un molt bon partit i ha estat molt superior durant els 90 minuts de joc.
La jugadora més destacada ha estat Adriana que ha fet 3 gols, els altres 2 gols els ha marcat Sara Serna, també ha fet un gran joc Raquel Cabezón i la portera Cristina, que ha parat un penal.

Nit de gols a Europa

2006-11-24T17:47:00.000+01:00

RCD Espanyol 6 - SV Zulte Waregen 2

Bogeria de gols a la UEFA, a la primera part el Zulte no ha fet res, i l’Espanyol s’ha passejat pel camp, amb un Coro molt incisiu i una parella de davanters com Luís García i Pandiani molt treballadors. Als vuit minuts de joc en Coro ha fet una gran jugada que ha acabat al fons de la porteria, cinc minuts després el Rifle amb un cop de cap impecable ha fet pujar el segon gol al marcador.
El gol dels belgues ha arribat en una badada defensiva i més tard, el tercer gol favorable a l’Espanyol, ha estat gràcies a un mal refús d’un defensa que s’ha fet el gol en pròpia.
Després en Riera ha caigut a l’àrea i l’àrbitre ha xiulat penal, en Luís s’ha encarregat de marcar des dels onze metres i posar el 4 a 1 al marcador.
Aquest resultat ha fet marxar als jugadors ben tranquils al vestuari.
A la segona part l’Espanyol ha sortit molt relaxat i el Zulte ha fet el segon gol aprofitant la mala sortida de Gorka en un córner. Després ha aparegut Luís Garcia per fer el cinquè gol, Valverde ha aprofitat el moment per donar descans a jugadors com De la Peña, Riera i Luís Garcia i han entrat al camp Eduardo Costa, Moha i Rufete.
Finalment i per arrodonir una nit de màgia europea en Pandiani ha rematat de manera oportuna un córner centrat per Moha.
Així l’Espanyol se situa líder de grup i en dos partits a la lligueta de la UEFA ja ha fet 8 gols.
El conjunt blanc i blau mai abans havia aconseguit marcar tants gols en un partit de competició europea, per tan ahir va ser una jornada històrica amb el 6 a 2.
Aquest resultat dóna certa tranquil·litat abans del partit de lliga contra el Betis, i el partit de UEFA de la setmana vinent contra l’Ajax.

Imatge del tercer gol blanc i blau

Pandiani va fer gol en aquest còrner, era el definitiu 6 a 2

Sortim al BiB

2006-11-23T16:45:00.000+01:00

Desconeixia la possibilitat d’aparèixer al Blanc i Blau però avui, al llegir-lo, com faig cada dia he quedat sorprès al veure La Chatarra i un petit article fent referència al blog.
Ara em proposo fer un petit reportatge sobre el Degà de la premsa espanyolista, però tenint present que per fer-ho bé cal anar poc a poc.

La Chatarra apareix al BiB (23 - 11 - 2006)

Gràcies!